divendres, 20 de febrer de 2015

Sobre responsabilitats i culpes

Aquests dies d’atemptats jihadistes la nostra societat europea es flagel·la de nou amb la tralla de la culpa: som responsables de la deriva mortal dels joves immigrants; no hem sabut donar-los un acolliment prou eficient. I és així que em ve a la memòria una història que he viscut en directe.
Fa uns deu anys la meva dona, mestra, i jo mateix vam ajudar una família marroquina en les seves passes per casa nostra. Per no allargar-me en les mil-i-una vicissituds, resumiré dient que un bon dia la dona, aleshores amb un fill i una filla, ens va venir a veure plorosa explicant que el seu marit l’havia estovat. Vam fer totes les passes necessàries i el poca-solta va ser detingut i ella protegida. En qüestió d’un any, ella va marxar a Barcelona, va trobar feina i va refer la seva vida mentre el marit els feia  visites esporàdiques. El manso va acabar a París i, fa més o menys un any, els va proposar anar-hi a viure. Ella ha deixat una feina segura i ben remunerada, el seu pis i la seva vida, i amb els fills se n’ha anat cap allà. Sabem per familiars que és possible que acabin a Holanda abans d’acabar l’any.
Bé. Vam fer el possible per regularitzar-los i ho vam aconseguir. L’escola els va acollir i educar tenint en compte les seves particularitats. Les entitats locals van fer el possible per procurar-los benestar. Quan la violència es va fer present, ho vam denunciar i la justícia va actuar. Li vam donar feina i llar. I quan va decidir marxar, ho va poder fer sense retrets. Però, i els dos fills? En el moment de deixar Catalunya eren dos adolescents que dominaven l’àrab, el castellà el català i prou d’anglès; tenien amics i costums propis i es relacionaven amb una societat que ja els era propera. No cal ara insistir en el dolor que produeix arrancar del seu entorn joves d’aquesta edat. Ara, hauran d’aprendre una nova llengua, nous costums, fer front a una societat diferent i interactuar amb nous amics. Els exigeixen un esforç descomunal i probablement enyoraran durant anys la seva primera terra d’acollida. I vindrà el dia –potser a Holanda– en què es preguntaran d’on són, quins són els seus orígens, i si no troben resposta potser s’adheriran a l’EI o a qualsevol altra secta que els respongui. Seran uns desarrelats a la recerca d’una identitat.
En serem culpables les societats d’acollida? Potser, certament, no hem fet prou bé la nostra feina, però és veritat que entre molta gent ens hem esforçat perquè una família, i moltes altres com aquesta, tiri endavant i se sentin de gust entre nosaltres. Però també ells tenen la seva responsabilitat: amb la ciutadania que els acull i, sobretot, amb els seus fills. Tenir una vida millor no és gratis, calen renúncies i compromís. Si l’entorn més proper dels joves fills de la immigració no entenen que han de procurar als seus fills una identitat en la terra d’acollida, nosaltres ja podem anar picant ferro fred.
No sé qui va dir: un hom no està arrelat en la societat d’acollida quan hi té els seus fills, sinó quan hi enterra els seus morts. Tot per dir-vos que jo no em sento gens culpable, sinó més aviat creditor.