Un tal Albert Soler, a qui deuen conèixer a casa seva,
escriu al Diari de Girona:
“Si Ada Colau volgués que de debò l'estàtua de Franco fos
educativa, hauria de posar als seus peus una placa que digués: ‘Només una
ínfima part de catalans es van oposar a aquest que hi ha aquí sobre. La gran
majoria li van donar suport o van mirar cap a un altre costat, i els hereus
d'aquests són els que ara més criden perquè està aquí exposat’”.
Bé, si el tal Soler va viure durant la dictadura del fill de
puta de Franco, li preguntaria que què feia ell, que si era de la majoria o de
la minoria. En aquella majoria hi havia milions de pares de família que, si
volien feina i un millor futur pels seus fills, no els en quedava altra que
ajupir la testa i treballar. Si ell va tenir la sort de poder fer el merda oposant-se
al dictador, doncs que li aprofiti: segur que tenia el ronyó cobert.
En aquella majoria hi havia, per exemple, el meu pare amb sis
fills (una va morir amb un any i un altre amb 20 anys de leucèmia). Ell va se’n
va anar quan amb prou feines havia fet 62 anys, després de 50 de treball que li
van costar la vida: va morir de malaltia laboral sense cap despesa per la
Seguretat Social. Sí, ell va mirar cap a una altra banda, Soler, com ho va fer
el meu oncle Ramon, que amb 17 anys va anar a la guerra amb la República. També
va callar el Miguel, oncle de la meva dona, a qui van donar per mort en una
trinxera i ja el tiraven al fossar; i el Nicolàs, que, després de 8 anys, tres
de guerra, va tornar de Madrid al poble a peu per estalviar-se el bitllet del
tren. Sí, ells també van mirar cap a una altra banda. I tu, què feies, valent Soler?
M’agradaria veure fotos teves corrent davant dels grisos, o amb la cara sagnant
sortint de Via Laietana, o a la caputxinada, o a la sortida d’alguna
reunió sindicalista, o cridant “cabró”a primera fila quan el mitja merda del
dictador es passejava per la diagonal, o davant dels obrers de sant Adrià. On
eres Soler, que ni et sento ni et veig!
I si el tal Soler no va viure la dictadura del fill de puta
de Franco, aleshores a callar i a estudiar, perquè ha sentit tocar campanes,
però no saben perquè sonen. Això els passa als boques: se’ls en va la porqueria
pel bec. Quin heroi, corrent darrera el toro.
Per acabar, benvolgut Albert Soler, dir-li que sí, que jo em
considero l’hereu de tots aquells que van haver d’ajupir el cap, mossegar-se la
llengua i fer un bolic de cor i entranyes, d’aquells que van plorar de ràbia i d’impotència
quan els deien “perro catalán”; de tots aquells que s’havien de fer de
la Falange per a obtenir una beca pel fill. En fi, sóc hereu dels anys grisos
en què la gent anònima que mirava cap a una altra banda parlava català malgrat
tot, i que bregava a l’ombra per conservar la cultura i la tradició.
L’únic que em sap greu és que estúpids i pòtols de barraca
com vostè Albert Soler, puguin cobrar una pensió perquè el meu pare va morir
abans d’hora. El senyor Albert Soler és allò que en dèiem de menuts una valent
de boquilla, d’aquells que deien allò de “per collons els meus, per
òsties el meu pare”. Jo sóc un hereu d’aquella “majoria”, dels qui van
morir amb el cap cot i cridaré fins a rebentar per tots aquells que, humiliats
i oblidats, van haver de mirar cap a una altra banda per sobreviure, perquè
gent miserable i roïna, com en Soler puguin existir i dir lliurement.
Rebi el meu sentit i profund escarni, Albert Soler.
