El professor Joan B. Culla, brillant i encertat sempre, fa
un retrat de certs individus que han convertit el debat català en un fangar.
Diu el professor Culla que el fet d’empastifar la opinió política “no es limita a determinats polemistes de
barra de bar”, sinó que “també té
expressions d’alt nivell acadèmic”. Centra el seu raonament en l’inefable
Francesc de Carreras i Serra. Al meu bloc he escrit diverses vegades sobre
aquesta testa brillant.
Acceptant que no tot és aprofitable, Culla afirma que “no conec cap llibre favorable a la secessió
que insulti els partidaris de la unió titllant-los en bloc de bojos, com ho fan
amb el sobiranisme”. Quan hi ha unionistes com de Carreras, però, que
escriuen sense engaltar contra l’independentisme, les coses canvien i no s’estalvien
“El manicomio catalan” o “El derecho a delirar”. I que ho faci
però tot un catedràtic en constitucional com de Carreras és certament
descoratjador i em fa pensar que la discussió serena amb España és realment
impossible. Que el senyor de Carreras pontifiqui amb el puro a la mà,
displicent i perdonavides, afirmant que “Los catalanes no son un problema;
los nacionalistas que se han apropiado desde hace años de la Generalitat sí lo
son”, menyspreant les grans
manifestacions dels darrers tres anys i els 2,3 milions de votants del 9N em
sembla una poca-soltada indigna del personatge.
