De nou amb Xavier Amor
Examino amb curiositat –i una certa morbositat, ho
reconeixo– el blog de Xavier Amor, alcalde actual
de Pineda i descobreixo diverses peculiaritats d’aquest home jove. De primer,
que va estudiar poquet; no veig en la seva biografia que hi hagi cap referència
a una formació concreta. També veig que als 23 anys ja va “entrar” a l’ajuntament
a les eleccions de 1999. D’aleshores ençà s’ha dedicat exclusivament a la
política local i no ha tingut ja cap més contacte amb el món laboral. Lo dels
estudis em patina una mica, no els considero imprescindibles, però sí
avaluables: entre dos candidats amb les mateixes qualitats humanes i naturals,
m’estimaria més el que aportés formació. En definitiva, no tinc gens de titulitis. Em preocupa en canvi que no
tingui formació laboral, que hagi treballat poc al mercat civil del treball; 5
o 6 anys no són res. És preocupant perquè aleshores se li acuden frases com
aquesta: “Avui he sortit al carrer a
lluitar perquè quan els nens tinguin la meva edat no ho hagin de fer”. És
bonic dir això. És alternatiu, és sostenible, és femení, diria. Fer al·lusió
als nens havia estat pels polítics un recurs retòric redundant, però l’han
esterilitzat tant que ara ja no fan gràcia ni té efecte: ara fan por. I aquest
és l’origen de la meva preocupació: la frase, estrafolàriament tòpica i utòpica,
és pròpia d’aquell individu que no sap de la missa meitat de tot allò que ha
passat, passa i passarà al món del treball. Del combat constant pels drets, uns
drets que el mateix socialisme català ha permès que trepitgessin impunement les
elits empresarials. Sense un gram de lluita, han permès que tot allò pel què va
lluitar el seu pare –el pare del senyor Amor– se n’hagi anat al carall. Una
porqueria de sindicats, amb la callada dels polítics dits “d’esquerres i
progressistes”, ens ha dut a la indefensió i l’esclavatge del s. XIX.
Per això, Xavier Amor fa discursos buits, sense
propostes ni concrecions, com el que publica al seu compte de facebook
(si teniu temps llegiu-lo) on pretén fer-se el renovador del PSC i parla del “catalanisme progressista” (collons quina
mania amb la parauleta!). I és que deixa anar això: ”ens mou és la vocació sincera de servir els ideals de la llibertat, la
igualtat, la solidaritat i la justícia social, i treballar pel progrés de les
catalanes i els catalans dins l’ampli marc del catalanisme polític”. Més
tòpic, més industrialitzat, més demagog, més estúltic... impossible. Salut i
que li aprofiti senyor Amor; de polítics com vostè n’hi ha com les maries: fins
i tot a les escombraries.
Examino amb curiositat –i una certa morbositat, ho
reconeixo– el blog de Xavier Amor, alcalde actual
de Pineda i descobreixo diverses peculiaritats d’aquest home jove. De primer,
que va estudiar poquet; no veig en la seva biografia que hi hagi cap referència
a una formació concreta. També veig que als 23 anys ja va “entrar” a l’ajuntament
a les eleccions de 1999. D’aleshores ençà s’ha dedicat exclusivament a la
política local i no ha tingut ja cap més contacte amb el món laboral. Lo dels
estudis em patina una mica, no els considero imprescindibles, però sí
avaluables: entre dos candidats amb les mateixes qualitats humanes i naturals,
m’estimaria més el que aportés formació. En definitiva, no tinc gens de titulitis. Em preocupa en canvi que no
tingui formació laboral, que hagi treballat poc al mercat civil del treball; 5
o 6 anys no són res. És preocupant perquè aleshores se li acuden frases com
aquesta: “Avui he sortit al carrer a
lluitar perquè quan els nens tinguin la meva edat no ho hagin de fer”. És
bonic dir això. És alternatiu, és sostenible, és femení, diria. Fer al·lusió
als nens havia estat pels polítics un recurs retòric redundant, però l’han
esterilitzat tant que ara ja no fan gràcia ni té efecte: ara fan por. I aquest
és l’origen de la meva preocupació: la frase, estrafolàriament tòpica i utòpica,
és pròpia d’aquell individu que no sap de la missa meitat de tot allò que ha
passat, passa i passarà al món del treball. Del combat constant pels drets, uns
drets que el mateix socialisme català ha permès que trepitgessin impunement les
elits empresarials. Sense un gram de lluita, han permès que tot allò pel què va
lluitar el seu pare –el pare del senyor Amor– se n’hagi anat al carall. Una
porqueria de sindicats, amb la callada dels polítics dits “d’esquerres i
progressistes”, ens ha dut a la indefensió i l’esclavatge del s. XIX.