Aquests dies d’atemptats jihadistes
la nostra societat europea es flagel·la de nou amb la tralla de la culpa: som
responsables de la deriva mortal dels joves immigrants; no hem sabut donar-los
un acolliment prou eficient. I és així que em ve a la memòria una història que
he viscut en directe.
Fa uns deu anys la meva dona, mestra, i jo mateix vam ajudar
una família marroquina en les seves passes per casa nostra. Per no allargar-me
en les mil-i-una vicissituds, resumiré dient que un bon dia la dona, aleshores
amb un fill i una filla, ens va venir a veure plorosa explicant que el seu
marit l’havia estovat. Vam fer totes les passes necessàries i el poca-solta va
ser detingut i ella protegida. En qüestió d’un any, ella va marxar a Barcelona,
va trobar feina i va refer la seva vida mentre el marit els feia visites esporàdiques. El manso va acabar a París i, fa més o menys un any, els va proposar
anar-hi a viure. Ella ha deixat una feina segura i ben remunerada, el seu pis i
la seva vida, i amb els fills se n’ha anat cap allà. Sabem per familiars que és
possible que acabin a Holanda abans d’acabar l’any.
Bé. Vam fer el possible per regularitzar-los i ho vam
aconseguir. L’escola els va acollir i educar tenint en compte les seves
particularitats. Les entitats locals van fer el possible per procurar-los
benestar. Quan la violència es va fer present, ho vam denunciar i la justícia
va actuar. Li vam donar feina i llar. I quan va decidir marxar, ho va poder fer
sense retrets. Però, i els dos fills? En el moment de deixar Catalunya eren dos
adolescents que dominaven l’àrab, el castellà el català i prou d’anglès; tenien
amics i costums propis i es relacionaven amb una societat que ja els era
propera. No cal ara insistir en el dolor que produeix arrancar del seu entorn
joves d’aquesta edat. Ara, hauran d’aprendre una nova llengua, nous costums,
fer front a una societat diferent i interactuar amb nous amics. Els exigeixen
un esforç descomunal i probablement enyoraran durant anys la seva primera terra
d’acollida. I vindrà el dia –potser a Holanda– en què es preguntaran d’on són,
quins són els seus orígens, i si no troben resposta potser s’adheriran a l’EI o
a qualsevol altra secta que els respongui. Seran uns desarrelats a la recerca d’una
identitat.
En serem culpables les societats d’acollida? Potser,
certament, no hem fet prou bé la nostra feina, però és veritat que entre molta
gent ens hem esforçat perquè una família, i moltes altres com aquesta, tiri
endavant i se sentin de gust entre nosaltres. Però també ells tenen la seva
responsabilitat: amb la ciutadania que els acull i, sobretot, amb els seus
fills. Tenir una vida millor no és gratis, calen renúncies i compromís. Si l’entorn
més proper dels joves fills de la immigració no entenen que han de procurar als
seus fills una identitat en la terra d’acollida, nosaltres ja podem anar picant
ferro fred.
No sé qui va dir: un hom no està arrelat en la societat d’acollida quan hi té
els seus fills, sinó quan hi enterra els seus morts. Tot per dir-vos que jo no em
sento gens culpable, sinó més aviat creditor.
