dimecres, 5 d’octubre de 2016

Jo, jo, jo i després jo

He llegit al diari Ara una entrevista al psicòleg Rafael Santandreu que m’ha semblat d’interès (http://www.ara.cat/societat/RAFAELSANTANDREU-Et-morir-te-Doncs-tasseguro_0_1662433745.html). N’aconsello la seva lectura perquè parla de la felicitat, encara que el títol de la peça, poc afortunat, faci referència a la mort. La frase que m’ha despertat l’atenció és: “La felicitat només depèn de dues coses: la teva capacitat d’estimar la vida i la teva capacitat d’estimar els altres, en general. El problema és que ens donem massa importància a nosaltres mateixos”.

Molt sovint rebo pel Facebook missatges que contenen frases, d’aquestes d’autoajuda, que donen consells, molts més que discutibles. Hi ha un tema però, que es repeteix indefectiblement: el que recomana estimar-se, cuidar-se, atendre’s, entendre’s, realitzar-se, escoltar-se a un mateix. Està bé. Però com diu Santandreu “ens donem massa importància a nosaltres mateixos” i perdem la perspectiva. Oblidar-se de nosaltres mateixos pot fer-nos desgraciats, però ens fa miserables quan vivim solament pels nostres ossets, quan ens oblidem d’estimar la vida i els altres. Santandreu ens recorda que “en realitat només ens cal aigua i menjar, la resta són necessitats creades”, i una d’aquestes necessitats adquirides és la demanda que algú ens digui què i com hem de viure la vida, que surt de la inseguretat que els nostres mateixos desitjos provoquen. D’aquí la demanda i l’oferta de frases curtes, amb missatges vells i suats que repeteixen falsos gurus, obvietats que els grecs ja van fer surar fa tres mil anys. Res de nou sota el sol, només ments espavilades com les de Santandreu, que ens recorden que, malgrat tot, ens morirem.