La fi de la bugadera

La senyora Alicia Sánchez-Camacho diu a Catalunya Ràdio “la dirigent ha amenaçat de prendre mesures ‘un cop se sàpiga la veritat’”, que és tant com dir que ara mateix no vol fer res perquè no sap com acabarà tot, si aconseguirà o no tapar les boques massa baladreres. De fet, això ja ho ha provat retirant la seva demanda a canvi de cobrar. Que la senyora Sánchez-Camacho sabia de la gravació, sembla evident: una persona que havia estat vinculada sentimentalment a un enemic polític, la telefona i li diu que vol parlar amb ella; evidentment li diu que sí; a veure què pesco. Com una vulgar bugadera, queda amb ella la ex al restaurant, però vol tenir “proves” i contracta una empresa de detectius perquè gravi la conversa. Si és sucosa servirà per engegar algun ventilador. Passen però dues coses. La primera és que a vegades hi ha algú que escolta disposat, també, a treure’n el què bonament pugui. I la segona és que la senyora Sánchez-Camacho és una bocamolla i, en lloc d’escoltar, parla i molt. I passa que, qui va escoltar vol cobrar per callar, i ella no vol pagar (a mi ningú m’esquila, no tindràs dallonses!). Resultat: sí que va tenir dallonses i la gravació es va fer pública. Només hem sentit una part d’aquella conversa, la del fiscal de capçalera, però estic segur que la resta té moltes més sorpreses. Ara ja és tot imparable i n’Alicia es defensa anunciant represàlies que no du, ni durà, a terme perquè sap que ara la seva carrera ja està a la corda fluixa i que si s’escampa tot, potser fins i tot ella haurà de respondre davant la justícia per una gravació il·legal. Tot per la curiositat de furgar en la vida privada d’algú. Ja et dic, una bugadera, moderna i amb micròfon, però al cap i a la fi bugadera.