L’estiu és temps de deixar tranquil el cervell, que s’atrofiï una mica,
i que els pensaments esdevinguin tous, dúctils, simples, i, com qui no vol la
cosa, deixar que l’encefalograma sigui una línia gairebé plana, amb alteracions
imperceptibles destinades a garantir les funcions bàsiques. És aleshores quan
un hom aconsegueix, gairebé, la transcendència. Però sempre hi ha qui s’ocupa,
vulgues o no, de que no et desconnectis ni que sigui per unes hores i et clava
una plantofada per la via auditiva: un sentit que no aconsegueixo d’apagar mai.
És així que, ocupat en mantenir el meu cervell al mínim algú al poble engega un
pregó, un sistema arcaic d’alterar el medi però que, ajudat per la tecnologia a
base de watts, és molt i molt efectiu. El text, resumint, deia alguna cosa com:
en els propers dies, no recolliu cargols per les vores de la carretera. El
servei de manteniment del Ministerio les ha fumigat i els animalons podrien
resultar-vos indigestos; tòxics, vaja. Jo, que ja tenia el meu pensament per la
Meca, tirant a la Vall d’Andorra, em vaig alterar i aquella línia plana va
experimentar uns pics preocupants. Ara sé, ves per on, perquè carai les herbes
de la cuneta són negres i mortes des de fa un temps. Ja desvetllat per la
insana curiositat, vaig entendre que, per allò de les retallades, ara ja no
segarien mai més l’herba que creix, irreductible, al llarg de la carretera,
sinó que l’acabarien amb herbicides. Així, ben segur que deuen estalviar temps
als equips de neteja i diners al contribuent. Però les coses no són fàcils i l’estètica
d’aquelles restes vegetals ennegrides no és pròpia d’un país civilitzat i, a
més té efectes secundaris. D’una banda, provoca el naixement d’espècies
resistents que rebroten enmig de la negror. De l’altra, ens priven d’un esport
sà i català: anar a buscar cargols per fer-ne una bona llauna i menjar-te’ls
content com un gínjol sense haver de gastar gens.
El meu cervell barbotejava absolutament desenfrenat, l’encefalograma,
ni que jo no el veiés, saltava boig com una cabra i tot l’esforç per guardar la
calma se n’anava a fer punyetes. Però a qui se li acut? Francament cansat,
esmaperdut, fatigat per l’esforç, lentament el cervell, de manera intel·ligent,
es va anar estovant de nou i vaig experimentar un alleujament immens quan els
senyals de connexió externa es van anar debilitant de nou poc a poc. El darrer
pensament que recordo ara mateix fou: ho deuen fer, com sempre, pel nostre bé.
Beneïts siguin!
