He llegit al diari Ara una entrevista al psicòleg Rafael
Santandreu que m’ha semblat d’interès (http://www.ara.cat/societat/RAFAELSANTANDREU-Et-morir-te-Doncs-tasseguro_0_1662433745.html).
N’aconsello la seva lectura perquè parla de la felicitat, encara que el títol
de la peça, poc afortunat, faci referència a la mort. La frase que m’ha despertat
l’atenció és: “La felicitat només depèn
de dues coses: la teva capacitat d’estimar la vida i la teva capacitat
d’estimar els altres, en general. El problema és que ens donem massa
importància a nosaltres mateixos”.
Molt sovint rebo pel Facebook
missatges que contenen frases, d’aquestes d’autoajuda, que donen consells,
molts més que discutibles. Hi ha un tema però, que es repeteix indefectiblement:
el que recomana estimar-se, cuidar-se, atendre’s, entendre’s, realitzar-se, escoltar-se
a un mateix. Està bé. Però com diu Santandreu “ens donem massa importància a nosaltres mateixos” i perdem la perspectiva.
Oblidar-se de nosaltres mateixos pot fer-nos desgraciats, però ens fa
miserables quan vivim solament pels nostres ossets, quan ens oblidem d’estimar
la vida i els altres. Santandreu ens recorda que “en realitat només ens cal aigua i menjar, la resta són necessitats
creades”, i una d’aquestes necessitats adquirides és la demanda que algú
ens digui què i com hem de viure la vida, que surt de la inseguretat que els
nostres mateixos desitjos provoquen. D’aquí la demanda i l’oferta de frases
curtes, amb missatges vells i suats que repeteixen falsos gurus, obvietats que
els grecs ja van fer surar fa tres mil anys. Res de nou sota el sol, només
ments espavilades com les de Santandreu, que ens recorden que, malgrat tot, ens
morirem.
