Abans d’ahir vaig
veure per la TV el gest de l’arquebisbe de Granada, Francisco Javier Martínez,
postrant-se al terra de la catedral per demanar perdó pels abusos sexuals perpetrats
per sacerdots de la seva diòcesi. Un gest que, dintre del ritual catòlic, és el
màxim exponent de la submissió i el penediment. Amorrat, però, de cara a terra
la postura no permet gaire llenguatge corporal, ni oral, i és quan un hom es
posa dret de nou i obre la boca, quan s’expressa, que la impostura no es pot dissimular.
M’he empassat sencera
l’homilia que va engegar el passat dia 23. No he observat cap gest corporal que
em permetés veure emoció en el seu discurs, cap moviment mínim que em portés pensar:
realment, aquest home està preocupat, té assumit el delicte i té la intenció de
posar-hi el que faci falta per reparar el dany. Ben al contrari, ni un signe d’allò
que es diu propòsit d’esmena.
Durant l’homilia (14 minuts
i 34 segons), Martínez parla primer de Crist Rei –un títol que li han atorgat
els jerarques eclesiàstics i que, n’estic segur, l’home de Natzaret hauria
rebutjat– i després de perdó, molt de perdó i de “mal ús” de la funció
sacerdotal, no pas de crim, ni tan sols de pecat. I després de fer-nos a tots
responsables de mal del món ens etziba allò de “no jutgeu i no sereu jutjats”,
perquè només Déu coneix la darrera motivació dels cors humans. En aquest
context, conegudes les denúncies i detencions, això sona a moltes coses, totes
menys a sinceritat. Això, benvolgut Martínez, sona a fals.
