dilluns, 15 de juliol de 2013

Preocupa el PP

El PP actual, des de l’època d’Aznar, té dos punts persistents que comencen a preocupar seriosament. D’una banda la disciplina sectària i de l’altra l’argumentari-mantra. Entenc aquesta darrera característica com l’elaboració d’arguments que fan els caps d’organització del partit destinats a vendre o justificar una idea o una acció. Així, des de fa dos dies, l’argument és “Rajoy no cederá al chantaje”. Una vegada establert l’argument, convé repetir-lo com un mantra de manera disciplinada i sectària; això és, ser insistent i no desmarcar-se de la línia marcada pel líder. Creuen fermament que així, “mantenella y no enmendalla”, sent reiteratiu i monolític, obtenen una postura de suposada fortalesa; és com aquells peixos menuts que formen una gran bola per despistar els seus depredadors. És una manera de fer que al PP ja li ve de l’antiga AP, però que amb l’adveniment d’Aznar i amb la constitució de la FAES, s’ha imposat definitivament.
Està bé tenir un argumentari, però compte, que això és com els protocols: impedeix pensar. És una postura còmoda perquè saps que dient el que t’han manat, persistentment, compliràs amb la teva obligació, que no és altra que fer el què et manen. I tot això porta a la preocupació, perquè una estructura organitzativa complexa com és un partit polític, no es pot permetre tenir components passius. Tothom hauria d’estar actiu i aportar allò que recull en el seu territori, en els seus àmbits. Però al PP no és així, i una mentalitat estreta a la cúpula provoca obediència incondicional, obliga a no discrepar i això, per a tants polítics professionals com hi ha, és imprescindible per a mantenir-se. Aquesta estructura erta explicaria, en part, l’evolució nul·la que ha experimentat en el PP en temes com la condemna al règim franquista, el culte a Aznar o la manca absoluta i persistent d’autocrítica. Així, el mateix president no es dona compte que el seu silenci marrà és més clamorós que el crit de Tarzan.