Llegeixo que els salaris avui són els de fa
vint-i-cinc anys, una greu constatació. I dic greu perquè l’Estado español ens
ven com a gran victòria de la sortida de la crisi l’augment de la
productivitat. Cras error. La productivitat no és altra cosa que el valor de la
producció dividit pel cost. Perquè augmenti el quocient, es pot fer augmentant
el valor del producte o bé abaixant el cost. Dins del conjunt de costos, hi ha
el dels salaris que sol ser un percentatge considerable. Per tant, el mal
empresari procura pagar poc perquè el divisor sigui ben petit. Per contra, el
bon empresari sap que salaris precaris procuren resultats incerts i la seva
política és la de procurar uns bons mitjans i mobilitzar la motivació.
La gran fal·làcia, una d’elles, de la minsa recuperació espanyola
està en vendre'ns el miratge de que mantenir els sous
baixos és la solució. Cras error, repeteixo, perquè això afecta directament la
demanda de les famílies, que lluny de recuperar-se es deteriora i, per més mal,
procura una lenta però persistent deflació. Com en temps de la bombolla, ens
venen una solució estúpida, perquè està arrelada al curt termini i oblida, una
vegada i una altra, que les grans solucions són, sempre, a llarg termini. Són
lentes, ferregoses i necessiten sacrificis per part de tots: treball i capital.
Per ara, només hem engreixat les grans fortunes, obrint inexorablement més i
més la bretxa de les desigualtats. Auguro trompades.
