El mes d’agost d’aquest any comentava la tebiesa amb que
Joan Majó jutjava la transició espanyola (http://jmolsosac.blogspot.com.es/2016/08/joan-majo-transitiu.html)
i ara li toca a Joaquim Nadal. Entén que aquell període no va ser tant dolent
com es vol presentar i que es practica un “reduccionisme doctrinari, una
simplificació sintètica del que van representar aquells anys”. La seva
anàlisi és bona i prou crítica amb els acrítics, però penso que oblida, omet, o
redueix, o simplifica, o sintetitza en oblidar un dels motius d’aquell fracàs i
que actualment treu el cap amb força. Un motiu potent que neix del sentiment d’injustícia
i oblit a que s’ha condemnat a les víctimes de la guerra i del franquisme
destructor de la postguerra. Algú creia que enterrant els morts republicans a
les cunetes els seus fantasmes reposarien, muts, per sempre més? Els Gobiernos
socialistes de l’España central han oblidat i silenciat els descendents d’aquells
homes i dones que van morir injustament, molts involuntàriament, en una guerra
bèstia. Hi ha néts dels enterrats en fosses comunes que mai el van conèixer i
que ara exclamen, com Joan Pinyol: “Avi, jo et trauré d'aquí!”. Felipe
González, àlies Isidoro, no va moure mai el dit xic per donar veu al
clam dels Pinyol. Que ara, benvolgut Nadal, obviïs aquest fet com un dels
motius del fracàs de la transició, em porta a pensar que a tu tan te fot, o que
has perdut l’oremus de la història. Cal recordar el sacrifici dels perdedors
quan van renunciar a passar comptes amb els franquistes, convençuts que les
promeses de l’Isidoro i altres, d’un reconeixement futur farien possible
a reconciliació. Però no ha estat així, i el socialisme ha estat un dels
mentiders. Agradi o no.
