dimecres, 3 de desembre de 2014

Pablo Iglesias i qui paga el beure

amb permís del Forges
He llegit, a la premsa, aquests dies els punts més espectaculars del programa del summe sacerdot de Podemos Pablo Iglesias. En les seves misses, aquest prelat amb cueta, prohibeix els seus acòlits de parlar, aplaudir i xisclar: es veu que necessita calma, l’home.
Dites aquestes quatre cosetes, em crida l’atenció que proposi una “quita” sobre el deute espanyol. Està bé. Una “quita” és aquella proposta que fa el deutor al creditor que ve a dir: com que no t’ho puc tornar tot, et proposo de pagar-te’n una part i tots contents. Bé, està bé si qui perd s’hi conforma i és capaç d’absorbir la pèrdua. De quin deute parla Iglesias? Doncs del deute públic, esclar. Cal que sàpiga però qui són els creditors de l’Estat: els posseïdors de lletres i bons del tresor i, evidentment, els bancs. D’entre els primers, cal tenir en compte que n’hi ha molts que són ciutadans que han cercat la seguretat de l’Estat pels seus estalvis de la vida. Els segons, que ja han estat rescatats amb els nostres diners, s’han dedicat, si vols si no vols, a comprar deute públic: per això no tenen diners de prestar a les empreses i les famílies. Observeu que de fa unes setmanes a la TV es veuen altra vegada anuncis que ens animen a contractar plans de pensions. És l’estratègia de la banca per a captar passius a llarg termini, que després ens prestaran a en actius a interessos ben engreixats.
Per tant, senyor Iglesias, què passarà si du endavant la seva “quita”? Doncs que tornarem a masegar els estalviadors petits i entramparem als bancs, amb la qual cosa rebran els mateixos i haurem de tornar a rescatar els segons. Bonica solució.
Trobo a faltar (no he llegit tot el programa) la vella teoria de l’apropiació del benefici. Les empreses no poden sobreviure sense benefici: és l’aliment de la reinversió i per tant de la pervivència de la organització; també és la retribució al risc del capital invertit, sense la qual no hi hauria voluntat; i, finalment, també ha de ser la retribució a l’esforç del treball. Tot està en aplicar la proporció justa a aquest repartiment i quin destí s’hi dona, una proporció que hauria de ser flexible a les necessitats d’uns i altres. La retribució al treball, és l’impost sobre el benefici que va a les arques públiques i que proveeix un repartiment equitatiu de la riquesa generada entre tots en forma de serveis i prestacions socials.
Qualsevol capitalista sap que la “quita” és una quimera i per això escolta impassible la xerrameca. Ara bé, si es parlés d’augmentar l’impost sobre el benefici, veuríem com els moviments són uns altres. En definitiva, molta gesticulació que alimenta l’aire populista d’Iglesias i res més. Res de tocar prebendes, no fos cas que ens piquessin el crostó.