Des del parvulari fins l’oblidat COU –successor del “preu”–
vaig tenir la desgràcia de patir l’educació catòlico-franquista més furibunda.
Els anys que ens van tornar a tots cecs només movent la mà. Miracle! En aquell
temps, els bisbes panxacontents, que passejaven impúdicament el criminal Franco
sota el pali de Crist, podien viure tranquils en la vagància: tota la feina de proselitisme
i adoctrinament els la feien a l’escola. Mestres depurats, hermanos trempats –o trempant– ens mantenien espantats i reprimits,
si més no a cops de creu.
Amb els anys se’ls va girar una feinada que mai van voler
fer, acostumats com estaven, vivint a la inòpia, profanant una vegada i una
altra els principis més elementals del cristianisme. Ara s’han trobat amb les
esglésies i els seminaris buits i senten l’alè de la solitud al seu clatell
greixós. Per això no han parat fins trobar un pòtol de barraca anomenat Wert
que els ha fet la rosca i ha tingut els sants pebrots de publicar al BOE un
currículum merdós.
No hi ha cap manera més bona de fer enemics que imposar
lleis potineres: jo en sóc una prova evident. Després de 15 anys d’adoctrinament
franquisto-catòlic, aquí em teniu, mesell, maleint encara aquells mamons de la Salle i la mare que els va
parir. Ja els dic ara a werts i bisbots que patinen, i la merda és seva.
