diumenge, 23 de novembre de 2014

El tiet Antònio

Devia ser a principis dels anys vuitanta, un estiu de calor i mosques, que estàvem passant un dia a la fresca, prop del riu –ja no recordo quin– per terres del Baix Aragó. Buscant la mica de solitud que a vegades em fa falta em vaig allunyar de la colla tot seguint la riba, quan vaig veure al bell mig del corrent el tronc d’un arbre mort que es dreçava enmig de l’aigua. Maquinalment, sense pensar, vaig agafar un còdol i vaig mirar d’encertar la fusta mig corcada. Res. En vaig recollir un altre, vaig llençar amb força i res. Així vuit o deu pedres més. Ni una va encertar l’objectiu.
Va ser aleshores que una veu greu em va xerrar al darrera: així no l’encertaràs mai, va dir. Era l’Antònio, amb el seu mostatxo negre i poblat, calça curta i samarreta imperi; rabassut, no massa alt, de complexió forta. Es va posar al meu costat i em va dir: tu saps com llencen les pedres els pastors? No... Ara ho veuràs. Va escollir mitja dotzena de pedres que li cabessin totes a la mà dreta, es va acostar a la vora de l’aigua i va començar a llençar una pedra rere l’altra, sense parar, amb una freqüència extraordinària. A la tercera va encertar el pal i de les tres restants, dues van arribar també a l’objectiu.
Em va dir: es tracta de llençar ràpid per espantar la presa, i anar corregint el tir a mesura que vas llençant; és fàcil. Ho vaig provar i sí: de sis en vaig encertar una, que per ser la primera vegada ja em va estar bé.
Ell, l’Antònio, havia fet de pastor a las Parras, el seu poble natal. Allà, en una terra pobra i desagraïda encarrilava ovelles esgarriades a cop de roc i aquell dia, molts anys més tard, va tornar a ser aquell vailet: li vaig veure a la lluïssor dels ulls, al mig somriure sota el bigoti. Només uns moments, però ah, quins moments!
Ahir, 22 d’octubre, l’Antònio –tiet per la banda de la Carme– va morir després d’una vida dedicada a la feina. I jo he recordat aquell moment en què ell es va sentir per un moment rabadà, nen, jove, fort i alegre, i jo vaig aprendre per sempre com llencen les pedres els pastors.