diumenge, 30 d’octubre de 2016

Famós amb la vora prima

Fa uns dies, al Facebook, vaig rebre aquesta nota pel canal privat: “Jaume, he esborrat els teus comentaris perquè em semblen poc adequats i irrespectuosos, amb tocs fins i tot de xenofòbia”. No coneixia al tal individu. Home, vaig pensar, poc adequats potser sí, xenòfob no. Li vaig contestar dient-li que potser no em coneixia prou per donar-me aquest qualificatiu, menys quan a casa hi ha temporades que sembla l’ONU. També li vaig comentar que em semblava bé que esborrés del seu mur el que no li agradava, però que una qüestió de gustos no li donava dret a jutjar-me emetent un veredicte de xenòfob. En una ostentació digna del millor polític em contesta que “no et deia pas que tu siguis xenòfob --tens raó que no et conec de res--, sinó que allò que havies comentat era irrespectuós i tenia "tocs" de xenofòbia”. La típica i estúltica resposta del “se m’ha mal interpretat”. I acaba la seva resposta amb un “...dit això, per mi l'afer està oblidat”. Ja té barra el paio: jo sóc l’ofès i és ell qui em perdona. Ni un sol mot de disculpa.
De primer vaig pensar que es tractava d’un d’aquests amics del FB que només se t’arrapen per fer el tafaner, però com que no em sonava vaig anar al seu perfil i vaig poder comprovar que es tractava d’un escriptor famoset que, sota el nom hi posa el títol de la novel·la que el va fer famós; deu ser que si no li posa no el coneixen ni a casa. Tenint en compte que “no recordo els comentaris perquè els vaig esborrar de seguida” i se’m feia difícil explicar-li el perquè d’aquells comentaris, li vaig contestar:

“La teva resposta, benvolgut, mereixeria una tesi doctoral, com a mínim, per la seva densitat. No ets capaç de recordar perquè jo ‘era irrespectuós i tenia tocs de xenofòbia’, que és l’origen d’aquest intercanvi; està bé. Dir-te, que jo sóc les meves paraules, jo sóc el què dic. Jo no sóc un polític pocavergonya que es desdiu del que diu. Per tant, el que puguis dir del que dic, m’ho dius a mi. I la veritat, a mi m’importa ben poc el que t’agradi o no i que tinguis tot el dret d’esborrar-ho del teu mur, evidentment. Al que no tens dret és a jutjar-me i a enviar-me un missatge notificant-me la sentència. També he de dir i afirmar amb tota rotunditat que quan m’equivoco ho reconec, i ho expresso amb tota la humilitat que tinc a qui ha patit l’error.
En aquest sentit, quan dius ‘per mi l'afer està oblidat’ vol dir que em perdones, no? Però, què em perdones? Que sigui irrespectuós i xenòfob? Mira, em pensava que era jo l’ofès per haver estat insultat sense motiu. No em sembla ni just ni conseqüent. Parles del que és ‘normal’? Home, la normalitat és una cosa molt discutible, tant que fa anys, potser fins i tot segles, o tal vegada mil·lennis que ho discutim això.
I ja em perdonaràs, però donar la culpa al FB dels malentesos no em sembla propi, sinó allò que el pare en deia excuses de mal pagador. Quan afirmes que estic enfadat perquè hagis esborrat unes paraules meves, t’equivoques: a mi em pots esborrar d’on vulguis, que no tinc pretensions de perpetuar-me. El que ens ha dut realment a la discussió és que em tractessis d’irrespectuós i xenòfob, no sé si s’entén o si ho he de repetir, encara. Quan al valor del Facebook: qui no vol pols que no vagi a l’era. Tots som grans i ja ens afaitem i sabem que les xarxes socials ens donen visibilitat, però també ens posen a l’aparador. A tu et toca triar què t’estimes més: la visibilitat o l’anonimat. Totes dues opcions són bones i comprensibles, però no es pot repicar i anar a la processó.
‘Una persona pacífica, que abomina de la violéncia i que sempre aposta per la conversa pausada’ com et defineixes, no m’hauria preguntat el perquè d’aquells comentaris en lloc de condemnar-me sense escoltar-me? Altres coses em provoquen preguntes (ja que et queixes del FB), com per exemple si és cert, com diu el teu perfil, que ets “Manager a Bada Bing” o si vas “estudiar a The Jam Factory” o si ets de “Paris, Texas” o si vius a “Springfield, Ohio”. Perquè una cerca simple a internet em diu que deus haver estudiat a restaurants de dubtosa qualitat. Dic això amb ironia, perquè si vols aparèixer com una persona neta, sincera, aquest no és el camí. I encara et diré més; aquesta “bloma” que dius que fas amb el Bada-Bing, a mi em podia haver dut a pensar que eres fan d’aquell equip de qui la Cadena Ser (per posar un exemple) va publicar amb data 11/01/2009 [sic]: “Cuando transcurría el minuto 20 de la segunda parte, y Rosario Central ganaba al Bada Bing 3-1, y dos jugadores de Rosario hartos de tanto insulto y tantas patadas amagaron con irse del campo. En ese momento, todo el equipo de Bada Bing empiezan a agredirles mientras los de la grada se van a los coches a por bates de beisbol. Les dan una paliza y acaban diez integrantes de Rosario Central [···] en el hospital: [···] el más grave [···] sufre una fisura en la costilla, la oreja derecha casi desprendida [···] y le tienen que hacer pruebas en el oído porque podría haber perdido audición”. A vegades ja veus: viure a la ficció de los Soprano, ens allunya de la realitat de la xenofòbia.

Res més, benvolgut, a fer les maletes i cap a casa. I que hi hagi salut!”