dimecres, 26 de novembre de 2014

La sinceritat de l’arquebisbe

Abans d’ahir vaig veure per la TV el gest de l’arquebisbe de Granada, Francisco Javier Martínez, postrant-se al terra de la catedral per demanar perdó pels abusos sexuals perpetrats per sacerdots de la seva diòcesi. Un gest que, dintre del ritual catòlic, és el màxim exponent de la submissió i el penediment. Amorrat, però, de cara a terra la postura no permet gaire llenguatge corporal, ni oral, i és quan un hom es posa dret de nou i obre la boca, quan s’expressa, que la impostura no es pot dissimular.
M’he empassat sencera l’homilia que va engegar el passat dia 23. No he observat cap gest corporal que em permetés veure emoció en el seu discurs, cap moviment mínim que em portés pensar: realment, aquest home està preocupat, té assumit el delicte i té la intenció de posar-hi el que faci falta per reparar el dany. Ben al contrari, ni un signe d’allò que es diu propòsit d’esmena.
Durant l’homilia (14 minuts i 34 segons), Martínez parla primer de Crist Rei –un títol que li han atorgat els jerarques eclesiàstics i que, n’estic segur, l’home de Natzaret hauria rebutjat– i després de perdó, molt de perdó i de “mal ús” de la funció sacerdotal, no pas de crim, ni tan sols de pecat. I després de fer-nos a tots responsables de mal del món ens etziba allò de “no jutgeu i no sereu jutjats”, perquè només Déu coneix la darrera motivació dels cors humans. En aquest context, conegudes les denúncies i detencions, això sona a moltes coses, totes menys a sinceritat. Això, benvolgut Martínez, sona a fals.