Abans d’ahir, diumenge 21, no vaig poder estar-me de piular
al facebook: “Escolto els discursos del
Dia de la Rosa del PSC: quina pena”. Dos dies després encara em ressono jo
mateix i sento una profunda olor de naftalina. Hi ha dues coses que em
grinyolen i grinyolen. La primera és que Iceta s’adrecés, encara ara el 2014,
en castellà als assistents. Podia ser en deferència al convidat d’honor Pedro
Sánchez? Podria, però no ho crec. És la creença de la teoria baixllobregatenca de que la gent que hi
viu no entén el català. Permeteu-me una petita història personal. Era a principis
dels anys 80 que vam fer unes petites reformes i un dels manobres era una home
andalús, ja gran (més de 60 anys), i va entrar a casa quan a la tele se sentia
Raimon Obiols parlant en castellà al públic de la Festa. Aquell veterà
socialista, pobre en cultura general, però despert i espavilat, va deixar anar:
“Pero que z’ha creío eze, ¿que lo adaluse
no entendemo er catalán u qué?” (espero que no calgui traducció). Fa trenta
anys aquell home s’ofenia en veure un dirigent català dirigint-se als seus paisanos en llengua de forasters, com si
no fossin capaços d’entendre-la. Doncs bé, Iceta, ahir encara hi tornava
cometent una vegada més l’error de considerar ignorants aquella gent. Iceta
hauria de saber, que per això el paguen i bé els seus companys de partit, que
una gran part d’aquella massa immigrant i els seus descendents eren el passat
dia 11 a la “V”. Avui, les enquestes del CEO em donen la raó.
La segona cosa que em confirma la carcamalitat del PSOE és el missatge de Sánchez als catalans: “Os queremos!”. Un polític hàbil i culte
hauria de saber que en català, quan volem expressar el nostre amor diem “t’estimo”,
i en canvi en castellà diuen “te quiero”.
El mot català deriva purament d’estimar, mentre que el castellà no evita el
sentit de propietat. En boca d’un polític messetari ressona molt endins de l’oïda
catalana el sentit de que els pertanyem i de que no ens estimen, sinó que ens
volen. Ens volen per a què? No m’estendré aquí perquè cauríem en qüestions prosaiques,
oi?
Per tant, resumint i repetint... quina pena!
