Gabriela Serra, diputada al parlament per la CUP,
lluint una armilla salvavides. Un gest tant estètic com inútil.
|
Segons Jordi Évole, una de les patums que s’ha apuntat a la moda, es tracta de que “l’espectador sàpiga el que és anar en una d’aquelles barques atapeïdes de gent que fuig desesperada; és a dir, que senti el seu patiment”. Es veu que l’Évole es pensa que si no ens fa pujar a tots en una pastera i ens fa travessar un bon tros de mar, no serem capaços de professar un mínim d’empatia per aquella gent: és que ens creu imbècils, o es pensa que tant ens fot, senyor Évole? Es pensa que no ho hem vist prou? Tota aquesta cursa de teòrics començo a veure-la com una manera més de fer diners, a costa de mostrar-nos la misèria de persones a qui no demanen permís per mostrar-los al món en el seu estat més lamentable. Quin impacte tindran aquestes imatges en la ment i l’acció dels descendents d’aquests refugiats, actors publicitaris involuntaris i sense cobrar, és una cosa que cap d’aquestes ments lluminoses ni es planteja.
Vull saber sobre la tortura, però que em torturin. A la pastera hi pot anar vostè, senyor Évole, si li ve de gust. M’agrada i necessito que m’informin, que m’adoctrinin no gens.