dilluns, 3 d’octubre de 2016

Periodisme casteller

D’uns anys ençà els castellers han deixat de ser una raresa pròpia de quatre pagesos de Valls a un esport nacional. Allò que era un divertiment d’homes que s’enfilaven un damunt de l’altre per la festa major, ara és una competició, una brega, que amenaça amb convertir-se en un maldecap. Cada vegada les colles assumeixen més riscos, emprenen construccions més altes i lluiten per aconseguir els punts que els donin la victòria als campionats. De mica en mica, gràcies a la tossuderia informativa dels nostres periodistes d’esports, els castellers s’han vist empesos a la lliga dels millors, arrossegant el turisme interior de masses que, procedent de can Fanga i adjacents, es desplaça per tota la geografia de país envaint espais, xipollejant places.
Aquest cap de setmana passat hem assistit, si vols si no, a l’aquelarre casteller de Tarragona encabits real o virtualment a l’antiga plaça de braus. Ara, convertida en la catedral de catedrals, atreu milers de visitants que criden esgargamellats per animar els “seus”. Però els qui han perdut de veres el remuc han estat els periodistes de CatRàdio i TV3, que aliens al desànim, cridaven com esperitats cada vegada que arribaven els dosos. Enduts per una febre ignota, tombaven el rostre en blau i arribaven, sense vergonya, a continuats orgasmes siderals. Redéu quina follia de baladrers! Ahir a la tarda, ja dic, no podies connectar cap mitjà audible o visible d’aquest país sense veure galifardeus enfilant-se cel amunt i periodistes deixant-se la veu en cada l’intent. I compte, que avui dilluns, la ressaca encara durava i m’han fet memòria de la histèrica jornada d’ahir amb vistes zenitals i mostres d’eufòria tendent a l’etilisme.
Una mica de capteniment sisplau, que encara ens morirem d’èxit com el desgraciat Congost de Mont-rebei, que de tants pixapins és a punt de rebentar. Crec sincerament que els vells valors –força, equilibri i seny– que presidien els castells humans han estat trepitjats, oblidats, per convertir un art noble en un espectacle lamentable. Em sap greu, perquè aquells castells que aixecaven uns quants homes forts, equilibrats i guiats pel seny ja no existeixen. Tot sigui per l’espectacle.