dimarts, 21 d’octubre de 2014

Miquel Iceta, entre Duran i Sànchez-Camacho

Avui he sentit l’entrevista que la Mònica Terribas ha fet a Miquel Iceta a CatRàdio i he tingut l’estranya sensació de què és el polític més allunyat de la ciutadania que actualment té aquest país, que el seu discurs s’acosta molt al de Sánchez-Camacho en la seva escassa negació del país i, curiosament, al de Duran Lleida quan menysté el mandat popular de manera displicent. Sí, displicent, quan qualifica les grans manifestacions populars de simples expressions del populatxo (això ho dic jo, però es desprèn del to del polític). Sembla que per Iceta els catalans siguem una societat que es deixa enredar amb facilitat, que tot han estat enganys (Montilla també?)  i que ell té la única i veritable solució, la solució final. Abocat al possibilisme, creu que és capaç de convèncer, no ja a l’España eterna, sinó al PSOE de negociar el federalisme. Per Déu! Com vol que ens creguem que l’imperi pot ser federalista? És que això no és enredar? Quants decennis necessitarem? Serem els eterns “esperadors”? Perquè ell, Iceta, defensor de l’statu quo, integrant de “la casta”, no té gens de pressa.
Iceta vol resoldre els problemes com sempre: entre les elits polítiques que han governat alternant-se en els darrers trenta anys, en la política de despatxos i passadissos, amb dinars al Majèstic i encaixades de mans suoses; estil Duran, vaja. I ho fa amb la inacció, sotmès al PSOE, amb crítiques constants al procés, menystenint la voluntat popular sobradament expressada, dinamitant qualsevol activitat dinamitzadora, molest amb l’expressió popular que ell no controla, ni lidera ni recolza: li molesta; estil Sánchez-Camacho. Sí, Iceta és la síntesi.

Decebedor Iceta. L’he sentit irritat, possiblement perquè està fora de joc i necessita reivindicar-se constantment, instal·lat en el “jo ja ho deia”, en el “tothom ho sap”. Molt pobre, benvolgut Iceta, que de tant pobre t’estàs tornant miserable.