 |
| amb permís del Forges |
He llegit, a la premsa, aquests dies els punts més
espectaculars del programa del summe sacerdot de Podemos Pablo Iglesias. En les
seves misses, aquest prelat amb cueta, prohibeix els seus acòlits de parlar,
aplaudir i xisclar: es veu que necessita calma, l’home.
Dites aquestes quatre cosetes, em crida l’atenció que
proposi una “quita” sobre el deute espanyol. Està bé. Una “quita” és aquella
proposta que fa el deutor al creditor que ve a dir: com que no t’ho puc tornar
tot, et proposo de pagar-te’n una part i tots contents. Bé, està bé si qui perd
s’hi conforma i és capaç d’absorbir la pèrdua. De quin deute parla Iglesias?
Doncs del deute públic, esclar. Cal que sàpiga però qui són els creditors de l’Estat:
els posseïdors de lletres i bons del tresor i, evidentment, els bancs. D’entre
els primers, cal tenir en compte que n’hi ha molts que són ciutadans que han
cercat la seguretat de l’Estat pels seus estalvis de la vida. Els segons, que
ja han estat rescatats amb els nostres diners, s’han dedicat, si vols si no
vols, a comprar deute públic: per això no tenen diners de prestar a les empreses
i les famílies. Observeu que de fa unes setmanes a la TV es veuen altra vegada
anuncis que ens animen a contractar plans de pensions. És l’estratègia de la
banca per a captar passius a llarg termini, que després ens prestaran a en
actius a interessos ben engreixats.
Per tant, senyor Iglesias, què passarà si du endavant la
seva “quita”? Doncs que tornarem a masegar els estalviadors petits i entramparem
als bancs, amb la qual cosa rebran els mateixos i haurem de tornar a rescatar
els segons. Bonica solució.
Trobo a faltar (no he llegit tot el programa) la vella
teoria de l’apropiació del benefici. Les empreses no poden sobreviure sense
benefici: és l’aliment de la reinversió i per tant de la pervivència de la
organització; també és la retribució al risc del capital invertit, sense la
qual no hi hauria voluntat; i, finalment, també ha de ser la retribució a l’esforç
del treball. Tot està en aplicar la proporció justa a aquest repartiment i quin
destí s’hi dona, una proporció que hauria de ser flexible a les necessitats d’uns
i altres. La retribució al treball, és l’impost sobre el benefici que va a les
arques públiques i que proveeix un repartiment equitatiu de la riquesa generada
entre tots en forma de serveis i prestacions socials.
Qualsevol capitalista sap que la “quita” és una quimera i per
això escolta impassible la xerrameca. Ara bé, si es parlés d’augmentar l’impost
sobre el benefici, veuríem com els moviments són uns altres. En definitiva,
molta gesticulació que alimenta l’aire populista d’Iglesias i res més. Res de
tocar prebendes, no fos cas que ens piquessin el crostó.
