dimarts, 23 de setembre de 2014

La 'carcamalitat' inacabable del PSC-PSOE

Abans d’ahir, diumenge 21, no vaig poder estar-me de piular al facebook: “Escolto els discursos del Dia de la Rosa del PSC: quina pena”. Dos dies després encara em ressono jo mateix i sento una profunda olor de naftalina. Hi ha dues coses que em grinyolen i grinyolen. La primera és que Iceta s’adrecés, encara ara el 2014, en castellà als assistents. Podia ser en deferència al convidat d’honor Pedro Sánchez? Podria, però no ho crec. És la creença de la teoria baixllobregatenca de que la gent que hi viu no entén el català. Permeteu-me una petita història personal. Era a principis dels anys 80 que vam fer unes petites reformes i un dels manobres era una home andalús, ja gran (més de 60 anys), i va entrar a casa quan a la tele se sentia Raimon Obiols parlant en castellà al públic de la Festa. Aquell veterà socialista, pobre en cultura general, però despert i espavilat, va deixar anar: “Pero que z’ha creío eze, ¿que lo adaluse no entendemo er catalán u qué?” (espero que no calgui traducció). Fa trenta anys aquell home s’ofenia en veure un dirigent català dirigint-se als seus paisanos en llengua de forasters, com si no fossin capaços d’entendre-la. Doncs bé, Iceta, ahir encara hi tornava cometent una vegada més l’error de considerar ignorants aquella gent. Iceta hauria de saber, que per això el paguen i bé els seus companys de partit, que una gran part d’aquella massa immigrant i els seus descendents eren el passat dia 11 a la “V”. Avui, les enquestes del CEO em donen la raó.
La segona cosa que em confirma la carcamalitat del PSOE és el missatge de Sánchez als catalans: “Os queremos!”. Un polític hàbil i culte hauria de saber que en català, quan volem expressar el nostre amor diem “t’estimo”, i en canvi en castellà diuen “te quiero”. El mot català deriva purament d’estimar, mentre que el castellà no evita el sentit de propietat. En boca d’un polític messetari ressona molt endins de l’oïda catalana el sentit de que els pertanyem i de que no ens estimen, sinó que ens volen. Ens volen per a què? No m’estendré aquí perquè cauríem en qüestions prosaiques, oi?

Per tant, resumint i repetint... quina pena!