Famós amb la vora prima

Fa uns dies, al Facebook, vaig rebre aquesta nota pel canal privat: “Jaume, he esborrat els teus comentaris perquè em semblen poc adequats i irrespectuosos, amb tocs fins i tot de xenofòbia”. No coneixia al tal individu. Home, vaig pensar, poc adequats potser sí, xenòfob no. Li vaig contestar dient-li que potser no em coneixia prou per donar-me aquest qualificatiu, menys quan a casa hi ha temporades que sembla l’ONU. També li vaig comentar que em semblava bé que esborrés del seu mur el que no li agradava, però que una qüestió de gustos no li donava dret a jutjar-me emetent un veredicte de xenòfob. En una ostentació digna del millor polític em contesta que “no et deia pas que tu siguis xenòfob --tens raó que no et conec de res--, sinó que allò que havies comentat era irrespectuós i tenia "tocs" de xenofòbia”. La típica i estúltica resposta del “se m’ha mal interpretat”. I acaba la seva resposta amb un “...dit això, per mi l'afer està oblidat”. Ja té barra el paio: jo sóc l’ofès i és ell qui em perdona. Ni un sol mot de disculpa.

De primer vaig pensar que es tractava d’un d’aquests amics del FB que només se t’arrapen per fer el tafaner, però com que no em sonava vaig anar al seu perfil i vaig poder comprovar que es tractava d’un escriptor famoset que, sota el nom hi posa el títol de la novel·la que el va fer famós; deu ser que si no li posa no el coneixen ni a casa. Tenint en compte que “no recordo els comentaris perquè els vaig esborrar de seguida” i se’m feia difícil explicar-li el perquè d’aquells comentaris, li vaig contestar:

“La teva resposta, benvolgut, mereixeria una tesi doctoral, com a mínim, per la seva densitat. No ets capaç de recordar perquè jo ‘era irrespectuós i tenia tocs de xenofòbia’, que és l’origen d’aquest intercanvi; està bé. Dir-te, que jo sóc les meves paraules, jo sóc el què dic. Jo no sóc un polític pocavergonya que es desdiu del que diu. Per tant, el que puguis dir del que dic, m’ho dius a mi. I la veritat, a mi m’importa ben poc el que t’agradi o no i que tinguis tot el dret d’esborrar-ho del teu mur, evidentment. Al que no tens dret és a jutjar-me i a enviar-me un missatge notificant-me la sentència. També he de dir i afirmar amb tota rotunditat que quan m’equivoco ho reconec, i ho expresso amb tota la humilitat que tinc a qui ha patit l’error.

En aquest sentit, quan dius ‘per mi l'afer està oblidat’ vol dir que em perdones, no? Però, què em perdones? Que sigui irrespectuós i xenòfob? Mira, em pensava que era jo l’ofès per haver estat insultat sense motiu. No em sembla ni just ni conseqüent. Parles del que és ‘normal’? Home, la normalitat és una cosa molt discutible, tant que fa anys, potser fins i tot segles, o tal vegada mil·lennis que ho discutim això.

I ja em perdonaràs, però donar la culpa al FB dels malentesos no em sembla propi, sinó allò que el pare en deia excuses de mal pagador. Quan afirmes que estic enfadat perquè hagis esborrat unes paraules meves, t’equivoques: a mi em pots esborrar d’on vulguis, que no tinc pretensions de perpetuar-me. El que ens ha dut realment a la discussió és que em tractessis d’irrespectuós i xenòfob, no sé si s’entén o si ho he de repetir, encara. Quan al valor del Facebook: qui no vol pols que no vagi a l’era. Tots som grans i ja ens afaitem i sabem que les xarxes socials ens donen visibilitat, però també ens posen a l’aparador. A tu et toca triar què t’estimes més: la visibilitat o l’anonimat. Totes dues opcions són bones i comprensibles, però no es pot repicar i anar a la processó.

‘Una persona pacífica, que abomina de la violéncia i que sempre aposta per la conversa pausada’ com et defineixes, no m’hauria preguntat el perquè d’aquells comentaris en lloc de condemnar-me sense escoltar-me? Altres coses em provoquen preguntes (ja que et queixes del FB), com per exemple si és cert, com diu el teu perfil, que ets “Manager a Bada Bing” o si vas “estudiar a The Jam Factory” o si ets de “Paris, Texas” o si vius a “Springfield, Ohio”. Perquè una cerca simple a internet em diu que deus haver estudiat a restaurants de dubtosa qualitat. Dic això amb ironia, perquè si vols aparèixer com una persona neta, sincera, aquest no és el camí. I encara et diré més; aquesta “bloma” que dius que fas amb el Bada-Bing, a mi em podia haver dut a pensar que eres fan d’aquell equip de qui la Cadena Ser (per posar un exemple) va publicar amb data 11/01/2009 [sic]: “Cuando transcurría el minuto 20 de la segunda parte, y Rosario Central ganaba al Bada Bing 3-1, y dos jugadores de Rosario hartos de tanto insulto y tantas patadas amagaron con irse del campo. En ese momento, todo el equipo de Bada Bing empiezan a agredirles mientras los de la grada se van a los coches a por bates de beisbol. Les dan una paliza y acaban diez integrantes de Rosario Central [···] en el hospital: [···] el más grave [···] sufre una fisura en la costilla, la oreja derecha casi desprendida [···] y le tienen que hacer pruebas en el oído porque podría haber perdido audición”. A vegades ja veus: viure a la ficció de los Soprano, ens allunya de la realitat de la xenofòbia.

Res més, benvolgut, a fer les maletes i cap a casa. I que hi hagi salut!”

Armes de dona, segons Elena Moya

Diu Elena Moya que cal “dir, ben alt, les coses pel seu nom: més dones al poder significa un món millor”. Ho diu al seu article del dia 20/10/2016 al diari Ara. Després de recordar-nos la inutilitat dels homes per posar-se d’acord (?), basant-se en l’actual política espanyola com si fos un paradigma, ho contraposa dient que “molts estudis han demostrat que moltes dones es regeixen més pel sentit comú i el bé general que per la testosterona o el seu benefici individual”. Deixant a part que no dóna cap més detall de qui és el responsable dels “molts estudis”, i no en podem jutjar la credibilitat, el pitjor és el que ve després: ens posa l’exemple de cinc dones actuals, a saber [sic]: Janet Yellen, presidenta de la Reserva Federal dels Estats Units; Theresa May, presidenta del Regne Unit; Christine Lagarde, directora general del Fons Monetari Internacional (FMI); Angela Merkel, presidenta d’Alemanya; i Hillary Clinton, candidata demòcrata a la presidència dels Estats Units. Impressionant. Deixarem a part errors com el de qualificar na May com a “presidenta”, quan és Primera Ministra; o que el càrrec la Senyora Merkel és el de Cancellera.
Em quedo realment corprès de que una dona posi com a exemple de persones que faran el món millor, aquestes senyores que per a mi resulten poc recomanables per aquesta missió. Podria enumerar defectes, declaracions, currículum, posicions, que farien tremolar els fonaments del bé comú, però em quedaré només amb un dels denominadors comuns que les fa bessones: l’ambició. En això no es diferencien en res dels seus homòlegs masculins. Pot haver-hi una divergència en les formes que homes i dones exhibeixen per a assolir la seva ambició. D’aquí el títol de l’article d’Elena Moya: “Armes de dona”. Però al capdavall, l’ús de la testosterona no és res més que un accident biològic contra el qual els homes hi poden fer ben poca cosa. Tampoc elles es poden desfer de l’estrona.
En fi, que no em crec que les dones poderoses siguin diferents dels homes poderosos, per molts estudis nebulosos que s’hagin fet, perquè al cap i a la fi el seu objectiu final és el mateix, i les motivacions també. I si se’m vol convèncer, sisplau, no insulteu la meva intel·ligència posant com a exemple Christine Lagarde, un personatge certament sinistre i intrigant.

Todó, Serra i cia.

Llegeixo que, finalment, Adolf Todó i Narcís Serra seran jutjats per “administració deslleial”. Tots dos es van apujar el sou indecentment quan l’entitat, Catalunya Caixa, ja estava rebent ajuts de l’Administració. En total, la graciosa gestió d’aquests dos cracks de les finances, juntament amb tot el Consell d’Administració, ens ha costat als contribuents 12.000 milions d’euros. Sí, sí: 12.000.000.000 €.

Narcís Serra, socialista detotalavida, ens ha encolomat la gruixuda herència d’haver de pagar-li la vel·leïtat de voler dirigir un negoci del qual no n’havia vist ni les tapes, impulsat pel “premi” que significava haver estat ministre i alcalde. I és que el destí és a voltes molt i molt cruel. Els seus compatricis cridaven ous a vendre al Parlament contra les retallades del Govern de Mas, mentre el gran Serra s’havia petejat 12.000.000.000 €. Aquest munt de milions potser ens haguessin estalviat algun maldecap si l’Administració catalana n’hagués pogut destinar només una part als exsangües pressupostos.

A les moltes girades d’esquena que el PSC ha fet al país, ajupint el cap a cada “acátese” del PSOE, cal afegir-hi aquesta calerada. Que ara votin no a Rajoy i que es petin l’aliança amb el soci, no serà prou per fer-se perdonar tant de temps de baixllobregatisme indecent. 

Cop de pal als toreros

En el seu article d’ahir (23/11/2016) al diari Ara, titulat “Toros”, Josep Ramoneda parla de l’agonia d’aquest costum execrable que encara persisteix a España. Certament no sé què pensar un cop llegit l’article, no arribo a capir quin és el pensament d’aquest llicenciat en filosofia, i per tant l’interpretaré al meu albir. D’una banda, ens fa una lloança de la fiesta quan parla de José Tomás  i diu que és “un torero capaç de generar una emoció feta de risc i de grandesa estètica que és contagiosa i que permet comprendre perfectament la passió que alguns senten”. Home, quan parla de contagi, entenc que ell sent alguna cosa quan veu un matxo amb els testicles prominents clavar-li una espasa a un altre, dessagnat i abatut per banderilles i picadors. Dit això, Ramoneda fa la puta i la ramoneta, bo i reconeixent l’aportació cultural (!?) que fan i han fet el toreros a l’imaginari hispànic. Es pregunta si “n’hi ha prou a deixar-la morir lentament o cal organitzar un funeral de comiat?”, insinuant que ell es partidari de la segona opció al llarg de tot l’article.

Usant una expressió de moda, em sembla benvolgut Parareda que vostè “fa un Rajoy”, un deixem passar el temps, apuntem-nos a una inacció salvadora i així no ens comprometem. O encara diria més: mira, com que a mi això dels toros em “genera una emoció”, fins i tot hi he anat recentment a veure un tal Tomás, i potser hi podré tornar a Barcelona mateix, més val que ho deixem, a veure què passa. I si estic de sort, encara em moriré jo abans que els toros i no m’hauré de perdre “la grandesa estètica” d’aquesta salvatjada.

Ho sento, però per aquí no hi passo. De la mateixa manera que Rajoy ha de deixar el Govern per corrupte i mal gestor, i ho ha de fer ara mateix, així han d’acabar els toros: bon cop de falç!

Bocca di Leone (II)

La Serenissima Repubblica di Venezia, un petit estat del nord de l’actual Itàlia, va resistir des del s. V fins el s. XVIII, quan Napoleó va vèncer els seus habitants. Malgrat autoanomenar-se república, en realitat estava regida per una oligarquia formada pel dux, autoritat suprema, el Maggior Consiglio i, pels temuts Consiglio dei Dieci i l’Inquisitori di Stato. Aquests darrers vetllaven per la seguretat de l’estat: el Consiglio detenia i els Inquisitori jutjaven d’esquena als jutges i a la llei. Va ser aquest Consiglio, que també controlava la policia i l’espionatge, qui va tenir la tètrica idea de la bocca di leone. Aquestes bocche estaven repartides per la ciutat, i eren una mena de bústies on els ciutadans podien denunciar anònimament els seus veïns. La història explica que, amb el temps, les falses denúncies es van convertir en una plaga, els enfrontaments mortals entre denunciats i denunciants es van multiplicar i les injustícies comeses pels inquisitori eren a l’ordre del dia.

Alcaldessa de Barcelona, n’Ada Colau, sembla que ha ressuscitat aquest costum malèfic, que no és altre que enfrontar els ciutadans i desistir de la funció pública. En efecte, ha enviat cartes sol·licitant “que ens faciliteu informació si creieu que a la vostra finca hi ha un habitatge d’ús turístic il·legal”. Poso en negreta la paraula creieu perquè sembla que l’Ajuntament en té prou amb un “em sembla” per actuar d’una manera no especificada. O sigui, que per denunciar només cal creure. Ni proves ni res, només un acte de fe. Fins i tot suggereix què pot delatar un pis il·legal: “soroll a l’interior del pis, brutícia a l’escala i soroll de timbres”. O sigui que prepareu-vos si teniu una criatura una mica esvalotada, perquè qualsevol veí suspicaç pot denunciar-vos perquè el nen deixa algun paper de caramel al replà, o toca el timbre amb certa insistència.

És deplorable. Hem de suposar que no s’actuarà a l’acte, i que inspectors de la casa gran faran acte de presència i ho comprovaran. Però el fet de que se’t presentin a casa com si fossis sospitós, i malgrat que la denúncia acabi sent falsa, cap ciutadà pot passar per una situació denigrant com aquesta. Encara que tot sigui una invenció o l’oïda massa susceptible del veí, és evident que entre els habitants d’una finca s’haurà instal·lat la desconfiança. El senyor Ajuntament haurà creat un problema gratuïtament i amb excusa: "ah! vam rebre una denúncia, i el protocol diu que bla, bla, bla..."

No tornem a aquella Venècia medieval, senyora Colau, perquè li pot costar car. Molts dels dux van morir en estranyes circumstàncies, fruit d'intrigues i delacions palatines. Estic segur que dins del Palazzo Ducale hi havia, molt discretes, unes bocca di leone ben florides. Jo, d’ella, estaria al cas.

Pisarel·lo

Fa uns anys vaig conèixer una economista brasilera, una noia tibada i rarota, però amb una magnífica visió imparcial i descarnada de les coses. Vam treballar dos mesos en un projecte conjunt i, sobretot en dinars de feina, vaig tenir ocasió de conèixer la seva opinió sobre temes diversos. Un bon dia vam sortir a parlar dels argentins i ella, amb total convenciment, em va sentenciar: “com a poble, són els alemanys de l’Amèrica del Sud: xulos, presumits i malcarats; com a individus, cada argentí es creu un psiquiatre expert, que psicoanalitza contínuament el seu entorn i n’interpreta sempre el resultat com una castració”. Vaig pensar que exagerava, però poc temps després vaig fer coneixença, per l’escola del meu fill, amb diverses persones argentines. Si bé no vaig poder veure característiques teutones evidents en ells, sí que l’ànima psiquiatra apareixia indefectiblement. Vaig comprovar com temes banals es convertien en llargues i tedioses discussions.

He escrit Pisarel·lo a posta, catalanitzant el cognom del primer tinent d’alcalde de Barcelona i ideòleg de capçalera de n’Ada Colau. Aquest argentí ha vingut a Catalunya a psicoanalitzar-nos, si vols sinó vols, i a dir-nos que ens cal matar al pare per a ser adults. Ens ha vingut a alliçonar com un autèntic terapeuta: ens ha encastat davant dels morros l’estàtua del cabró major del regne per humiliar-nos, perquè plorem la nostra misèria i així regenerar-nos de les nostres pors. El mal és que aquest aprenent de bruixot ha aplicat la teràpia sense conèixer el malalt (si és que hi ha malalt) i l’ha cagada per la seva ignorància de la realitat. A mi se’m fa especialment odiosa l’actitud del Pisarel·lo, perquè alliçona contínuament, ens salva de nosaltres mateixos i ens diu que “quan siguem grans ja entendrem perquè calen les estàtues del règim al carrer”. Doncs moltes gràcies, però no calia.

Només em queda un dubte, però: i si realment els resultats d’aquesta cura fossin “100% garantizados”? Assegureu-vos-en: 671 138 354 o 666 775 791. Amb els bruixots no se sap mai.

Les teves imposicions, els meus drets

Fotografia Google

Azadeh Moaveni, és una iraniano–nord-americana que escriu a l’Ara un article – http://www.ara.cat/opinio/boicot-no-ajudara-iranianes_0_1669633063.html– sota el títol de El teu boicot no ajudarà les iranianes. Tracta sobre el boicot de les jugadores occidentals a portar hijab durant el Campionat Mundial Femení d’escacs del 2017, que s’ha de celebrar a l’Iran. Resumint, ve a dir que en benefici de les jugadores iranianes és convenient que les estrangeres es posin el mocador al cap, per així complir amb la norma que les autoritat perses volen imposar a tothom. Diu Moaveni: “Algunes jugadores internacionals diuen que no es volen posar un mocador al cap. Però aquesta mena de protesta -gent de fora que es creu que en sap més- és exactament el contrari del que volen la majoria de dones iranianes, i simbolitza el més negatiu de dictar normes sobre la manera de vestir de les dones musulmanes”. A mi em sembla que no es tracta de saber-ho tot o no saber res, sinó de que els integristes musulmans sàpiguen que a occident les dones, i els homes tampoc, ens sotmetrem a normes que limiten la llibertat de les persones i que imposen fins la manera de vestir. No es pot demanar a ningú que renunciï a principis elementals aconseguits a base de molta lluita. Les dones d’aquí, no fa tants anys, encara duien la mantellina per poder entrar a l’església i tapar-se qualsevol tros de pell que pogués fer trempar el capellà.  Si per un campionat d’escacs les dones es vénen a la tirania d’un costum arcaic i castrador, mai aconseguirem que les autoritats de la moral pública musulmana reneguin de fer cobrir totes les dones. Per aquí no s’ha passar. Els governants iranians han d’aprendre que mentre obliguin les dones a dur el mocador, ningú no anirà a jugar un campionat d’escacs per més Mundial que sigui.

Em molesta prou que Moaveni ens tracti d’ignorants, com si ella fos una gran experta en la cosa. De fet ella va néixer el 1976 a Palo Alto, Califòrnia, i sembla que la seva única experiència oriental són dos anys de reportera per a Time a l’Iraq i un any més a l’Iran. Si amb això ens vol fer creure que en sap més que qualsevol col·lega occidental, no cola: tres anys no fan prou per conèixer una cultura. Ho demostra el seu al·legat final quan diu que “no hi ha dubte que l’obligatorietat del hijab és important, però correspon a les dones iranianes decidir el nivell de prioritat que se li ha d’assignar”. Doncs bé, també deu correspondre a les dones d’occident decidir que no els dona la gana de dur un vel que no volen. Des d’una posició humil i amb poca autoritat, aconsellaria als musulmans que deixin de queixar-se, que es posin a treballar per eradicar el tremendisme religiós dels seus líders i que es preguntin perquè alguns costums tronats generen rebuig en les societats on volen viure. De moment, lluny d’això, les comunitats de Mahoma s’allunyen cada vegada més dels seus veïns i els veuen com a infidels que cal convertir o matar.

Socialistes i transició

El mes d’agost d’aquest any comentava la tebiesa amb que Joan Majó jutjava la transició espanyola (http://jmolsosac.blogspot.com.es/2016/08/joan-majo-transitiu.html) i ara li toca a Joaquim Nadal. Entén que aquell període no va ser tant dolent com es vol presentar i que es practica un “reduccionisme doctrinari, una simplificació sintètica del que van representar aquells anys”. La seva anàlisi és bona i prou crítica amb els acrítics, però penso que oblida, omet, o redueix, o simplifica, o sintetitza en oblidar un dels motius d’aquell fracàs i que actualment treu el cap amb força. Un motiu potent que neix del sentiment d’injustícia i oblit a que s’ha condemnat a les víctimes de la guerra i del franquisme destructor de la postguerra. Algú creia que enterrant els morts republicans a les cunetes els seus fantasmes reposarien, muts, per sempre més? Els Gobiernos socialistes de l’España central han oblidat i silenciat els descendents d’aquells homes i dones que van morir injustament, molts involuntàriament, en una guerra bèstia. Hi ha néts dels enterrats en fosses comunes que mai el van conèixer i que ara exclamen, com Joan Pinyol: “Avi, jo et trauré d'aquí!”. Felipe González, àlies Isidoro, no va moure mai el dit xic per donar veu al clam dels Pinyol. Que ara, benvolgut Nadal, obviïs aquest fet com un dels motius del fracàs de la transició, em porta a pensar que a tu tan te fot, o que has perdut l’oremus de la història. Cal recordar el sacrifici dels perdedors quan van renunciar a passar comptes amb els franquistes, convençuts que les promeses de l’Isidoro i altres, d’un reconeixement futur farien possible a reconciliació. Però no ha estat així, i el socialisme ha estat un dels mentiders. Agradi o no.

Imprudent

*fotografia Google

Explica Bru Rovira al seu llibre Africas –una lectura molt recomanable– que en unes inundacions a Kenia, un equip de rescat en un helicòpter va acudir a evacuar un poblat remot. Després de recollir la gent que van poder, l’aparell va començar a enlairar-se: l’aigua creixia de sobte i ràpidament va arribar a un nivell considerable. En aquell moment, a una dona ja gran li va caure una olla que duia i, sense pensar-s’ho, es va llençar a l’aigua per recuperar-la. Quan van aconseguir pujar-la de nou a l’aparell, ella duia l’olla ben agafada i tothom la va escridassar mentre ella, tota satisfeta, somreia. El periodista, posteriorment, va reflexionar sobre què podia haver empès aquella dona a arriscar la vida per una olla: possiblement, aquell estri vell i poc valuós per a ell era la possessió més valuosa per ella, era allò que li permetria viure si salvava la vida. Que serà de mi sense la meva olla?, devia pensar. Algú creuria realment que va ser imprudent?
Ahir –al matí la Mònica Terribas i al vespre el Toni Cruanyes– vaig sentir qualificar d’”imprudent” l’home que va morir ofegat a Vilassar de Mar, al costat del seu cotxe. Em va fer pensar en què podia impulsar una persona a emprendre una acció que posava la seva vida en perill. Potser el cotxe era molt important per a ell, potser era la seva eina de treball i no tenia capacitat per comprar-ne un altre. Va ser imprudent, doncs? Potser havia d’arribar a alguna cita vital? Potser volia fer cap a casa perquè l’esperaven? Va ser imprudent doncs? Sabem del cert què va causar la mort de la persona?
Dues o tres coses sobre al imprudència. Tothom és lliure d’arriscar la vida pel que li sembli, si no posa en risc la d’altri. Cadascú valora de manera diferent, segons la circumstància personal, les seves pertinences (materials o no). Vivim en una societat en què cal trobar culpables o responsables, no pas per saber i evitar futures desgràcies, sinó que massa vegades veig com aquesta recerca servirà per exculpar les autoritats o la consciència social. Amb imprudència o no, aquell home el que no volia és morir-se ofegat allà, sota un pont de riera.
A tots ens pot semblar fins i tot romàntica la història de la dona i l’olla, en canvi ens sembla “imprudent” la de l’home i el cotxe. L’una mereix admiració i l’altra condemna. És més una olla africana que un cotxe maresmenc?

Més ètica, menys estètica

Gabriela Serra, diputada al parlament per la CUP,

lluint una armilla salvavides. Un gest tant estètic com inútil.

A La Vanguardia llegeixo un article de Fernando Garcia titulat “Acollits pel cinema i les lletres”, referint-se als milers de refugiats que arriben, d’una manera o altra, a les costes europees un dia si i l’altre també. L’“acolliment” a què es refereix Garcia no és altra cosa que pel·lícules, discursos, reportatges i llibres que relaten, amb més dramatisme que menys, històries sobre aquesta desgràcia. Jo diria que no cal, que ja no cal, que ja n’estem de sensibilitzats els espectadors i els lectors, que el que han de fer aquestes ànimes de la bona intenció és posar-se a fer feina: que cada un d’ells, segons les seves possibilitats, atengui i ajudi un, dos, tres o tres-cents refugiats i veuran com el problema comença a arreglar-se. Perquè ho entenguin tots: “more ethics, less aesthetics”, més ètica i menys estètica, menys gestos i més actuar.
Segons Jordi Évole, una de les patums que s’ha apuntat a la moda, es tracta de que “l’espectador sàpiga el que és anar en una d’aquelles barques atapeïdes de gent que fuig desesperada; és a dir, que senti el seu patiment”. Es veu que l’Évole es pensa que si no ens fa pujar a tots en una pastera i ens fa travessar un bon tros de mar, no serem capaços de professar un mínim d’empatia per aquella gent: és que ens creu imbècils, o es pensa que tant ens fot, senyor Évole? Es pensa que no ho hem vist prou? Tota aquesta cursa de teòrics començo a veure-la com una manera més de fer diners, a costa de mostrar-nos la misèria de persones a qui no demanen permís per mostrar-los al món en el seu estat més lamentable. Quin impacte tindran aquestes imatges en la ment i l’acció dels descendents d’aquests refugiats, actors publicitaris involuntaris i sense cobrar, és una cosa que cap d’aquestes ments lluminoses ni es planteja.
Vull saber sobre la tortura, però que em torturin. A la pastera hi pot anar vostè, senyor Évole, si li ve de gust. M’agrada i necessito que m’informin, que m’adoctrinin no gens. 

Viatjats

Český Krumlov és una petita ciutat de Bohèmia a la República Txeca, situada en un meandre del riu Moldava. És Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1992. Passejar pels seus carrers d’estructura medieval és tot un goig que vaig poder experimentar l’any 2007, quan la vam visitar en un viatge en què vam recórrer Alemanya, Eslovàquia, Hongria, Àustria, Suïssa i França. Cap d’aquests països parla la mateixa llengua, i per exemple l’hongarès és francament indesxifrable per nosaltres. Els països de l’antic est tenen a més una dificultat afegida: és molt difícil de trobar-hi algú que parli anglès o francès; la segona llengua sol ser l’alemany o el rus. Passejant doncs pels carrers d’aquesta ciutat vam topar amb un grup de turistes espanyols, de Toledo concretament. Dues dones del grup sortien d’un bar i vaig sentir que parlaven de xapes de cervesa: en feien col·lecció i havien entrat a demanar-ne i no les havien entès. Es queixaven de que els cambrers les havien engegades a dida i de que “además fíjate: ni siquiera hablan castellano”. Evidentment, a Txèquia parlen txec.

L’anècdota em fa fer reflexionar sobre aquells que diuen que les manies, algunes, es curen viatjant i vaig pensar que no, que viatjant es curen moltes coses si un té la voluntat de curar-se. Si un hom viatja amb la ment oberta i disposada a aprendre, la cultura flueix, i amb bona voluntat un no es mor de gana intentant desxifrar una carta hongaresa. Però si es viatja des de la mentalitat messetària que pensa que qui no parla castellà no mereix viure, aleshores ja pots anar fent quilòmetres, que només aconseguiràs augmentar el nombre de “los que no hablan castellano”. Una pena.

Jo, jo, jo i després jo

He llegit al diari Ara una entrevista al psicòleg Rafael Santandreu que m’ha semblat d’interès (http://www.ara.cat/societat/RAFAELSANTANDREU-Et-morir-te-Doncs-tasseguro_0_1662433745.html). N’aconsello la seva lectura perquè parla de la felicitat, encara que el títol de la peça, poc afortunat, faci referència a la mort. La frase que m’ha despertat l’atenció és: “La felicitat només depèn de dues coses: la teva capacitat d’estimar la vida i la teva capacitat d’estimar els altres, en general. El problema és que ens donem massa importància a nosaltres mateixos”.

Molt sovint rebo pel Facebook missatges que contenen frases, d’aquestes d’autoajuda, que donen consells, molts més que discutibles. Hi ha un tema però, que es repeteix indefectiblement: el que recomana estimar-se, cuidar-se, atendre’s, entendre’s, realitzar-se, escoltar-se a un mateix. Està bé. Però com diu Santandreu “ens donem massa importància a nosaltres mateixos” i perdem la perspectiva. Oblidar-se de nosaltres mateixos pot fer-nos desgraciats, però ens fa miserables quan vivim solament pels nostres ossets, quan ens oblidem d’estimar la vida i els altres. Santandreu ens recorda que “en realitat només ens cal aigua i menjar, la resta són necessitats creades”, i una d’aquestes necessitats adquirides és la demanda que algú ens digui què i com hem de viure la vida, que surt de la inseguretat que els nostres mateixos desitjos provoquen. D’aquí la demanda i l’oferta de frases curtes, amb missatges vells i suats que repeteixen falsos gurus, obvietats que els grecs ja van fer surar fa tres mil anys. Res de nou sota el sol, només ments espavilades com les de Santandreu, que ens recorden que, malgrat tot, ens morirem.

Periodisme casteller

D’uns anys ençà els castellers han deixat de ser una raresa pròpia de quatre pagesos de Valls a un esport nacional. Allò que era un divertiment d’homes que s’enfilaven un damunt de l’altre per la festa major, ara és una competició, una brega, que amenaça amb convertir-se en un maldecap. Cada vegada les colles assumeixen més riscos, emprenen construccions més altes i lluiten per aconseguir els punts que els donin la victòria als campionats. De mica en mica, gràcies a la tossuderia informativa dels nostres periodistes d’esports, els castellers s’han vist empesos a la lliga dels millors, arrossegant el turisme interior de masses que, procedent de can Fanga i adjacents, es desplaça per tota la geografia de país envaint espais, xipollejant places.

Aquest cap de setmana passat hem assistit, si vols si no, a l’aquelarre casteller de Tarragona encabits real o virtualment a l’antiga plaça de braus. Ara, convertida en la catedral de catedrals, atreu milers de visitants que criden esgargamellats per animar els “seus”. Però els qui han perdut de veres el remuc han estat els periodistes de CatRàdio i TV3, que aliens al desànim, cridaven com esperitats cada vegada que arribaven els dosos. Enduts per una febre ignota, tombaven el rostre en blau i arribaven, sense vergonya, a continuats orgasmes siderals. Redéu quina follia de baladrers! Ahir a la tarda, ja dic, no podies connectar cap mitjà audible o visible d’aquest país sense veure galifardeus enfilant-se cel amunt i periodistes deixant-se la veu en cada l’intent. I compte, que avui dilluns, la ressaca encara durava i m’han fet memòria de la histèrica jornada d’ahir amb vistes zenitals i mostres d’eufòria tendent a l’etilisme.

Una mica de capteniment sisplau, que encara ens morirem d’èxit com el desgraciat Congost de Mont-rebei, que de tants pixapins és a punt de rebentar. Crec sincerament que els vells valors –força, equilibri i seny– que presidien els castells humans han estat trepitjats, oblidats, per convertir un art noble en un espectacle lamentable. Em sap greu, perquè aquells castells que aixecaven uns quants homes forts, equilibrats i guiats pel seny ja no existeixen. Tot sigui per l’espectacle.

La festa de la rosa

He vist per la TV una informació sobre la festa de la rosa que cada any celebra el PSC. A Gavà s’ha reunit el bo i millor del socialisme català, i també Pedro Sánchez. A brams, Miquel Iceta li ha demanat “por Diós” que no permetés que el PP governés España. La festa fa una certa olor de naftalina. Sota una pineda esclarissada uns quants centenars de persones es mengen, segurament, una paella o unes mongetes amb botifarra, fan xerinola i escolten els discursos inflamats dels seus líders. Ja et dic, tot una mica tronat. Les intervencions que he vist han estat en castellà i parlant de política espanyola: es veu a que a la festa, Catalunya no hi entra. Jo m’he sorprès en sentir a dir al Sánchez que, si governen ells seran “muy generosos”. No sé amb què vol ser generós don Pedro, però amb 85 diputats ho haurà de preguntar, abans de fer concessions, als seus desconeguts socis. Ho ha fet amb aquell to de magnanimitat commiserativa tan castellana, aquella actitud de perdonavides que exhibeixen els polítics messetaris. És la relació del poderós i el vassall que no poden, ni volen, oblidar. El discurs de Pedro Sánchez Pérez-Castejón, que només té 44 anys, sembla el d’un falangista revingut a lliberal; o millor, el d’un rei. Un rei escapçat.

Fa plorar els ànecs no veure cap polític espanyol amb un discurs prou renovat, que ja no dic modern que això costa molt als madriles, i sap greu que persones tan joves continuïn parlant-nos tot brindant al sol.

Presumpte innocent

Quan un polític és pillat per la justícia, ni que sigui in fraganti, en un cas de corrupció, el primer que fa és reclamar la presumpció d’innocència i considera injust que se’l sotmeti al judici dels mitjans i, sobretot, del populatxo. Aquest darrer li dol especialment perquè, considera que la gent no tenim prou enteniment per comprendre el seu delicte i que no estem capacitats per jutjar la seva actuació. És el cas de na Rita Barberà, qui aquests dies ha aconseguit finalment, i després de grans esforços, el procel·lós i dubtós títol d’investigada. Li ha faltat temps per presumir d’innocent i veus, com de de la sra. de Cospedal, els ha faltat temps per recolzar-la.

Hi ha dos estadis de presumpció d’innocència, al meu entendre. L’un és el que mana la justícia, pel principi de que “ningú és culpable fins que es demostra”. En això els jutges han de ser estrictes i escrupolosos i dictar sentència quan disposen de totes les dades i escoltat totes les parts. Tot i així, hi ha personatges de la judicatura que amb gestos o mitges paraules ja s’han passat per l’engonal aquest principi i condemnen sense massa miraments. Per exemple: els agradi o no, tots sabem que es declararà culpable Urdargarin i innocent la infanta. No cal ser gaire espavilat.

L’altre estadi és la presumpció d’innocència que pot atorgar, o no, la ciutadania. I en aquest cas no és cap dret que els investigats puguin reclamar. Aquí, si hom vol ser presumpte innocent s’ho ha d’haver guanyat abans amb la seva actitud i les seves obres. Així, una pallassa que s’empatufa pel carrer i fa gestos obscens des del balcó d’una institució pública, no pot pretendre obtenir aquesta gràcia del populatxo. Un personatge que es fot del mort i del qui el vetlla afirmant que una bossa que costa 10.000 € és “un regalo de lo más habitual” no és que no sigui presumpte innocent, sinó que és percebuda com segura culpable.

I ja pot anar cridant ous a vendre, que la condemna ja corre. Excepte a España, esclar, on qui no roba, enreda, estafa o defrauda és vist com un pobre babau.

Can Sepillu

A el nou 9 del Vallès, secció Cromos, hi apareix una notícia sobre Inés Arrimadas referent a una seva visita a la Garriga. Es veu que aquesta deferència rústica la van publicar a la web de Ciudadanos, tot dient que s’havia reunit amb representants locals a... CAN CEPILLO! A la Garriga, capital del modernisme de segona residència, encara es deuen estirar els pèls de l'engonal.

Només aclarir que Manuel Joaquim Raspall i Mayol va ser un arquitecte noucentista deixeble de  Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch que va desenvolupar la seva obra al Vallès. La seva mare era de la Garriga, filla de can Mayol de la plaça, un edifici situat fent cantonada entre el carrer dels Banys i la plaça de santa Isabel. El 1903 va reformar-lo i pels habitants del poble es va convertir per sempre més en... can Raspall.

Però, ah! arriben els C’s i en la seva croada bilingüe (o era trilingüe...) no es dignen a mirar-se els desastres del traductor de Google i hi foten sense engaltar can Cepillo, que jo he corregit –irrespectuós com sóc amb la diversitat del país– en can Sepillu, que em sembla més nostrat.

Ai noia, Boya!

Na Mireia Boya és una noia de les CUP que no sap com fer-ho per sortir als diaris i diu coses que no fan altra cosa que fer aixecar les antenes, no pas pel seu contingut sinó per la seva càrrega histriònica. Ahir ens deia que nosaltres ens queixem de la calor que fa aquests dies –ella es veu que no es queixa, o que no en té de calor– i ens amenaça directament amb el canvi climàtic. La seva piulada em sona a això, a amenaça pura i dura. I no solament es limita a dir-nos que això continuarà, sinó que afegeix que anirà a pitjor. És discutible que el canvi climàtic sigui “dolent” per a tothom, perquè que els noruecs d’Havøysund considerin negatiu que la temperatura els pugi uns quants graus no em sembla precisament una marranada. Tampoc veig clar que l’absolut de la culpa d’aquest canvi sigui dels humans (de na Boya no, esclar), perquè la història climàtica del planeta ens demostra que aquests processos fa milions d’anys que succeeixen. Passa que alguns, com na Boya, necessiten arguments per la seva opció personal i no en deixen passar ni una.

Sort però, que hi ha qui ens recorda que “del primer de setembre fins la tardor, torna la calor”, tal com piula Ricard Sayeras. La parèmia popular fa anys que ha deixat a la memòria que altres mesos de setembre, potser molts, han estat càlids malgrat les nostres queixes. Passa que voldríem un temps més ordenat, més puntual, més adequat a la nostra encarcarada societat i ell, el temps, continua fent el que li dona la gana i canvia d’estació no pas en les dates assignades, sinó quan li dona la gana.

Veurem qui tindrà raó al capdavall, si la parèmia o els taumaturgs mals averanys, que amb les seves profecies ens amarguen les nits amb rècords estúpids. Mentrestant, Boya, noia! deixa’ns tranquils, que de maldecaps ja en tenim prou i de sobra.

Necessito un gest

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Ara mateix
Miquel Martí i Pol

Després de reflexionar-hi tot l’estiu, m’he decidit: aniré a la manifestació del proper 11 de setembre. No ha estat fàcil, i per això solucionar el dubte m’ha costat prou temps. I és que, amb tota sinceritat, estic cansat de sortir al carrer cada any, l’anterior i aquest més que cap. Sempre sortim a demanar el mateix, tant que ja semblem el barça del: ”aquest any sí!”, dèiem. I tinc l’estranya sensació de que no avancem, que no ens movem ni un badall de grill. Vaig elogiar amb sinceritat el discurs del Joan Tardà en la sessió de no-investidura del tòfol del Rajoy, però ja hi vaig posar un adjectiu: “políticament impecable”. I és que hauria de venir l’acció. No solament això, sinó que hem de deixar de ser reactius per caminar la proactivitat i avançar-nos a la gossada espanyola d’una vegada, dur la iniciativa. Trobo massa timidesa, massa tebior en les respostes i poca, molt poca empenta real.
Necessito el “gest desmesurat, alguna / sublimitat que capgiri la història”, que diu el Martí i Pol al seu gran poema. Necessito que els nostres polítics trenquin d’una vegada amb España, que tallin tots els lligams institucionals, i per això els cal ser valents. Jo no ho sóc gaire, de valent, però si ells fan un sol pas els asseguro que els seguirem com un sol home. I de gestos no els en queden gaires per triar.

Estic d'estrena!

Després de set anys d'existència, m'he decidit a canviar de look aquest blog. Ja feia dies que ho anava rumiant, però em feia mandra posar-m'hi: buscar la plantilla, triar tipus, refer el disseny, fer les proves... Se'm feia pesat, mira.
Finalment, però ha sortit el que ara teniu al davant. M'ha semblat una opció neta, clara, sense recargolaments tecnològics i, també, sense perdre massa l'estructura anterior per facilitar-vos l'accés. Com que sóc cagadubtes de mena, és possible que en els proper dies encara hi faci algun retoc, que espero sabreu disculpar.
Doncs ja està, curs nou, disseny nou! Espero que us agradi i, si ho desitgeu, em podeu fer aquells suggeriments que cregueu que poden millorar-ho.
Gràcies!

La tia Mª Ángela

Por allí, ramea!
Cortines d'aigua cauen sobre Torrevelilla una tarda d'estiu. Agost de 2013.
© jaume molsosa

“Donde no hay perro ni gato, la Mª Ángela limpia el plato”. Aquest era un dels molts acudits que la tia guardava a la memòria; fins i tot quan ja li fallava n’hi sortia algun que ens feia petar de riure. El seu to de veu, net, aragonès, inofensiu, era com el so d’aquella font que acompanya però no molesta. Menuda, rodona i presumida, explicava que, quan era jove i feia de minyona a Barcelona als anys 40-50, i anava a comprar sabates, quan havia comprovat que li anaven a mida, se les treia i li deia al dependent: “quiero estas, però con un número menos”. I és que a la Mª Ángela li agradava fer el peu petit, i un número menys sempre ajudava, tant que fins i tot les espardenyes d’estar per casa patien aquest espai de coqueteria. Una bona cuinera. Encara la recordo abocada als fogons amb un estri de fer xurros comprat al mercat, que no anava ni amb rodes. Ella però, tossuda i esforçada acabava aconseguint que aquella massa espessa d’aigua i farina acabés sortint pel broc de l’eina per caure a la paella. El resultat: uns xurros de xurreria. I el seu cafè. Ella i jo érem els únics que en bevíem i, en acabar de dinar, quan jo voltava per casa seva, tenia l’excusa: “hacemos un cafè, Jaime?”.

La vida la va portar a una existència dura, i va haver de prendre decisions arriscades i gens agradables. De pastora a minyona; de plegadora d’olives a pregonera; de pagesa a cartera i fins botiguera i dispesera, la tieta es va guanyar la vida amb mil feines al costat del Miguel, carter d’ofici i benefici. Tots dos, a empentes i rodolons, van travessar la vida amb la dignitat de la gent humil i orgullosa del seu ser i fer.

A la Carme i a mi ens va acollir a casa seva moltes vegades, i es pot ben dir que hi anàvem quan volíem i sense permís. Generosa sempre, ens permetia de passar uns dies tranquils, que nosaltres agraíem molt. “Vamos a hacer tortetas, Carmen!”, li deia a la meva dona, i començava un batibull de cuina i forn, en ple mes d’agost, que la deixaven suada i exhausta, però immensament satisfeta.

Va morir el dia 10 d’agost d’enguany, després d’un llarg període en que va perdre la vista i la capacitat de caminar. La seva memòria patia grans llacunes, però a voltes, la llum tornava i ens explicava alguna d’aquelles històries viscudes, o ens deixava anar un “chascarrillo” per alegrar-nos l’estona. Immensament cuidada per la seva filla M. Ángeles i el seu marit, el Virgi, ha passat els darrers anys a casa, on poca gent gran aconsegueix avui acabar els seus dies. Estic content per ella, perquè ara, com feia quan era jove, quan arribarà a casa es podrà treure definitivament aquelles sabates estretes que li premien els peus. A reveure, tía!

P.D.: Ja fa anys, vaig escriure aquest poema dedicat a la tieta:

Viatges pel sol com

una aranya immensa pentina

la teranyina a trenc d’alba.

D’esma desvies l’esguard,

empobrit i minse i davalles,

una vegada més,

al món del groc.

Groc immens de terra pobra

resseca pel sol i per l’oblit.

Espies l’aire de bell nou

i res no et mostra el canvi.

a la tieta Mª Ángeles

Gran telenotícies a TV3

Els telenotícies de TV3 s’han distingit sempre per ser els programes amb més audiència de la cadena. Sempre presidits pel rigor i amb una narració lliure de dramatismes inútils, són tot un referent pels espectadors d’aquest país. Però no podem abaixar ges ni mica la guàrdia en el nivell d’exigència que tenim els espectadors, ni el que han de mostrar els professionals del mitjà. La Mònica planes ja va fer un article a l’Ara fa uns dies, advertint d’un excés narratiu en les informacions transmeses per Mònica Oltra pel terratrèmol d’Itàlia. Jo hi faré la meva modesta aportació amb la visió del telenotícies vespre d’ahir.

Comencem al minut 21:00 quan Toni Cruanyes ens presenta un reportatge sobre estudiants de batxillerat que fan cursos sencers a l’estranger. No discutiré fins quin punt és notícia (“doctores tiene la Iglesia”) però sí el to, perquè semblava que la meitat dels estudiants catalans tinguessin famílies amb diners suficients com per pagar una estada d’aquesta mena. No em va semblar gens delicat. Continuem amb Dani Ramírez al minut 41:47, quan ens ensenya “les corredisses de molta gent” a causa de la pluja. Es veu una fotografia de Cala Pregona de gent que corre, ara molta, molta, no; que es poden comptar amb els dits d’una orella (Perich dixit). Saltem al 42:31, que és quan “s’embolica la troca” meteorològica; home, la troca s’embolica, però poquet. Malgrat tot, Ramírez ens deixa anar dos alerta!, minuts 42:56 i 43:19, per si de cas. En realitat ni tan sols va dir de quina alerta es tractava. Però al 42:39 salta la càmera de Ripoll, on al peu de la imatge es pot veure que tenien 17°C, una humitat del 100% i una “temperatura de confort” de... 16°C. Em pensava que els graus alts d’humitat feien augmentar la sensació de calor, però cada dia s’aprenen coses noves.  Al minut 45:47 una notícia d’interès general: un llamp mata 300 rens a Bergen, Noruega. Està bé, o no... Però cal saber, i explicar, que a noruega els rens són molt comuns, domèstics, i que n’hi ha a milers per tot el país, com aquí els xais o els porcs, vaja. Els rens passegen lliurament per tot el país i envaeixen les carreteres sense manies, provocant la única mostra d’impaciència dels pacífics noruecs: toquen la botzina insistentment perquè s’apartin. Les bèsties, però, no en fan gaire cas. I, finalment, la cirereta. El Cruanyes ens passa pels morros un creuer de luxe que travessa el Cercle Polar Àrtic pel mòdic preu de 20.000 € per barret. Deixant a part de que és una bestiesa, fer propaganda gratis d’un sistema de turisme que amb un sol vaixell contamina més que tots els cotxes de Barcelona, em sembla depriment.

Necessitem, penso, una renovació en profunditat de l’espai del temps, liderat per un incombustible Molina que, com un funcionari acomodat, perd rigor cada dia que passa: no li cal guanyar-se el lloc, sembla. De l’altra: compte amb els telenotícies en general, que no perdem allò que ens identifica. En salvaria el de cap de setmana, brillantment conduït amb personalitat per l’impecable Ramon Pellicer.

D’Ovidi Montllor a Pau Llonch

Hi ha gent amb un pensament clarivident que a voltes, poques, deixen anar frases que es converteixen en lemes, en principis ètics, en proclames que resisteixen el pas del temps. És el cas de l’Ovidi Montllor quan va dir que “els que no volen que es parli, es pensi o s’escrigui en català són els mateixos que no volen que es parli, s’escrigui o es pensi”. És una frase sense adjectius, que solament constata una realitat poc discutible i universal. I és que d’homes com l’Ovidi “se n’han parit ben pocs” (plagio Estellés).

El que si hi ha són personatges que diuen parides perquè no tenen cap mena de capacitat d’imaginar un pensament propi. I és així com individus inerts, com el tal Pau Llonch (Militant de la Crida per Sabadell) que, erigint-se en àrbitre de l’ètica universal deixa anar perles com aquesta: “els que s’indignen pel burquini són els mateixos integristes que ens miren malament als que anem despullats a la platja” i es queda tant ample. Així, ell hi afegeix l’adjectiu “integristes”, cosa que ja invalida la frase. Així, a mi el burquini ni m’indigna ni em deixa d’indignar, però crec que és una altra expressió del domini que els homes musulmans volen exercir sobre les seves (i aviat les nostres) dones, dictant-los com s’han de vestir, o millor, com NO s’han de vestir. Però no em molesta en absolut veure algú despullat a la platja; gens ni mica, i menys un tipus tan ben plantat com sembla el tal Llonch. Per tant, m’emprenya que paios amb una intel·ligència precària em diguin intolerant i integrista només perquè penso diferent d’ell, cosa que demostra la seva estultícia ètica.

Benvolgut Llonch, un dels mals de la nostra societat és que de personatges com tu se’n pareixen tots els dies, tants que n’hi ha fins a les escombraries (ha, ha, ha...! ara he fet un “xist”).

Amatrice i l’amatriciana

Amatrice és una de les poblacions afectades pel terratrèmol que ha afectat el centre d’Itàlia, assolant-ne una bona part. Per qui vulgui conèixer el que va passar pot consultar, segur, centenars d’articles. Però, no cal que ho faci amb el de la Sandra Buxaderas que publicava ahir a l’Ara a la pàgina 9. No us deixeu enredar pel titular: “Dol a Amatrice, el poble de les cent esglésies”. Ni dol ni esglésies, sinó una minuciosa explicació de com s’elabora el plat tradicional de la localitat: espaguetis a l’amatriciana. Aprendrem paraules de sonoritat altament italiana com sagra, guanciale, pecorino, gricia, sugo i bucatini. També aprendrem que “aquest poble també es va posicionar a favor dels reis catalanoaragonesos en la lluita contra els Anjou”, etc. Però de la tragèdia de la gent d’aquest poble, res de res.

Fa pocs dies, Mònica Planas, parlava de que la programació d’estiu de TV3 es podia donar per definitivament desapareguda, però cal dir que les publicacions escrites van pel mateix rial i aviat “tancaran” com la botiga de sota a casa. No era el moment ni el lloc per a fer una propaganda gratuïta i sense sentit d’Amatrice, quan la seva gent entristida es passeja capcota pels seus carrers. Alguns trigaran a menjar-se una bona amatriciana. No està bé que els lectors haguem de suportar articles de tercera durant 30 dies, paraules escrites només per a omplir, fer de farciment, sense contingut. Una mica de professionalitat, si us plau.

Dones (només) per a dones

Llegeixo un reportatge  sobre una publicació titulada “La Mia es fa gran”. Està escrita per Mònica Peitx, pediatra especialitzada en Endocrinologia i Nutrició, i il·lustrada per Cristina Losantos, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. En un moment del reportatge es diu que “la Mia rep informació de la mare, la pediatra i de la mestra sobre la pubertat”. Miro un resum del llibret i veig sis il·lustracions en les quals solament hi apareixen dones. En tot el reportatge no hi apareix ni per casualitat un home. Tinc un amic pediatre que ha mostrat, en tota la seva carrera, una especial preocupació per l’edat púber i de ben segur se sentiria ofès per aquesta nul·la presència del gènere masculí en la vida de la Mia. En la frase anterior és com si en el món d’aquesta noia no existís un pare, un pediatre o un mestre que la poguessin orientar. Deu ser perquè els homes som poc sensibles i tots aquells tòpics que se solen usar per fer-nos fora del gineceu.

Quan les dones parlen de problemàtiques que les afecten especialment a elles solen fer-ho sense ni un gram d’autocrítica, carregant tot el pes de la culpa en el masclisme. Sembla com si elles no haguessin de fer absolutament res per a millorar les coses, res que no sigui la discriminació positiva o lleis que penalitzin solament els homes. És cert que nosaltres hem de fer un esforç suplementari perquè el nostre rol dominant ha tingut les dones en un segon terme ignominiós, però crec que si elles ens ajuden, facilitant que participem en la seva vida i en els seus problemes d’una manera natural, les coses poden ser més fàcils.

Jo em vaig queixar, en el seu moment, de la falta de models masculins en tota l’educació infantil i primària del meu fill, i no em va escoltar ningú. Doncs bé, crec que aquesta mancança fa que les noies no coneguin des de menudes el punt de vista masculí, tan vàlid i necessari com el femení. Potser aquesta manca de referents masculins és un problema en l’enteniment entre sexes? No us esvereu, dones, només és una pregunta. Ja sé que m’arrisco a una monumental clatellada femellista, però no vindrà d'una: no serà ni la primera ni la darrera.

Una mirada miop de Joan Majó

Em direu que tinc una fixació amb el pobre Majó, però no hi puc fer més: em supera. Llegia en un article seu, titulat “Una mirada massa curta” que “el futur dels catalans del proper mig segle estarà tant o més influït per l’evolució de Barcelona i per l’organització europea que per les polítiques catalanes o espanyoles”.  I ho dona per fet, assumit i empassat com si fos una menja forçosa, ineludible. I jo fins i tot diria que s’hi troba bé en aquest escenari.

Sabeu que el 75% de l’aigua de Catalunya és a Lleida i que en canvi la població s’acumula en el mateix percentatge a l’àrea metropolitana de Barcelona? Absurd. El desequilibri poblacional i econòmic que exerceix Barcelona torça la columna de Catalunya, és cada vegada més potent i, al meu parer, fa perillar el desenvolupament del país. Amb una àrea d’influència voraç, ens hem de preguntar: Catalona o Barcelunya? Procurar que aquest desequilibri no passi a mals majors, és cosa de l’Administració, responsabilitat política del governants. Jo proposaria dur la capitalitat política de Catalunya a Lleida –també em faig pesat en això–. D’aquesta manera el poder no estaria concentrat en un espai reduït, fàcil d’abastar i pervertir. Jordi Pujol va fer una administració catalana a imatge de la madrilenya, amb un funcionariat i una concentració de poders calcada: un cras error que ens ha dut a nivells de corrupció inacceptables. És així que no ens podem resignar, com pretén Major, a deixar que forats negres, capitalitats enormement absorbents, ens rebentin el país i el converteixin en una única hiperciutat castradora i humanament dèbil.

A més a més d’arnat, vostè s’ha tornat miop benvolgut Majó (dit sempre amb tot el respecte). 

Dubte raonable (2)

Fotografia del diari ARA

Reshma Banoo Qureshi, una noia índia de 19 anys, ha sigut “fitxada” per la marca FTL per desfilar durant la Setmana de la Moda de Nova York. Banoo va sobreviure a l’atac amb àcid d’un cunyat. També he vist en diverses ocasions la model canadenca Winnie Harlow desfilar per les passarel·les afectada per una malaltia de la pell que li provoca unes vistoses (i curiosament simètriques) taques blanques per tot el cos. A mi no em sembla ni bé ni malament, no vull jutjar res; senzillament, si qui sigui, i com sigui, té ganes desfilar i algú li ofereix la possibilitat de fer-ho, doncs endavant. El meu dubte raonable (2) apareix quan són les marques comercials, els gurus de la moda, els qui promocionen aquests cassos. No sé fins a quin punt hi ha una voluntat de “normalització” de persones especials, o bé una barroera utilització de certes situacions per a donar visibilitat als seus productes. També dubto de la voluntat de les persones que s’hi presten, perquè em sembla que a voltes, darrera de preteses reivindicacions, en realitat s’hi amaga la voracitat d’una avida dòlars galopant. Ni que sigui per alimentar una fundació amb bones intencions.

I porto aquesta “normalització” a la peça de roba, ridículament anomenada burkini, que dones musulmanes comencen a lluir per les platges d’Europa. El bonisme, sobretot el feminista i el femellista, s’ha abocat a una defensa de la llibertat de les dones a vestir-se com els doni la gana, i qualifiquen de masclisme les crítiques que es fan sobre aquesta moda. Observo també de fa temps com noies musulmanes molt joves, moltes són nenes, que van amb el vel; amb texans ajustats i una camisa llarga que els tapa el paner... i vel. A mi, el missatge que m’arriba és aquest: sóc jove i guapa, però ep, que sóc musulmana! Un senyal emès amb connotacions d’advertència.

Una cosa i l’altra tenen molts punts en comú que es faria llarg d’enumerar. Però n’hi ha un que és el que em provoca dubtes: tan el burkini com l’estètica musulmana jove comencen a fer olor de diner als dissenyadors i fabricants de moda i, de fet, ja s’ha vist alguna desfilada amb aquesta estètica. Voldria suggerir a les dones que s’ho pensin bé abans d’adoptar vels i burkinis, perquè no estan defensant la llibertat de vestimenta, sinó els interessos de les grans cadenes de roba que no fan altra cosa que pensar com s’ho faran perquè canviïn ben sovint el seu armari, procurant-los així beneficis monumentals. Que no és llibertat coi, que és la pasta!

Jo, com a bon profeta, vaticino que no trigarem a veure alguna famosa amb burkini i aleshores les dones hauran perdut la batalla.

Dubte raonable

Fotografia apareguda al diari ARA del 13 d'agost de 2016.

Aquesta fotografia porta el peu següent: “Un miner colombià sortint d’una mina al poble de Segovia. Situada a 240 quilòmetres de Medellín, al nord-est d’Antioquia, la localitat ha arribat a produir fins a un 20% de l’or de tot el país. Diego Ibarra Sánchez / Memo”. Il·lustra un article escrit per Ethel Bonet sobre els problemes del miners colombians que treballen en mines d’on s’extreu or. No dubto de les paraules de la periodista, però sí de la fotografia.

I em fixo amb diversos detalls. L’home que sembla sortir de la mina figura que és un miner, però va amb motxilla, un rellotge que no sembla barat i un aspecte més que saludable. Però el que em crida més l’atenció és la vegetació que pobla lliurement l’entrada de la mina. Si és una explotació activa, és molt rar que el pas dels obrers no hagi esborrat d’un lloc tan transitat qualsevol rastre de plantes i arbustos. En definitiva, em fa l’efecte de veure més un espeleòleg aficionat fent una visita a una mina abandonada, que no pas un miner sortint de treballar a la recerca d’or.

No afirmo que la fotografia s’hagi posat per falta de material original, però ja dic: és un dubte raonable. Potser és l’abúlia de l’estiu?

Amela, amb el cul (una mica) a l’aire

A la fotografia de baix, "el Teuler", el meu sogre i Ismael Carbó 

(va ser alcalde de Forcall els anys 70). Tots tres fan soles

d’espart a la porta de la casa del carrer sant Josep a Forcall

(fotografia dels anys 40).

Víctor Amela, en una entrevista d'estiu, parla de Forcall, un poble dels Ports, al Maestrat de Castelló. Explica que hi passava estius allà, pels anys 60. Que em permeti però dir que qualificar Forcall de "poblet medieval" és certament exagerat. Tots els nostres pobles tenen un passat medieval, altra cosa és que en conservin alguna cosa, i Forcall no és precisament un cas paradigmàtic.

He estat centenars de vegades a Forcall i centenars de dies: el meu sogre és fill d'allà; feia soles d'espart (com la majoria d'homes i dones del poble) sobre un banc exprés a la porta de casa al carrer de sant Josep, malpagat pel cacic de torn. Un seu cosí, Ismael Carbó, en va ser alcalde durant uns anys. En definitiva, conec bé el lloc. No recordo que juguessin a la  “botifarra”, sinó al “guiñote” o “guinyot”. Tots són records, però diferents.

El meu sogre, la vida del qual algun dia escriuré perquè és de pel·lícula, explica que els seus avis van comprar la casa on vivia als descendents del capità Groc, que hi havien tingut un hostal o taverna, i que encara conservava elements d’aquell temps.

Ja et dic: tot són records...

Quo vadis, Albert Soler?

Un tal Albert Soler, a qui deuen conèixer a casa seva, escriu al Diari de Girona:

“Si Ada Colau volgués que de debò l'estàtua de Franco fos educativa, hauria de posar als seus peus una placa que digués: ‘Només una ínfima part de catalans es van oposar a aquest que hi ha aquí sobre. La gran majoria li van donar suport o van mirar cap a un altre costat, i els hereus d'aquests són els que ara més criden perquè està aquí exposat’”.

Bé, si el tal Soler va viure durant la dictadura del fill de puta de Franco, li preguntaria que què feia ell, que si era de la majoria o de la minoria. En aquella majoria hi havia milions de pares de família que, si volien feina i un millor futur pels seus fills, no els en quedava altra que ajupir la testa i treballar. Si ell va tenir la sort de poder fer el merda oposant-se al dictador, doncs que li aprofiti: segur que tenia el ronyó cobert.

En aquella majoria hi havia, per exemple, el meu pare amb sis fills (una va morir amb un any i un altre amb 20 anys de leucèmia). Ell va se’n va anar quan amb prou feines havia fet 62 anys, després de 50 de treball que li van costar la vida: va morir de malaltia laboral sense cap despesa per la Seguretat Social. Sí, ell va mirar cap a una altra banda, Soler, com ho va fer el meu oncle Ramon, que amb 17 anys va anar a la guerra amb la República. També va callar el Miguel, oncle de la meva dona, a qui van donar per mort en una trinxera i ja el tiraven al fossar; i el Nicolàs, que, després de 8 anys, tres de guerra, va tornar de Madrid al poble a peu per estalviar-se el bitllet del tren. Sí, ells també van mirar cap a una altra banda. I tu, què feies, valent Soler? M’agradaria veure fotos teves corrent davant dels grisos, o amb la cara sagnant sortint de Via Laietana, o a la caputxinada, o a la sortida d’alguna reunió sindicalista, o cridant “cabró”a primera fila quan el mitja merda del dictador es passejava per la diagonal, o davant dels obrers de sant Adrià. On eres Soler, que ni et sento ni et veig!

I si el tal Soler no va viure la dictadura del fill de puta de Franco, aleshores a callar i a estudiar, perquè ha sentit tocar campanes, però no saben perquè sonen. Això els passa als boques: se’ls en va la porqueria pel bec. Quin heroi, corrent darrera el toro.

Per acabar, benvolgut Albert Soler, dir-li que sí, que jo em considero l’hereu de tots aquells que van haver d’ajupir el cap, mossegar-se la llengua i fer un bolic de cor i entranyes, d’aquells que van plorar de ràbia i d’impotència quan els deien “perro catalán”; de tots aquells que s’havien de fer de la Falange per a obtenir una beca pel fill. En fi, sóc hereu dels anys grisos en què la gent anònima que mirava cap a una altra banda parlava català malgrat tot, i que bregava a l’ombra per conservar la cultura i la tradició.

L’únic que em sap greu és que estúpids i pòtols de barraca com vostè Albert Soler, puguin cobrar una pensió perquè el meu pare va morir abans d’hora. El senyor Albert Soler és allò que en dèiem de menuts una valent de boquilla, d’aquells que deien allò de “per collons els meus, per òsties el meu pare”. Jo sóc un hereu d’aquella “majoria”, dels qui van morir amb el cap cot i cridaré fins a rebentar per tots aquells que, humiliats i oblidats, van haver de mirar cap a una altra banda per sobreviure, perquè gent miserable i roïna, com en Soler puguin existir i dir lliurement.

Rebi el meu sentit i profund escarni, Albert Soler.

Ocupats!

El diari Ara d’ahir (5.08.2016) subtitula un article de Josep Pastells així: “Veïns i alcaldes d’urbanitzacions de la Selva, el Gironès i l’Empordà clamen contra l’entrada il·legal en un miler de cases de la zona, moltes en mans dels bancs, i asseguren que el fenomen va a l’alça”. La notícia no diu res de nou, perquè que hi ha pocavergonyes que es fan seves cases d’altri és un fet de fa anys. El que em sembla incomprensible és que són un miler. Han hagut d’ocupar-se 1000 cases perquè algú se n’hagi fet ressò? I encara, les nostres autoritats han “deixat” ocupar mil propietats sense fer res de res?

El cas és que als bancs, que són propietaris de la gran majoria d’aquests habitatges, es veu que tant se’ls en fot i ni tan sols ho denuncien. I el cas és que qui paga les conseqüències de la deixadesa bancària i de la desídia de l’Administració són els veïns: els ocupants ho fan tot menys conviure. Roben l’aigua i la llum, caguen i pixen per jardins i carrers, fan soroll i molesten amb barbacoes monumentals “al natural” (fan foc directament al jardí) i, si els mires més del compte, amenacen sense embuts.

D’una banda, l’estupidesa bancària no té límits. Van córrer a desnonar els legítims habitants, van descobrir que ser propietari comporta obligacions i han abandonat les finques a l’albir del més espavilat. No haguera estat millor permetre als seus amos continuar habitant i tenint cura de la seva propietat facilitant-los pagar el deute, que no pas abandonar-ho per tal de no tenir despeses? I l’Administració, inoperant, no hauria de refer les lleis per tal de que els bancs, no puguin mantenir les propietats, adquirides amb usura, en uns llims incontrolables? Unes lleis que haurien de castigar també els qui es fan seu el tros “pels meus pebrots”.

Ben al contrari, el delegat de la Generalitat a Girona, Eudald Casadesús, per referir-se a aquests casos, “ha encunyat el terme ‘cultura de l’ocupació’”, galdosa cultura i galdosa frase. I encara poc content amb la seva ocurrència engega que “cal tractar-ho de manera transversal per aclarir si hi ha algun cas de famílies que pateixin vulnerabilitat social”. Doncs a veure si ho aclarim, benvolgut Casadesús, perquè sinó se’ns hi farà fosc.