De nou amb Xavier Amor

Examino amb curiositat –i una certa morbositat, ho reconeixo– el blog de Xavier Amor, alcalde actual de Pineda i descobreixo diverses peculiaritats d’aquest home jove. De primer, que va estudiar poquet; no veig en la seva biografia que hi hagi cap referència a una formació concreta. També veig que als 23 anys ja va “entrar” a l’ajuntament a les eleccions de 1999. D’aleshores ençà s’ha dedicat exclusivament a la política local i no ha tingut ja cap més contacte amb el món laboral. Lo dels estudis em patina una mica, no els considero imprescindibles, però sí avaluables: entre dos candidats amb les mateixes qualitats humanes i naturals, m’estimaria més el que aportés formació. En definitiva, no tinc gens de titulitis. Em preocupa en canvi que no tingui formació laboral, que hagi treballat poc al mercat civil del treball; 5 o 6 anys no són res. És preocupant perquè aleshores se li acuden frases com aquesta: “Avui he sortit al carrer a lluitar perquè quan els nens tinguin la meva edat no ho hagin de fer”. És bonic dir això. És alternatiu, és sostenible, és femení, diria. Fer al·lusió als nens havia estat pels polítics un recurs retòric redundant, però l’han esterilitzat tant que ara ja no fan gràcia ni té efecte: ara fan por. I aquest és l’origen de la meva preocupació: la frase, estrafolàriament tòpica i utòpica, és pròpia d’aquell individu que no sap de la missa meitat de tot allò que ha passat, passa i passarà al món del treball. Del combat constant pels drets, uns drets que el mateix socialisme català ha permès que trepitgessin impunement les elits empresarials. Sense un gram de lluita, han permès que tot allò pel què va lluitar el seu pare –el pare del senyor Amor– se n’hagi anat al carall. Una porqueria de sindicats, amb la callada dels polítics dits “d’esquerres i progressistes”, ens ha dut a la indefensió i l’esclavatge del s. XIX.

Per això, Xavier Amor fa discursos buits, sense propostes ni concrecions, com el que publica al  seu compte de facebook (si teniu temps llegiu-lo) on pretén fer-se el renovador del PSC i parla del “catalanisme progressista” (collons quina mania amb la parauleta!). I és que deixa anar això: ”ens mou és la vocació sincera de servir els ideals de la llibertat, la igualtat, la solidaritat i la justícia social, i treballar pel progrés de les catalanes i els catalans dins l’ampli marc del catalanisme polític”. Més tòpic, més industrialitzat, més demagog, més estúltic... impossible. Salut i que li aprofiti senyor Amor; de polítics com vostè n’hi ha com les maries: fins i tot a les escombraries.

Orwell i la bicicleta

Llegeixo a l’ Aara que “Els Mossos denuncien una conductora per avançar uns ciclistes de forma temerària a Sant Fost de Campsentelles. Un dels esportistes va gravar els fets amb una càmera adossada al casc i ho va penjar a Internet”. Deixant a part la qüestió de si s’ha infringit la llei o no, cosa que no dubto, trobo que és una mostra de la societat orweliana a la què ens dirigim. Una societat certament fastigosa en la qual cada u es convertirà en el policia del seu veí; el triomf de l’estat policial en el qual una elit d’agents ens controlarà amb la informàtica i la llengua esmolada i traïdora dels conciutadans. Una merda, vaja.

A través d’aquest ciclista, a qui no atribueixo la qualitat d’espieta o bocamoll, m’agradaria reflexionar sobre aquesta tendència. D’una banda, a la classe política ja els va bé i a certs ciutadans atribolats per la seguretat, també. Estem en una societat poruga, on el temor de perdre la hisenda ens torna miserables i esquerps. És així com vam començar desconfiant dels desconeguts i hem acabat malfiant-nos del veí de tota la vida. Sense ànim de polemitzar amb ells, i només com a exemple que ve al cas, fixem-nos en el cas dels ciclistes: recordo quan reivindicaven el carril bici a tot arreu, un desig impensable en un país amb orografia difícil –al contrari que Holanda i Dinamarca, països plans– i recursos limitats. Veient la guerra perduda, han derivat en reclamar el seu dret a circular lliurement i exigeixen respecte, perquè són la part dèbil. No  se’n surten, les autoritats pressionen, posen multes i els conductors reaccionen. És així com la policia –falta de mitjans, desinterès, costos elevats– arriba a implicar al mateix ciclista en la seva pròpia seguretat i sorgeix la càmera: l’ull que tot ho veu. Convido, ja dic, a la reflexió i a evitar, com també deia, una societat de merda.

Etxebarria ataca!

El dia 6 de gener de 2012 publicava jo en aquest blog l’entrada “La boutade de la Lucía”. Aleshores, l’eminent escriptora, deixava la literatura farta de què la llegissin sense pagar. Però al cap de poc, molt poc, va dir que rectificava i que tornaria a obsequiar-nos amb la seva sempre original obra. La senyora Etxebarria ara diu que ha de recuperar la seva estabilitat emocional, per la qual cosa el seu metge li ha recomanat vivament “abandonar España”. Doncs mira que bé, a veure si dura i d’una vegada ens deixa en pau, que ja n’hi ha prou de boutades, que som sensibles nosaltres i a veure si també haurem d’abandonar España. Però no tinc gaire confiança en aquesta bona dona i em sembla que haurem de continuar suportant els seus esgarips literaris i personals per força temps: no caerá esa breva, que diuen per les castilles. Mentrestant, com bé diu l’Empar Moliné, que als catalans ens enviï aquesta llumenera de metge que “a Catalunya, aquest home es farà d'or”.

Carreteres, cargols i altres rampoines estiuenques

L’estiu és temps de deixar tranquil el cervell, que s’atrofiï una mica, i que els pensaments esdevinguin tous, dúctils, simples, i, com qui no vol la cosa, deixar que l’encefalograma sigui una línia gairebé plana, amb alteracions imperceptibles destinades a garantir les funcions bàsiques. És aleshores quan un hom aconsegueix, gairebé, la transcendència. Però sempre hi ha qui s’ocupa, vulgues o no, de que no et desconnectis ni que sigui per unes hores i et clava una plantofada per la via auditiva: un sentit que no aconsegueixo d’apagar mai. És així que, ocupat en mantenir el meu cervell al mínim algú al poble engega un pregó, un sistema arcaic d’alterar el medi però que, ajudat per la tecnologia a base de watts, és molt i molt efectiu. El text, resumint, deia alguna cosa com: en els propers dies, no recolliu cargols per les vores de la carretera. El servei de manteniment del Ministerio les ha fumigat i els animalons podrien resultar-vos indigestos; tòxics, vaja. Jo, que ja tenia el meu pensament per la Meca, tirant a la Vall d’Andorra, em vaig alterar i aquella línia plana va experimentar uns pics preocupants. Ara sé, ves per on, perquè carai les herbes de la cuneta són negres i mortes des de fa un temps. Ja desvetllat per la insana curiositat, vaig entendre que, per allò de les retallades, ara ja no segarien mai més l’herba que creix, irreductible, al llarg de la carretera, sinó que l’acabarien amb herbicides. Així, ben segur que deuen estalviar temps als equips de neteja i diners al contribuent. Però les coses no són fàcils i l’estètica d’aquelles restes vegetals ennegrides no és pròpia d’un país civilitzat i, a més té efectes secundaris. D’una banda, provoca el naixement d’espècies resistents que rebroten enmig de la negror. De l’altra, ens priven d’un esport sà i català: anar a buscar cargols per fer-ne una bona llauna i menjar-te’ls content com un gínjol sense haver de gastar gens.

El meu cervell barbotejava absolutament desenfrenat, l’encefalograma, ni que jo no el veiés, saltava boig com una cabra i tot l’esforç per guardar la calma se n’anava a fer punyetes. Però a qui se li acut? Francament cansat, esmaperdut, fatigat per l’esforç, lentament el cervell, de manera intel·ligent, es va anar estovant de nou i vaig experimentar un alleujament immens quan els senyals de connexió externa es van anar debilitant de nou poc a poc. El darrer pensament que recordo ara mateix fou: ho deuen fer, com sempre, pel nostre bé. Beneïts siguin!

AVE’s de pacotilla

“Fre a la velocitat”. Així s’expressa el diari Ara d’avui en la seva portada, amb lletres ben grosses. Només veure-ho m’ha vingut un exabrupte, un renec vaja, que no reproduiré aquí per manca d’espai de tant recargolat com m’ha vingut a la boca. O sigui, que ens hem gastat l’oro i el moro en fer tren d’alta velocitat que no aniran tan ràpids com es pretenia perquè resulta que s’ha fet alguna cosa malament. Sembla l’expressió que utilitzava Rajoy, don Mariano, fa un dies per desentendre’s del cas Bárcenas: “Me equivoqué, no volverà a ocurrir, lo siento”, o ho va dir un altre això? Tornem als trens. En un país de bunyols sempre és Quaresma i ara resultarà que l’AVE serà un rodalies amb una mica de trempera i gràcies. Però que foten a España? No res, trens de la señorita Pepis!

Sobre reines i periodistes

Guardo expressament el diari La Vanguardia del dilluns dia 5 d’agost perquè he vist a la portada que parla de les reines i la “reinamania”, un fenomen del qual, pobre de mi, no m’havia adonat. L’article és de Núria Escur i només començar ja em decep: parla d’una gitana d’un llibre de Falcones, que deixa anar una parrafada sobre la seva raça que no acabo d’endevinar què carai té a veure amb les reines de debò. Segueixo i de seguida em dono compte de que no parla de reines, en realitat, sinó que fa propaganda de diferents llibres novel·lats que tracten de personatges diversos que han ostentat aquest títol al llarg de la història. Certament decebedor: per això no calia un article sinó una ressenya i avall.

Malgrat que, entre línies, es pretén donar una visió suavitzada de les seves vides, com a integrants de la línia alta de la noblesa, no cal oblidar que eren dames intrigants i, sobretot, poderoses, capaces de fer caure un rei i un regne. Fins i tot es parla de que eren menys lliures del que pensem, però no pas gaire menys que els seus marits. No guerrejaven perquè els vingués de gust, sinó empesos per una noblesa insaciable que si no era corresposta es menjava el rei amb patates. I quan no eren els nobles era l’església, que es treia de la màniga alguna creuada i corrien a treure el sancristo gros. Tot això mentre les seves reines guardaven el tron, una tasca encomiable de la qual parlaré un altre dia.

Qui és el problema

He passat una setmana a Sena de Luna un poble petit de la muntanya lleonesa, a Babia, allà on es perdien els reis de Lleó quan no volin saber res de les coses de govern. Cims no gaire alts, severs, pelats, temperatura moderada i, sobretot, no gaire fauna humana. Com per tot arreu, la Junta de la comunitat fa propaganda de les seves obres públiques i planta cartells arreu. Diuen “Junta de Castilla y León” a dalt ben gran, i a sota l’obra que paga. Molts d’aquests cartells han estat alterats i han tatxat lo de Castilla deixant veure només “Junta de León”. La cosa fa pensar, més enllà de qualsevol i impensable deriva independentista, que als lleonesos no els fa gaire gràcia pertànyer a Castilla. De fet, cal pensar que León va conservar una bona part dels seus furs fins el 1833, que és quan Castilla va imposar les “provincias”. No he vist ni escoltat cap crítica a España, la qual cosa em porta a pensar que els problemes territorials dels pobles  ibèrics és Castilla, com a conqueridora imperialista dels altres territoris que conformarien la nació espanyola. Potser s’hauria d’aprofundir més en la premissa, però com a tesi potser valdria la pena desenvolupar-la. Ho deixo per sociòlegs i historiadors.

També m’he preguntat perquè carai no queden ni castells ni muralles a León. Corres per Castilla i n’hi ha a pilons, gairebé cansen. Deu ser que Castilla els va derruir per evitar aixecaments? Solament uns llenços dels murs que protegien Astorga són encara visibles, presidits per un palau episcopal atribuït a Antoni Gaudí. Barroeries de la història.

L’èxit és la felicitat efímera

Pregunta el periodista Albert Domènech: “Hem deixat de banda la cultura de l'esforç?”, a la psicòloga Mònica Fusté, i ella respon: “Totalment. Tot el que implica esforç, perseverança, constància o treball s'ha perdut moltíssim al nostre país. Volem l'èxit de manera fàcil i és com lluitar contra l'impossible. Ens hem de guanyar la felicitat, no ve adquirida”.  Es un d’aquells tòpics que avui són fàcils d’esgrimir, només perquè ho diu tothom. Però qui és “tothom”? Potser és per això, per la banalitat amb què a vegades usem paraules com ara esforç que ho atribuïm a “tothom”. Jo penso que “esforç, perseverança, constància o treball” no duen necessàriament a l’èxit i molt menys a la felicitat. Als meus 59 anys he vist molta gent esforçar-se anys i no arribar a l’èxit i encara molt menys a ser feliços. Dir que la felicitat cal adquirir-la és tant com considerar-la un objecte a posseir i pel qual s’ha de pagar: jo ho compararia a la “vall de llàgrimes” bíblica, a una visió amarga de la vida. I crec que no és així. Crec fermament que allò que ens mortifica no ens pot dur de cap manera a la felicitat, en qualsevol cas ens pot menar a l’èxit, que és precisament la felicitat efímera. L’èxit dura poc, molt poc; el que va fins el proper fracàs. En canvi, penso que la felicitat és un estat, que hi ha prou gent que és feliç malgrat els fracassos, perquè l’error no està en fracassar sinó en esdevenir un fracassat. Poso un exemple real. Fa trenta anys una persona va fracassar en la direcció d’un projecte i va rebre un càstig social molt dur, tant que va desaparèixer. Ara, al cap d’aquest temps, retorna i sense un gram d’autocrítica, reviu aquella caiguda amb ressentiment i violència dialèctica, buscant encara una lluita cos a cos a la qual ningú no respon. Aquest personatge no ha assumit el seu fracàs i, en conseqüència, ha esdevingut un fracassat. Malgrat que professionalment no li ha anat gens malament, no és, ni serà, feliç perquè la seva amargura no li ho permet, perquè un fracassat mai no és feliç. Per tant, l’èxit i la felicitat no van gairebé mai plegats. Per això no puc estar d’acord quan Fusté afirma (sic): “Per a mi l’èxit es ser feliç”.

Perill, un twit!

Carlos Espinosa de los Monteros és l’alt comissionat del govern espanyol per a la Marca España i diu a Vilaweb que  “faria un curset per als treballadors de la Marca España ‘perquè entenguin el risc de les xarxes socials’”. O sigui, que per a l’Administració i els seus servidors, les xarxes socials són un risc. Certament. Són un risc perquè permeten l’expressió visceral dels sentiments. Jo no haguera destituït al senyor Juan Carlos Gafo per dir-nos “catalans de merda”, sinó per ruc: ningú no publica impunement a la xarxa. I em sembla que el senyor Espinosa de los Monteros pensa, més o menys igual que jo. D’aquí el curset...

Callosa de Segura

Callosa de Segura és un poble d’Alacant amb uns divuit mil habitants situat sota la serra de Callosa, una massa calcària amb el seu punt culminant a 572 m. El seu alcalde, Francisco Javier Pérez Trigueros, va començar el 2011 el seu tercer mandat. De fet el PP, des del 1979, ha manat sempre excepte en dues legislatures. Si hem de jutjar per l’activitat del web municipal, a Callosa el consistori té força trempera, encara que els costa car: segons el “boletín oficial de la provincia - Alicante, 18 febrero 2013 - n.º 34, pag. 23”, les despeses de personal pugen 4,5 milions d’euros, el 45% del pressupost. 120 funcionaris i empleats laborals per a administrar els diners públics. L’economia funciona a base de l’agricultura (com que reguen, cullen carxofa, blat, cotó i cítrics), i la indústria (la corderia, que posa Callosa com a primer productor mundial d'arts de pesca). I poca cosa més, excepte que els seus habitants són trempats i bona gent, segur.

I aquí s’acaba Callosa i els callosinos. Jo em pregunto: com és que fem cas del senyor Pérez, el seu alcalde? Pensem potser que aquest personatge que ens ha qualificat de “mierdas” als catalans és una autoritat mundial? És un savi? És una veu autoritzada, políticament reconeguda, personalment honorable? Jo, francament, no n’havia sentit parlar mai de Callosa de Segura ni del senyor Pérez fins que els mitjans es van fer ressò del seu exabrupte, amplificant-lo a milions de decibels sense solta ni volta. La veritat, a voltes em sembla viure en un estimat país tronat que dóna pàbul a qualsevol cretí que gosi dir qualsevol ximpleria. No, no anem bé per aquí: als necis, ni aigua. I a periodistes i baladrers, sincerament: per un  pet, set mil esquerdes!

Tota la vida

He reflexionat minuciosament com dir el què ara diré sobre l’article que escriuen Rafa Alcaide i Celeste López (La Vanguardia, 23.07.2013). Em fa por semblar insensible o fins i tot masclista. No dubto de la culpabilitat de José Bretón, però trobo exagerat pensar que la seva dona, Ruth Ortiz, sigui tan immaculada com ens la volen presentar. M’explico de seguida. He viscut poques separacions d’amics o companys i quan ha passat he tingut tendència a creure o  fer costat aquell membre de la parella que més s’explica, o plora. Però gairebé sempre el temps i l’observació m’han rectificat inexorablement. Si un hom té la ment oberta i escolta amb atenció, s’adona que de culpa n’hi ha tanta que n’hi ha per a tothom. Fins i tot, a voltes, qui em semblava més innocent ha acabat caient. I tot és perquè quan una relació es trenca, en la majoria dels casos, les dues parts tenen retrets, totes dues han fallat en alguna cosa, totes dues són responsables de la seva obligació d’aportar el seu esforç per mantenir-la. Excepte en casos extrems de violència en què res no és justificable, en la resta hem d’assumir que n’hi ha per tots. Si no es reconeix així, és segur que el trencament serà traumàtic i, en conseqüència, difícil de recuperar. Seria llarg ara analitzar totes les afirmacions d’ ”experts” que surten a l’article, però hi tindria força a dir. Per tant, i sense dubtar de la culpabilitat de Bretón, em permeto de dubtar de la innocència absoluta d’Ortiz (no pas en el sentit penal, evidentment). Solament un detall: malgrat no haver vist gaires imatges d’ella, observo que surt sempre amb ulleres fosques; per a mi un llenguatge corporal força significatiu.

Finalment pensar que una mare és bona perquè sí, pel sol fet de ser-ho, per donació infusa, és un error greu: tots, fins i tot una mare, hem de demostrar l’amor que sentim pels fills. Escriure (sic): “Estimats fills meus i només meus (...) vull que sapigueu que res ni ningú no pot separar una mare dels seus fills...”, no és cap prova d’estimació, perquè l’amor es demostra un dia rere l’altre. L’amor no s’acaba rentant roba o fent el dinar, canviant bolquers o duent-los a l’escola; és aquí on comença. La resta del camí és molt més ardu i complicat i exigeix ser-hi sempre, en qualsevol circumstància. La meva mare, que ja té 85 anys, va tenir 6 fills dels quals n’ha enterrat 2, sempre diu que “De mare i pare se n’és tota la vida”. Espero haver-me explicat bé.

Comentaristes de pega

No és la primera vegada que em queixo dels comentaristes d’esports, tant de TV3 com de CatRadio, per motius diversos. Ara es fan els campionats mundials de natació i TV3 dedica un munt d’hores a transmetre les diferents especialitats. La cultura lingüística d’Anna Tarrés i de Mireia Vicente és francament millorable. Penso que quan un ens nacional, com és la televisió de Catalunya, lloga un comentarista li ha d’exigir un mínim de preparació i de competència idiomàtica. Títols, experiència, “ex” de qualsevol especialitat esportiva, no justifiquen que hàgim d’escoltar un barbarisme darrera l’altre que fan xerricar les orelles de mala manera. Segur que, quan algun llicenciat novell es presenta a demanar feina a TV3, se li exigeix la preparació mínima, i màxima, per a accedir a qualsevol plaça periodística. En canvi, només per dir-se Tarrés i haver estat entrenadora –tan brillant com es vulgui–, ja li podem donar un micròfon i que l’escolti tot el país.



Publicat a la secció de Cartes de La Vanguardia el 24.07.2013

Ardor guerrero

Quan busco informació sobre el Ministro de Asuntos Exteriores y de Cooperación del regne d’España em trobo amb més d’una sorpresa. Primer, que es diu així: José Manuel García-Margallo Marfil. Marfil, no havia conegut mai ningú que es digués així. Després, tot buscant una imatge seva per a il·lustrar aquesta filípica, posant el nom de Garcia-Margallo al Google, em surt aquesta portada de l’¡Hola! I, com que m’ha fet gràcia, l’he elegida. Però el què m’ocupa no són les curiositats ministerials, sinó una frase que va deixar anar ahir en unes declaracions a la TV: “serien incalculables els diners que ha perdut (Mariano Rajoy) entregar la seva vida al servei d’España”. Diu, el ministre, que com a registrador de la propietat, n’hauria guanyat molts més. Pel que fa als diners, don Mariano, Bárcenas i Hisenda ho sabran. Però quan a “entregar la seva vida” m’ha sonat a frase casernària, tronada, fora d’època i m’ha vingut una estrofa del Himno de la Infanteria Española que em van fer aprendre a la mili: “Si al caer en lucha fiera / ven flotar victoriosa la Bandera / ante esa visión postrera / orgullosos morirán”. Collons, que fort! No res, home, és evident que Rajoy està lliurant una “lucha fiera” per mantenir-se a la cadira, ara bé que morirà defensant aquesta cadira ja en dubto molt. Potser hi deixarà la vida política, però la física, ja us asseguro jo que no: que tot té un límit.

De la credibilitat dels mossos

Sembla que els mossos d’esquadra estan ofesos perquè els seus superiors han apartat del servei set agents per mentir. La policia és la violència institucional, el braç armat que usa l’estat per a mantenir l’ordre públic. Exercir la violència emparats per la llei és tot un privilegi, però per damunt de tot és una gran responsabilitat. És per això que les persones escollides han de demostrar contínuament un alt nivell d’ètica i moral, d’equilibri mental i de domini personal. Quan manca alguna d’aquestes qualitats, un policia ha de ser apartat immediatament del servei, reeducat i, si es recupera, retornat i benvingut. Aquesta mesura hauria d’estar sempre recolzada, i potser promoguda, pels companys, perquè només així tindran l’autoritat suficient per exercir la missió que els ciutadans els han encomanat. Mentir és com a mínim innoble, i, quan entorpeix una investigació, és il·legal i jurídicament punible. Per tant, no sé entendre els escarafalls del SPC (Sindicat de Policies de Catalunya) davant la mesura. L’anomenada Brigada Mòbil (BRIMO en argot casernari heretat) hauria de ser un exemple de rigor i d’impecable actuació. És així com aconseguiran tenir la “credibilitat” que, diuen, s'els ha arrabassat des de la Conselleria, i no pas demanat dimissions a tort i a dret. A ells també els cal autocrítica.

Xavier Amor i el feixisme

El president de la Federació de Municipis i alcalde de Pineda de Mar, Xavier Amor, es veu que és amant de les frases, dels eslògans. Visitant el seu blog es veu de seguida, perquè a la part superior dreta van apareixent flaixos amb pensaments i idees, quatre en total. Acompanyen la parèmia apologètica, imatges del polític sempre entre grups de gent per reforçar-ne el contingut. Una d’elles diu: “Gestionar un municipi és gestionar persones, espais, recursos i sentiments”. Ja ha sortit la parauleta: gestionar. Heus aquí la definició que en fa el diccionari de l’IEC (sic): Portar o dirigir els afers (d’una societat industrial o mercantil, d’una empresa, etc.). Fer gestions per aconseguir (alguna cosa). Ni sentiments ni persones entren en les accepcions de gestionar: els sentiments es tenen i les persones són; tractar-los com un afer o una finalitat és indecent. És per això que no em sorprèn quan després afirma (sic): “Parlem d’educació, sanitat, serveis socials, cultura, habitatge... Parlem de la vida de la gent. La vida i el futur de la gent està en joc”. Ho fa després de carregar-se a tort i a dret el procés per la independència, al qual va arribar a qualificar de feixista (Nació Digital, 16/07/2013 a les 18:25h). És a dir, la canterella de sempre: ciutadans, deixeu la política als polítics, que ja us donarem pa i circ i a viure que són dos dies.El que ens proposa el senyor Amor és que siguem ciutadans-vot? Seguint el seu raonament, vol dir que les idees no interessen a la ciutadania, si aquesta té el pa i l’oci assegurats? Perquè si és així, senyor Amor, aquest és un pensament absolutament feixista. Com que li agraden les frases n’hi deixaré una del general Franco: “Joven, haga como yo y no se meta en política”. És això és el que vol Xavier Amor que fem la gent del poble?

Què ha passat Pep?

Ara encara entenc menys al Pep Guardiola. No entenc els seus exabruptes engegats darrerament des d’Alemanya. I en dic exabruptes perquè m’han semblat això: un raig de paraules, que semblen ressentides, engegades sense encomanar-se a ningú com vulgar Mourinho. Mal li dolgui, el barça és el club de la seva vida i és gràcies a ell que ha arribat on és: al Bayern dels 90 no hagués estat ningú. Idò, ara no entenc com és que es va passar quatre anys evitant qualsevol mena de referència personal, qualsevol afer privat, i ara, quan només fa quatre dies que és al Bayern, es deixa anar com una bugadera. No fa Pep, no fa.


(La imatge ha estat triada expressament)
Publicat a La Vanguardia 18.07.2013

Preocupa el PP

El PP actual, des de l’època d’Aznar, té dos punts persistents que comencen a preocupar seriosament. D’una banda la disciplina sectària i de l’altra l’argumentari-mantra. Entenc aquesta darrera característica com l’elaboració d’arguments que fan els caps d’organització del partit destinats a vendre o justificar una idea o una acció. Així, des de fa dos dies, l’argument és “Rajoy no cederá al chantaje”. Una vegada establert l’argument, convé repetir-lo com un mantra de manera disciplinada i sectària; això és, ser insistent i no desmarcar-se de la línia marcada pel líder. Creuen fermament que així, “mantenella y no enmendalla”, sent reiteratiu i monolític, obtenen una postura de suposada fortalesa; és com aquells peixos menuts que formen una gran bola per despistar els seus depredadors. És una manera de fer que al PP ja li ve de l’antiga AP, però que amb l’adveniment d’Aznar i amb la constitució de la FAES, s’ha imposat definitivament.
Està bé tenir un argumentari, però compte, que això és com els protocols: impedeix pensar. És una postura còmoda perquè saps que dient el que t’han manat, persistentment, compliràs amb la teva obligació, que no és altra que fer el què et manen. I tot això porta a la preocupació, perquè una estructura organitzativa complexa com és un partit polític, no es pot permetre tenir components passius. Tothom hauria d’estar actiu i aportar allò que recull en el seu territori, en els seus àmbits. Però al PP no és així, i una mentalitat estreta a la cúpula provoca obediència incondicional, obliga a no discrepar i això, per a tants polítics professionals com hi ha, és imprescindible per a mantenir-se. Aquesta estructura erta explicaria, en part, l’evolució nul·la que ha experimentat en el PP en temes com la condemna al règim franquista, el culte a Aznar o la manca absoluta i persistent d’autocrítica. Així, el mateix president no es dona compte que el seu silenci marrà és més clamorós que el crit de Tarzan.

Els fan xantatge?

A veure si ho entenc bé, i que em corregeixi algú si m’equivoco. Els senyor , del PP, ha dit avui per la tele que “no cederán al chantaje” de Bárcenas. Home, jo pensava que un pot fer xantatge a l’altre quan aquell un té algun marron que aquest l’altre vol amagar. Jo no canto i tu em treus del merder. Jo dedueixo que si el PP diu que li fan xantatge, és perquè el Bárcenas té algun gripau que fa por. Pregunto: la deducció és bona, ho vaig lluny d’osques? Tinc la sensació de què hi ha molt i molt més que 30 o 40 milions darrera de Bárcenas i que si aixeca la catifa, la ferum ens marejarà a tots. Déunostrusenyor els agafi ben confessats! (I a nosaltres més).

Educació sexista?

M. Àngels Pagès Calvet, en una carta a La Vanguardia del dia 11.07.2013, parla de l’ensenyament separat per a nois i noies i diu(sic): “En una societat en què hi ha llibertat cal que hi puguin haver models educatius diferents perquè cadascú pugui triar el que li sembla més adequat a les seves preferències personals”.  Invoca la llibertat per satisfer les preferències personals? Doncs no és això, no va per aquí. Si la societat cal que dediqui recursos a construir models educatius segons els gustos de cadascú la crisi va per llarg, i no em refereixo solament als econòmics. Com a societat tenim la obligació d’educar els nostres fills segons models acceptats per la majoria, i qui no se senti prou satisfet sempre els pot educar a casa o buscar en l’oferta privada. Aquests països “avançats” que esmenta, i que jo no sé quins són, estic segur que fa només 10 anys s’estiraven els cabells només de pensar en separar per sexes. Em pregunto: quant trigaran a adonar-se que va ser un error tornar a la discriminació? Quant a la validesa científica, que em permeti dubtar-ne la senyora Pagès, perquè si es basen solament en les notes obtingudes hauríem de recordar que no solament de resultats, alguns ben galdosos, viu la humanitat. Per acabar, demanar una cosa: no invoquem el nom de la llibertat en va. Pensem-nos-ho, perquè costa molt de mantenir.

De fracassos i fracassats

Aquests dies he ordenat alguns apunts sobre la meva activitat professional. En una reunió de directius, els vaig deixar anar aquesta. Us la reprodueixi fil per randa per si a algú li serveix:

“Un fracassat no és qui comet un error, sinó qui persisteix en negar els errors que l'han portat al fracàs. Quan, a més, el fracàs en lloc de provocar la reflexió i l'autocrítica desperta odi i ressentiment en el fracassat, cal pensar a facilitar-li ajuda, perquè si no es passarà el seu temps amargat i amargant, la seva vida i la dels altres. En definitiva, es convertirà en un fracassat integral. Davant d'un fracàs cal doncs reflexionar i atribuir-se un mateix les responsabilitats que li pertoquin i així podrà iniciar un nou projecte o bé reiniciar l'antic corregint-ne els errors. En definitiva, qui fracassa no és necessàriament un fracassat; és un fracassat aquell que no reconeix el fracàs i esdevé víctima del seu orgull. S’aixeca qui és humil, perseverant i alumne permanent de la vida”.

El cas Villa

Controvèrsia a can Barça: s’havia de vendre Villa a preu de saldo? Hi ha arguments a favor i en contra, com és evident. Penso jo que el club ha fet, aparentment, bé. Ho analitzo des de la meva perspectiva d’economista, especialitzat en organització d’estructures, suposo que per defecte professional i l’explico per si pot ser útil. Si preguntem a un empresari quina és la finalitat del seu negoci, segurament ens dirà que és evident: fer diners; quants més millor. Qui pensi així li proposo de canviar aquest objectiu per aquest altre: la finalitat de l’empresari és assegurar la continuïtat, la pervivència de l’empresa. Ara entraríem en una llarga argumentació sobre el perquè i el com, però aquest no és el lloc. Accepteu per un moment la meva proposta i veurem com la nostra opinió sobre la decisió dels directius barcelonistes canvia. En efecte, si el darrer argument haguera estat el benefici econòmic, és evident que hem fet el negoci del Roberto amb les cabres. Ara bé, si pensem que més val començar la temporada amb pau al vestidor, sense temes desestabilitzadors pendents, si creiem que un jugador de la talla de Villa es mereix un bon tracte, si no es vol un nou Ibra, si el futur personal d’una persona també forma part de les inquietuds del club; si entenem que tots aquests principis tindran beneficis a mig termini, fins i tot econòmics, aleshores la decisió ens pot semblar més adequada. Això és demostrable però, repeteixo, no és el lloc. Només vol fer reflexionar. Pels mateixos arguments pels quals penso que amb Villa han acomplert amb aquest objectiu, crec que amb Eric Abidal es van equivocar. Fer diners és una condició important perquè una organització pervisqui, però no és l’única ni la final.

La presumpció d’innocència dels polítics

Sento Francesc Homs en l’entrevista que li fa el Manel Fuentes a CatRadio. Li pregunten per l’aparició de nous papers al cas Bárcenas, i ell evita pronunciar-se sobre les conseqüències fent ús de la presumpció d’innocència. Crec humilment que s’equivoca. Aquesta figura és un dret reconegut arreu del món lliure i pressuposa que ningú és culpable fins que la justícia no ho demostri. Impecable. Ara bé, els polítics l’usen per tirar pilotes fora i justificar permanències injustificables. Que una persona dimiteixi del seu càrrec públic per una imputació, malgrat ser innocent, no significa que sigui culpable, sinó que és conscient que com a servidor del poble no pot continuar exercint les seves funcions. Malauradament, això pot estroncar carreres brillants, però penso que la noblesa d’un gest com aquest dignifica a qui el fa. La setmana passada Narcís Clé, responsable del Servei Català de Tràfic a Girona ens va donar un exemple d’aquesta actitud, en dimitir immediatament després de ser enxampat circulant a 160 km/hora. D’aquest cas no se’n parlarà mai més, perquè la gent considera que “ha fet el què havia de fer”. El mal és quan algú no dimiteix ni que el matin; aleshores, l’encausat s’enquista a l’opinió pública i crea allò que coneixem com “judicis paral·lels”, injustos evidentment, però provocats per aquesta classe política l’objectiu de la qual no és altre que mantenir-se a la cadira fins que es podreixi. Així els va.

De mentides i documents

“Las mentiras no se documentan”, diu la senyora María Dolores de Cospedal. Curiosa frase aquesta, que es refereix a la darrera aparició de papers de Luis Bárcenas. Em sembla un intent vacu de fer una frase eminent, històrica. Potser és més aviat histèrica, perquè si l’analitzem no afavoreix gota la seva finalitat, que no és cap altra que la d’allunyar sospites sobre el seu partit. Si és cert que les mentides no es documenten, deu ser que la veritat si? O sigui que com que del que diu el Luis Bárcenas hi ha documents, d’això s’infereix que el que diu aquest senyor és veritat. O sigui que: mentides documentades és igual a veritats.

Senyora de Cospedal, qualsevol tresorer intel·ligent documenta tot, absolutament tot el que es mogui a la caixa d’una entitat, sigui negre o no: és una assegurança pel comptable. La prova la tenen a casa seva. Bárcenas, un gat vell, sabia que en un moment o altre, perdria la confiança dels seus superiors i va documentar i guardar bé tots els moviments que li ordenaven. Així, en el cas de defenestració amistosa, els papers continuarien dormint al fons d’alguna caixa forta. Si la cosa es posava malament, llibretes, apunts, extractes i demés li servirien de para-xocs. El PP no ha estat diligent, s’ha enfrontat al dimoni, i el banyeta no perdona.

Publicat a La Vanguardia, 09.07.2013

El cagarro del Navarro (ja em perdonareu)

Feia dies que tenia ganes d’utilitzar el rodolí aquest del títol, però, encara que l’escatologia m’agrada, me l’anava reservant. Les declaracions sorgides d’aquest anomenat acord de Granada no m’han permès d’estar-me’n. “Històric”, “més que la independència”, “fa por”, etc. Patètic l’esforç que aquest mateix matí ha fet el Pere a CatRadio per a explicar-nos que ara sí que el PSOE és realment federalista, molt més que aquella espatarrant declaració de Santillana del Mar, a ran de la qual el Pasqual ens va prometre el jardí de les delícies. Fins avui, no n’hem vist res i ara el Pere vol que ens creiem un text que ni tan sols reconeix la nacionalitat catalana? Que el federalisme no era allò d’una unió lliure de nacions, o d’estats? Perquè els vull recordar que per a federar-nos, primer hem de ser lliures. Amics del PSC, Pere, Pasqual i demés: no ens veneu la moto altra vegada que ens la coneixem.

Gerd Kristiansen

Gerd Kristiansen ha estat elegida per l’important càrrec de secretària general de la Federació de Sindicats de Noruega (LO). Kristiansen és una ferma defensora de la igualtat de sexes i afirma que passa necessàriament per una major implicació de la dona en la vida laboral. Tan és així que el 2011 va  provocar una bona polèmica en assegurar que “moltes dones tenien un entusiasme histèric per la gimnàstica, i que preferien anar a la cafeteria a parlar, enlloc d’anar a treballar. També va dir que les mares amb fills petits sovint s’amagaven darrera de la maternitat, a fi de no haver d’entrar en el món laboral”. La seva afirmació no era gratuïta: “si es volia mantenir la sostenibilitat de l’Estat del Benestar, i el seu nivell actual de prestacions socials, homes i dones hi han de col·laborar treballant plenament. La pràctica de quedar-se a casa per cuidar als fills conduïa a conseqüències negatives, per l’economia en general, i per les dones en particular”.  Evidentment, les femellistes, sempre pobres en autocrítica, li van saltar a la jugular.

Té raó. Ja fa uns anys que em vaig reservar quinze minuts per anar tot caminant, entre les 10 i les 12 del migdia, a buscar el diari. És així com travesso tot el centre del poble, Torelló, i passo per davant de diversos bars. A aquella hora, quan fa bo, les seves terrasses estan ben plenes de dones que vagaregen mentre parlen i prenen alguna cosa. Hi ha ben pocs homes. D’altra banda, en visites a clients, passo pel davant de dos gimnasos. A la porta sempre hi veus grups de dones que surten i entren a qualsevol hora. També és cert que moltes dones prefereixen quedar-se a casa a tenir cura dels fills, mentre el company es guanya cada dia el seu lloc de treball. Si no hagués estat per Gerd Kristiansen mai m’hauria fixat en aquests fets que són constatables. D’això n’infereixo que les funcions no són tan fàcils de revertir, i no pas per l’oposició del sexe masculí, sinó per la mateixa inèrcia femenina a mantenir un rol que, al cap i a la fi, és prou còmode si no es tenen aspiracions personals. Deixar un nen, o dos, al col·legi o a la guarderia a les 9 del matí per anar tot seguit a passar un parell d’hores amb les amigues, no és massa estressant. Potser ni els nens ni el company venen a dinar i la cuina del migdia no és doncs un problema, i poden anar ben reposades al gimnàs per recollir a la sortida els nens del col·legi i aprofitar per fer la compra. Amb les necessitats de salut ben cobertes i un company comprensiu amb les despeses, no és pas una mala vida si, com deia, no es tenen grans aspiracions personals o professionals. I crec, sincerament, que hi ha moltes dones que pensen així, arrossegades, ja dic, per la inèrcia d’un rol ancestral. És per això que penso que Kristiansen té raó: no n’hi ha prou amb predicar la igualtat, com fan moviments i organitzacions femellistes i feministes; cal que es posin a treballar. Au, ja ho he dit.

La fi de la bugadera

La senyora Alicia Sánchez-Camacho diu a Catalunya Ràdio “la dirigent ha amenaçat de prendre mesures ‘un cop se sàpiga la veritat’”, que és tant com dir que ara mateix no vol fer res perquè no sap com acabarà tot, si aconseguirà o no tapar les boques massa baladreres. De fet, això ja ho ha provat retirant la seva demanda a canvi de cobrar. Que la senyora Sánchez-Camacho sabia de la gravació, sembla evident: una persona que havia estat vinculada sentimentalment a un enemic polític, la telefona i li diu que vol parlar amb ella; evidentment li diu que sí; a veure què pesco. Com una vulgar bugadera, queda amb ella la ex al restaurant, però vol tenir “proves” i contracta una empresa de detectius perquè gravi la conversa. Si és sucosa servirà per engegar algun ventilador. Passen però dues coses. La primera és que a vegades hi ha algú que escolta disposat, també, a treure’n el què bonament pugui. I la segona és que la senyora Sánchez-Camacho és una bocamolla i, en lloc d’escoltar, parla i molt. I passa que, qui va escoltar vol cobrar per callar, i ella no vol pagar (a mi ningú m’esquila, no tindràs dallonses!). Resultat: sí que va tenir dallonses i la gravació es va fer pública. Només hem sentit una part d’aquella conversa, la del fiscal de capçalera, però estic segur que la resta té moltes més sorpreses. Ara ja és tot imparable i n’Alicia es defensa anunciant represàlies que no du, ni durà, a terme perquè sap que ara la seva carrera ja està a la corda fluixa i que si s’escampa tot, potser fins i tot ella haurà de respondre davant la justícia per una gravació il·legal. Tot per la curiositat de furgar en la vida privada d’algú. Ja et dic, una bugadera, moderna i amb micròfon, però al cap i a la fi bugadera.

El cinema dels pobres

Sento aquest matí, tot esmorzant, que per salvar el cinema català “la Generalitat té molt avançat un projecte per establir una taxa, que podria aplicar-se sobre (la televisió pública) TV3”, segons l’actual guru del cinema del país Isona Passola. Es veu que els catalans haurem de pagar 5 o 6 euros a les patums cinematogràfiques perquè puguin seguir produint pel·lícules. Mira, no ho trobo bé. I utilitzaré la major demagògia possible: mentre hi hagi famílies de quatre persones que hagin de viure amb set-cents euros al mes (en paguen 300 de lloguer), no pagaré un duro a cap forma de cultura, els integrants de la qual segurament en cobren set-cents mil. Creu realment la senyora Passola que aquestes persones han de pagar-li a ella i a la seva “cultura” 6 euros l’any? Ells segurament mengen dos dies amb aquest import.


Publicat a La Vanguardia 04.07.2013

Calbotada, i forta, a CiU

Llegeixo les declaracions que els dirigents de CiU fan a Vilaweb després del concert al camp del Barça. Rull, Turull i Duran i Lleida parlen i pixen fora de test. Així, Rull parla de que el concert “És una mostra d'esperança i llibertat del poble de Catalunya”; Turull “Ara, un poble dempeus demana llibertat i democràcia”, i Duran, com sempre, va plorar a Rajoy “que fes una proposta atractiva per als catalans”. De veres que no ho entenc: quant d’alt i clar ha de parlar el poble? Els catalans vam expressar esperança, vam demanar llibertat, vam implorar una vegada més a Madrid? No CiU, no! Els catalans us vam dir dissabte als polítics, a tots els polítics, que actueu ja, que s’ha acabat fer el cagadubtes, que n’estem tips de Madrid, Castella, promeses incomplertes, humiliacions, sarcasmes i política de fireta. CiU, collons: que volem la independència! Com us ho hem de dir que volem moviment, que s’ha acabat elucubrar, dubtar, esperar respostes que no arriben mai. CiU que ens la fots!


Publicat a El Periódico 02.07.2013

Sobre beques i deutes

Diu la senyora Ana González Hernández en la seva carta a La Vanguardia d’ahir, 27.06.2013, (sic): “Es necesario desterrar la idea de que las becas son una suerte de servicio estatal que proporciona estudios gratuitos para todos. En absoluto. Quizás el receptor, o becado, no tenga que reembolsar el capital invertido en él, pero tiene la obligación moral a largo plazo de devolver al Estado esa inversión en cualquier otra forma”. Que les beques no són per a tothom ja ho hauria de saber la senyora González. Jo, que ja tinc una edat, vaig haver de fer la carrera amb un “préstec a l’honor” perquè el meu pare allà pels anys 70, amb cinc fills i un sou modest, guanyava massa diners per a obtenir una beca. Jo vaig haver de reemborsar el capital, i els interessos corresponents, i ho vaig fer amb molt de gust. Per tant no dec res a ningú. Una altra cosa és el que ella anomena “obligación moral”. Això no ho puc acceptar. Ningú té cap obligació, ni moral ni material, de retornar res a l’Estat. No entenem encara que l’Estat és un mer administrador dels diners, no pas de la moral, dels seus administrats; uns diners que de sobres hem pagat amb els nostres impostos. No hem entès que “invertir” en formació no és un terme econòmic, sinó social: invertim en ensenyament per tal d’avançar cap a una societat més justa i intel·ligent, no pas perquè esperem un retorn de la inversió en forma de beneficis dineraris. I encara diria més, com en Dupont: és que els pobres han de començar la seva vida post-formació endeutats, ni que sigui moralment, mentre que els rics ho poden fer lliures d’obligacions? No em sembla just, senyora González. La societat ha de donar oportunitats, no pas exigir que se li tornin deutes espuris.


Publicat a La Vanguardia 29.06.2013

Paraules gruixudes

Tothom contra el pobre Duran. Embolicat en una espiral  conspirativa on veu papus per tot arreu, no s’està de res i engega pestes a tort i a dret. El to i les paraules que va usar divendres davant de 200 militants d’unió no són propis d’una persona escollida pel poble. Un hom recorre a l’atac indiscriminat i indecent quan es veu acorralat, i no precisament per l’enemic. Josep A. Duran i Lleida s’ha begut el seny d’un sol glop i repapieja. Postures de baixa estofa com les seves en els darrers mesos, traint el programa de govern que va acordar i rebaixant les esperances del país i la seva gent a l’alçada dels beneits, aquestes postures, deia, només mereixen el cognom de l’estultícia. Les paraules gruixudes, senyor Duran, no el faran més home. En canvi, l’autocrítica i la reflexió li farien molt de bé, però no sé si encara és a temps de rectificar: molts n’estem tips. La culpa és negra i ningú la vol, senyor Duran, ni vostè.

Quan la guineu...

Aquesta setmana passada, Pere Navarro ha criticat d’una banda la Cadena Humana per la Independència i el Concert per la Llibertat. No deixa de ser curiós que ho faci des de l’esquerra: contra la independència i la llibertat? Bé, segons l’original pensament perenavarrià, aquests conceptes varien segons la posició de l’espectador; això ja ho va demostrar Einstein. És evident que tothom entén que idees tan importants i bàsiques com aquestes tenen diferents accepcions i poden suscitar, i han suscitat durant segles, discussions i controvèrsies inacabables. Però ara no estem discutint l’accepció original, Pere. Vostè es queixa perquè la seva idea de llibertat i independència no suscita tanta acceptació com la dels seus rivals polítics i, davant d’un èxit cantat de les dues convocatòries, es dedica al noble art de la destrucció. Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes, diu la parèmia popular que no sé si vostè recorda. És aquella faula segons la qual una guineu prova d’abastar unes magnífiques figaflors. En no aconseguir-ho, davant la burla dels congèneres, diu que com que eren verdes no valien la pena. Com que vostè (la guineu) no és capaç d’organitzar una cadena o un concert prou exitosos (les figaflors) per la federalització es dedica a desprestigiar-ho. Per acabar, n’hi engego una altra: se li veu el llautó, Pere.


Publicat a La Vanguardia

L’IVA de Na Teresa

En una intervenció de Teresa Forcades, al fòrum “Enciende la Tierra”, organitzat per la Fundació CajaCanarias, fa el que ella en diu una “crítica ètica” al capitalisme. En una part del seu discurs explica que s’entén que l’activitat econòmica, sigui quina sigui, genera un benefici que està gravat per un impost, i que aquest impost és l’IVA. Error: l’IVA no grava el benefici sinó el valor afegit, i no el paga l’empresari sinó el consumidor. El que grava el benefici és l’Impost de Societats. Tal vegada Na Teresa sigui una experta en farmacèutiques, però és evident que en economia li falta formació. A voltes, un hom es llença, amb bona fe, a opinar sobre temes que coneix poc i corre el risc evident de deixar anar bunyols dialèctics. Tota vegada que a Na Teresa, per la seva condició de religiosa, se li suposa la bona fe, també cal recordar-li que la humilitat forma part de la regla de sant Benet. Que si pretén transformar la societat des de la base, cal que informi bé els seus oients. La moto, Teresa, ja ens l'ha venut el capitalisme.

El vídeo complet de la conferència a YouTube.

Quatre dies

José de la Cavada, responsable de relacions laborals de la CEOE, pensa que quatre dies de permís són massa dies quan se’t mor el pare. Pensa que com que ara es viatja a velocitats vertiginoses ja no cal tant de temps per enterrar-lo. Diu que “S'ha d'aconseguir que l'absentisme no tingui cap justificació a la qual acollir-se”. O sigui que ara resultarà que la mort del pare és una justificació per l’absentisme. Dit amb tots els respectes: desitjo que al seu enterrament no hi vagi cap dels seus fills, no fos el cas que els fotessin de potes al carrer. Amb l’enterramorts n’hi haurà prou i de sobres. Fins i tot, tal com deia el gran Capri, el podrien deixar a la porta, en una bossa d’escombraries, i que el llencessin a l’abocador. Directament.

Aquest és un personatge que l’any 2010 va ser condemnat per una falta molt greu per la Inspecció de Treball i a pagar una multa de 25.000 €. Aleshores, el diari El País (edició del 4 d’octubre de 2010) va publicar que (sic) “...someter a prácticas humillantes a sus subordinados. ‘Todos los trabajadores entrevistados por la comisión de investigación manifiestan haber sufrido alguna vez un trato humillante por parte del director del departamento. [...]. Los testimonios son contundentes, reiterados, coincidentes y claros’”. Aquesta és la mena de personatge que la CEOE té com a responsable de relacions laborals, contra el qual la direcció de Juan Rosell no va prendre cap mesura, segons el mateix diari (sic): “La inspección también acredita la nula voluntad de la patronal para solucionar este problema. De hecho, el secretario general de la CEOE, José María Lacasa, recibió una denuncia interna de los trabajadores contra De la Cavada” i “ante una situación conflictiva de tales características, la empresa está obligada a intervenir, cosa que no hizo suficientemente pese a la queja de los trabajadores [...]”.

Amb aquests antecedents doncs, no ens ha d’estranyar l’extraordinària empatia, el respecte immaculat que aquest home té per les persones i els seus sentiments. Quan es mori, diré aquella frase de pronunciaven els avis quan traspassava algú especialment cretí: Déu l’hagi perdonat.

Mester d'amor

Avui, endreçant papers, he trobat aquest poema de Salvat-Papasseit picat amb una antiga màquina d'escriure, d'aquelles que més que picar havies de colpejar. Sempre m'ha agradat molt perquè m'inspira tendresa.

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa't besar —sacrifici fervent—

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada —la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat-Papasseit

Mester d'amor

No anem pa bé

Pere Navarro dixit (sic): “A tots aquells, de dins i de fora del socialisme, que parlen de la falsa insolidaritat catalana els demano que m’acompanyin en la proposta d’eliminar el privilegi que suposen els sistemes de concert basc i navarrès”. Benvolgut Pere, de tant pixar i pixar fora de test, la teva tita ha perdut el nord (perdoneu). O sigui que, segons tu, per arribar a una hipotètica i onírica federació ens cal tornar al “café para todos” tan castís i que tant de gust ens ha donat, sobretot als catalans. Deixa tranquils als pobles que tenen una major llibertat: lluita per ser com ells, i no pas per empetitir-los a la nostra miserable mida.

La llei del senyor Francesc de Carreras

Es pot desobeir la llei? És el títol de l’article d’ahir del catedràtic Francesc de Carreres (La Vanguardia, 12.06.2013, pàg. 17), contestant una carta del lector Marc Franco i Puig. El seus raonaments legals són impecables; no admeten grans discussions. Pressuposo, això sí, que les dades i dates que aporta sobre la legislació americana són certes: per alguna cosa deu ser catedràtic. El seu raonament està destinat a demostrar que l’acció de Rosa Parks, que va gosar asseure’s en un seient d’autobús reservat als blancs (ella era negra), en realitat no va ser un acte de desobediència civil. Però jo el vull interpel·lar per la seva afirmació darrera. Diu (sic): “Si jo hagués estat a l'autobús de l'entranyable Rosa Parks, no dubti, senyor Franco i Puig, que l'hagués acompanyat asseient-me al seu costat”. La qüestió per tant és: Senyor de Carreras, si Rosa Parks hagués desobeït la llei, també s’hauria assegut al seu costat?

En cap CAP cap el què cap en aquest CAP

Aquest matí he anat al CAP a buscar l’alta de la meva dona. M’han dit que o bé hi anava ella en persona o em calia un permís d’ella per escrit. M’han donat un imprès de l’ICS de la Gerència Territorial-Catalunya Central i cap a casa falta gent. Al peu del document hi diu clarament que (sic) “La persona autoritzada haurà de portar, a més d’aquest document d’autorització, el DNI o targeta sanitària del pacient”. He emplenat l’imprès, la Carme me l’ha signat i sant tornem-hi. En arribar de nou al taulell, oh, sorpresa!, la noia em demana el meu carnet d’identitat i el DNI i la targeta sanitària de la pacient! Jo només duia la targeta. Li he ensenyat l’autorització i ella es gira i em mostra un cartell penjat al suro del seu darrera on diu que calen els dos documents. Una mica mosca, li he dit que o una cosa o una altra i que, essent que el que està escrit escrit està, li he fet saber que ja era la segona vegada que hi anava, que ja havia perdut una hora i que no pensava moure’m d’allà sense l’alta. Llavors, com fent-me el favor de la meva vida, m’ha concedit la gràcia de fer-me a mans la tant desitjada alta.

Però ah, la gràcia no acaba aquí! Una vegada complimentat el tràmit, la noia em torna l’autorització signada! M’he quedat de pasta de moniato. Si em demanen una autorització per escrit, penso jo, deu ser per guardar-la per si mai algú els demana responsabilitats per haver lliurat un document privat a un tercer. O sigui que demà la meva dona podria anar al CAP i demanar l’alta i, en dir-li que ja l’havien anat a buscar amb una autorització, ella els podria dir que no havia autoritzat ningú i muntar-los un pollastre de pebrots. Em pregunto: com provarien la gent del CAP que, efectivament, algú autoritzat ja se l’havia endut? M’ha passat pel cap de provar-ho a veure si faig alguna pela (els temps no estan per perdre oportunitats), però he pensat que la gent de la nostra sanitat ja té prou problemes, a menys que ara, per a ser administratiu de l’ICS, s’exigeixi ser notari i així poder donar fe. 

Sobre renúncies i sacrificis

Sempre he combatut –amb certa bel·ligerància, tot sigui dit de pas– la cultura de l’esforç, la màxima del “si vols pots” i aquella que pretén inculcar-nos que el que no s’aconsegueix amb sacrifici no té valor. En canvi, defenso –amb prou contundència– les renúncies. Sembla que hem oblidat quina cosa és un sacrifici (sic, segons el DIEC): Ofrena d’una víctima o d’un do a un déu o a Déu, per honorar-lo, regraciar-lo, aplacar-lo. /  Privació, concessió onerosa, dolorosa. Tan l’esforç com el voler són absolutament inútils, descoratjadors, castrants i fins humiliants quan, al capdavall, tota aquesta energia no ha servit absolutament per a res perquè el nostre desig, el nostre objectiu, era absolutament inassolible des del principi. Així, no tothom pot ser emprenedor ni és capaç de reinventar-se, com ara pretenen poders públics i periodistes espavilats. Per triomfar en qualsevol projecte calen tres coses: treball, capacitat i sort. Sense treballar no es crea res, tampoc riquesa. No pas el treball com a maledicció bíblica, sinó com la necessitat de posar la nostra energia al servei del que pretenem. La capacitat compren les aptituds naturals i els coneixements adquirits. Així, per exemple, un hom pot aspirar a ser un gran músic (o un gran empresari), però per molt de treball que hi posi, sense una habilitat innata i, no passarà mai de la mediocritat. I, finalment, ens cal “un poc de sort”, com diu Lluís Llach, perquè sense una mica de fortuna, el destí ens durà per rials absents. Tant el treball, com el desenvolupament de la capacitat o la recerca de la sort, poden significar renúncies, però mai sacrificis; perquè aleshores el triomf mai no ens farà feliços, sinó pobres ànimes amargades. Perquè el que volem és ser feliços, no?

La deriva infatigable del PSC

Llegeixo aquí i allà que el PSC fa campanya a diversos municipis, amb alcaldes afins, contra la independència; tots ells del Baix Llobregat, naturalment. Posar la tirita abans de la rascada sol provocar que te la facis, la rascada, en un altre lloc. No deixa de ser curiosa aquesta actitud. Ja que el PSC-PSOE tenen un projecte propi que pretén convertir l’Estat espanyol en una feliç federació, em sorprèn que es dediqui a destruir la idea de l’enemic en lloc de donar valor a la seva. Potser és que allò de la confederació ja no s’ho creu ningú (ni ells), dades canten, i s’estan omplint els dits de tirites a veure si ensopeguen on caurà la rascada. A mi em sembla que continuar parlant de dues catalunyes, dividint el país en els que miren Telecinco i pengen la rojigualda al balcó (Puigverd díxit), és un error d’amidament sociològic . Ja no existeixen aquestes dues ànimes al país, però el PSC s’entesta en mantenir-les. La nostra societat ha evolucionat i el que existeix els qui volen ser independents i els qui no; sense tenir en compte la tele que miren o de la bandera que pengen. Mentre el socialisme català (?) no evolucioni el seu pensament cap a aquesta concepció del país assumida pels seus ciutadans continuarà a la barricada.


Publicat a la secció de Cartes de La Vanguardia el 08.06.2013
Citat a la secció l'Opinió dels lectors de La Vanguardia el 21.07.2013

L’ofici de la víctima

A Bilbao, un personatge mestre en arts marcials, ha confessat haver matat una dona  i deixat una altra en estat de coma. M’ha sorprès la manera en que TV3 s’ha referit en diverses ocasions a aquesta segona dona com a “una prostituta” en els seus telenotícies. Em pregunto si, en el cas de que aquesta persona hagués estat una microbiòloga, es referiria a ella com a tal. Perquè a la prostituta la identifiquem per l’ofici i a la microbiòloga no? En boca de Raquel Sans encara sona pitjor. Deu ser cosa dels redactors, però crec que haurien de tenir una mica més de respecte i consideració per les víctimes, sigui quin sigui el seu ofici. I el de prostituta no és menys que el de microbiòloga.

El banc de què?

Hi ha institucions que no serveixen absolutament per a res, perquè el pas del temps i les noves organitzacions de la societat les superen i les converteixen en dinosaures que només engoleixen velles glòries, panxes a atipar. No solament això, sinó que la poca feina que han de fer la fan malament. Segurament és el cas del Banco de España, una institució inútil que, de ben segur, ens costa als contribuents una pasta gansa, gansa. I no tan sols inútil, sinó funesta. Ara, Luís Mª Linde, el governador de tal baluerna, es despenja dient-nos als ciutadans que hem de renunciar al salari mínim per tal de què els rics puguin ser més rics i els pobres més pobres. Res de l’altre món, una apunt per qui es vulgui afegir a la processó. El bo del Linde oblida que som nosaltres, els administrats, qui li paguem el sou ben sucós que s’embutxaca cada més, i que ens mereixem més respecte. Però, repeteixo, ell en el fons del fons és bo: ens vol donar feina a qualsevol, preu!