dimarts, 30 d’agost de 2016

La tia Mª Ángela

Por allí, ramea!
Cortines d'aigua cauen sobre Torrevelilla una tarda d'estiu. Agost de 2013.
© jaume molsosa
Donde no hay perro ni gato, la Mª Ángela limpia el plato”. Aquest era un dels molts acudits que la tia guardava a la memòria; fins i tot quan ja li fallava n’hi sortia algun que ens feia petar de riure. El seu to de veu, net, aragonès, inofensiu, era com el so d’aquella font que acompanya però no molesta. Menuda, rodona i presumida, explicava que, quan era jove i feia de minyona a Barcelona als anys 40-50, i anava a comprar sabates, quan havia comprovat que li anaven a mida, se les treia i li deia al dependent: “quiero estas, però con un número menos”. I és que a la Mª Ángela li agradava fer el peu petit, i un número menys sempre ajudava, tant que fins i tot les espardenyes d’estar per casa patien aquest espai de coqueteria. Una bona cuinera. Encara la recordo abocada als fogons amb un estri de fer xurros comprat al mercat, que no anava ni amb rodes. Ella però, tossuda i esforçada acabava aconseguint que aquella massa espessa d’aigua i farina acabés sortint pel broc de l’eina per caure a la paella. El resultat: uns xurros de xurreria. I el seu cafè. Ella i jo érem els únics que en bevíem i, en acabar de dinar, quan jo voltava per casa seva, tenia l’excusa: “hacemos un cafè, Jaime?”.
La vida la va portar a una existència dura, i va haver de prendre decisions arriscades i gens agradables. De pastora a minyona; de plegadora d’olives a pregonera; de pagesa a cartera i fins botiguera i dispesera, la tieta es va guanyar la vida amb mil feines al costat del Miguel, carter d’ofici i benefici. Tots dos, a empentes i rodolons, van travessar la vida amb la dignitat de la gent humil i orgullosa del seu ser i fer.
A la Carme i a mi ens va acollir a casa seva moltes vegades, i es pot ben dir que hi anàvem quan volíem i sense permís. Generosa sempre, ens permetia de passar uns dies tranquils, que nosaltres agraíem molt. “Vamos a hacer tortetas, Carmen!”, li deia a la meva dona, i començava un batibull de cuina i forn, en ple mes d’agost, que la deixaven suada i exhausta, però immensament satisfeta.
Va morir el dia 10 d’agost d’enguany, després d’un llarg període en que va perdre la vista i la capacitat de caminar. La seva memòria patia grans llacunes, però a voltes, la llum tornava i ens explicava alguna d’aquelles històries viscudes, o ens deixava anar un “chascarrillo” per alegrar-nos l’estona. Immensament cuidada per la seva filla M. Ángeles i el seu marit, el Virgi, ha passat els darrers anys a casa, on poca gent gran aconsegueix avui acabar els seus dies. Estic content per ella, perquè ara, com feia quan era jove, quan arribarà a casa es podrà treure definitivament aquelles sabates estretes que li premien els peus. A reveure, tía!



P.D.: Ja fa anys, vaig escriure aquest poema dedicat a la tieta:

Viatges pel sol com
una aranya immensa pentina
la teranyina a trenc d’alba.
D’esma desvies l’esguard,
empobrit i minse i davalles,
una vegada més,
al món del groc.
Groc immens de terra pobra
resseca pel sol i per l’oblit.
Espies l’aire de bell nou
i res no et mostra el canvi.



a la tieta Mª Ángeles