diumenge, 18 d’agost de 2013

Orwell i la bicicleta

Llegeixo a l’ Aara que “Els Mossos denuncien una conductora per avançar uns ciclistes de forma temerària a Sant Fost de Campsentelles. Un dels esportistes va gravar els fets amb una càmera adossada al casc i ho va penjar a Internet”. Deixant a part la qüestió de si s’ha infringit la llei o no, cosa que no dubto, trobo que és una mostra de la societat orweliana a la què ens dirigim. Una societat certament fastigosa en la qual cada u es convertirà en el policia del seu veí; el triomf de l’estat policial en el qual una elit d’agents ens controlarà amb la informàtica i la llengua esmolada i traïdora dels conciutadans. Una merda, vaja.
A través d’aquest ciclista, a qui no atribueixo la qualitat d’espieta o bocamoll, m’agradaria reflexionar sobre aquesta tendència. D’una banda, a la classe política ja els va bé i a certs ciutadans atribolats per la seguretat, també. Estem en una societat poruga, on el temor de perdre la hisenda ens torna miserables i esquerps. És així com vam començar desconfiant dels desconeguts i hem acabat malfiant-nos del veí de tota la vida. Sense ànim de polemitzar amb ells, i només com a exemple que ve al cas, fixem-nos en el cas dels ciclistes: recordo quan reivindicaven el carril bici a tot arreu, un desig impensable en un país amb orografia difícil –al contrari que Holanda i Dinamarca, països plans– i recursos limitats. Veient la guerra perduda, han derivat en reclamar el seu dret a circular lliurement i exigeixen respecte, perquè són la part dèbil. No  se’n surten, les autoritats pressionen, posen multes i els conductors reaccionen. És així com la policia –falta de mitjans, desinterès, costos elevats– arriba a implicar al mateix ciclista en la seva pròpia seguretat i sorgeix la càmera: l’ull que tot ho veu. Convido, ja dic, a la reflexió i a evitar, com també deia, una societat de merda.