dimarts, 9 de setembre de 2014

Desarrelats

Durant aquest any 2014 estic observant (la feina i l’entorn m’ho faciliten) un fenomen curiós que succeeix a Torelló, i de ben segur que a d’altres poblacions del país. M’explico. A causa de la profunda crisi que estem vivint –sobretot a l’atur indecent a què ens han dut les reformes del PP i la passivitat ignominiosa dels sindicats– observo l’èxode de contingents importants d’immigrants, sobretot marroquins. Aquesta gent, en general, feia pocs anys que eren a casa nostra, entre 5 i 10 calculo, i ara se’n van. Però no tornen pas als seus països d’origen (els sud-americans sí) sinó que marxen cap a d’altres territoris de l’UE. Són famílies senceres, amb fills que ja havien estat escolaritzats a casa nostra, que havien fet amics i que molts estaven socialment integrats. Ara els tocarà, on vagin, aprendre una nova llengua, adaptar-se a un nou sistema educatiu i a refer la seva xarxa d’amistats. Em sembla que qualsevol sociòleg, pedagog o educador ens explicaria l’enorme esforç que això suposa per personalitats en formació. Alguns pensaran que els nens “s’adapten a tot amb rapidesa”, però l’adolescència, especialment, és molt vulnerable i les personalitats es poden subvertir en poc temps. Més greu encara: hi ha canalla que ha suportat, o haurà de suportar, més d’un i més de dos d’aquests canvis. Poca broma.
Jo em pregunto: on seran les arrels d’aquests joves? Quins valors, quins costums seran els seus? De quin equip de futbol seran aficionats? Quina ideologia política adoptaran? Quins elements comuns trobaran en totes les seves residències? De què haurà servit el nostre esforç d’acollida?
Aquesta generació o generacions seran els futurs desarrelats, gent a la recerca d’una identitat diluïda que segurament solament trobarà acollida, si no hi posem remei, en organitzacions religioses integristes, capaces d’inocular el virus de la violència contra qui els ha expulsat. Gent disposada a anar a la yihad perquè no té enlloc més on anar, perquè tan els farà viure o morir. A la societat, i a la poca visió que quedi als polítics governants, els hauria de preocupar i molt aquest fenomen. De fet, ja observem com joves aparentment normals han marxat a combatre i morir, immolar-se, en diferents fronts bèl·lics propiciats pels islamistes extrems. Potser ens cal menys estat policial i més estat social.