He reflexionat minuciosament com dir el què ara diré sobre l’article
que escriuen Rafa Alcaide i Celeste López (La Vanguardia, 23.07.2013). Em fa
por semblar insensible o fins i tot masclista. No dubto de la culpabilitat de José
Bretón, però trobo exagerat pensar que la seva dona, Ruth Ortiz, sigui tan
immaculada com ens la volen presentar. M’explico de seguida. He viscut poques
separacions d’amics o companys i quan ha passat he tingut tendència a creure o fer costat aquell membre de la parella que més
s’explica, o plora. Però gairebé sempre el temps i l’observació m’han
rectificat inexorablement. Si un hom té la ment oberta i escolta amb atenció, s’adona
que de culpa n’hi ha tanta que n’hi ha per a tothom. Fins i tot, a voltes, qui
em semblava més innocent ha acabat caient. I tot és perquè quan una relació es
trenca, en la majoria dels casos, les dues parts tenen retrets, totes dues han
fallat en alguna cosa, totes dues són responsables de la seva obligació d’aportar
el seu esforç per mantenir-la. Excepte en casos extrems de violència en què res
no és justificable, en la resta hem d’assumir que n’hi ha per tots. Si no es
reconeix així, és segur que el trencament serà traumàtic i, en conseqüència,
difícil de recuperar. Seria llarg ara analitzar totes les afirmacions d’ ”experts”
que surten a l’article, però hi tindria força a dir. Per tant, i sense dubtar
de la culpabilitat de Bretón, em permeto de dubtar de la innocència absoluta d’Ortiz
(no pas en el sentit penal, evidentment). Solament un detall: malgrat no haver
vist gaires imatges d’ella, observo que surt sempre amb ulleres fosques; per a
mi un llenguatge corporal força significatiu.
Finalment pensar que una mare és bona perquè sí, pel
sol fet de ser-ho, per donació infusa, és un error greu: tots, fins i tot una
mare, hem de demostrar l’amor que sentim pels fills. Escriure (sic): “Estimats fills meus i només meus (...) vull
que sapigueu que res ni ningú no pot separar una mare dels seus fills...”,
no és cap prova d’estimació, perquè l’amor es demostra un dia rere l’altre. L’amor
no s’acaba rentant roba o fent el dinar, canviant bolquers o duent-los a l’escola;
és aquí on comença. La resta del camí és molt més ardu i complicat i exigeix ser-hi
sempre, en qualsevol circumstància. La meva mare, que ja té 85 anys, va tenir 6
fills dels quals n’ha enterrat 2, sempre diu que “De mare i pare se n’és tota la vida”. Espero haver-me explicat bé.
