Fa uns dies que hi reflexiono, vull dir sobre l’actitud
activa o passiva de les persones que formem una comunitat, una nació, totes
organitzacions complexes. Hi ha ciutadans que s’asseuen al pedrís de casa seva,
al seu pedrís, s’asseuen deia, a veure passar la vida. Jo, ho confesso, també
ho he fet a temporades, però n’hi ha que n’han fet una professió. Ens veuen,
als qui ens movem davant seu, com ninotets que discuteixen, escriuen, opinen,
actuen i que s’exposen amb una certa valentia al judici dels mirons, voyeurs en dirien els més cultes. Passa que quan algú els sacseja
el pedrís, que ja costa, se’ls somou la peresa i punxen com atzavares. I
aleshores sí, ataquen sense pietat. I dic ataquen perquè ells ni opinen, ni
discuteixen, ni escriuen ni actuen ni fan res de res, però això sí: no els
moguis el pedrís. És des d’allà que exhibeixen una suposada superioritat moral
només perquè la seva actitud, amb el cul enganxat al seient –només faltaria!–
els sembla la més justa i escaient. És aleshores que el pedrís esdevé trona i
des de les altures ens alliçonen, ens insulten i humilien sense pietat. I no
saps pas ben bé com defensar-te, ni tan sols si perdre el temps a fer-ho,
perquè la seva única activitat visible és la de llençar-se’t a la jugular quan
no els està bé el què dius, fas discuteixes...
Possiblement tinguin raó en criticar una teva opinió, el teu
estil, la teva arrogància, però els perden en la seva inoperància, la seva
actitud absolutament passiva. Per poder criticar qui critica cal ser pro-actiu
i no reactiu. De veure-les venir en sabem tots, de caminar i aportar ja no en
som tants.
