divendres, 14 d’octubre de 2016

Imprudent

*fotografia Google
Explica Bru Rovira al seu llibre Africas –una lectura molt recomanable– que en unes inundacions a Kenia, un equip de rescat en un helicòpter va acudir a evacuar un poblat remot. Després de recollir la gent que van poder, l’aparell va començar a enlairar-se: l’aigua creixia de sobte i ràpidament va arribar a un nivell considerable. En aquell moment, a una dona ja gran li va caure una olla que duia i, sense pensar-s’ho, es va llençar a l’aigua per recuperar-la. Quan van aconseguir pujar-la de nou a l’aparell, ella duia l’olla ben agafada i tothom la va escridassar mentre ella, tota satisfeta, somreia. El periodista, posteriorment, va reflexionar sobre què podia haver empès aquella dona a arriscar la vida per una olla: possiblement, aquell estri vell i poc valuós per a ell era la possessió més valuosa per ella, era allò que li permetria viure si salvava la vida. Que serà de mi sense la meva olla?, devia pensar. Algú creuria realment que va ser imprudent?
Ahir –al matí la Mònica Terribas i al vespre el Toni Cruanyes– vaig sentir qualificar d’”imprudent” l’home que va morir ofegat a Vilassar de Mar, al costat del seu cotxe. Em va fer pensar en què podia impulsar una persona a emprendre una acció que posava la seva vida en perill. Potser el cotxe era molt important per a ell, potser era la seva eina de treball i no tenia capacitat per comprar-ne un altre. Va ser imprudent, doncs? Potser havia d’arribar a alguna cita vital? Potser volia fer cap a casa perquè l’esperaven? Va ser imprudent doncs? Sabem del cert què va causar la mort de la persona?
Dues o tres coses sobre al imprudència. Tothom és lliure d’arriscar la vida pel que li sembli, si no posa en risc la d’altri. Cadascú valora de manera diferent, segons la circumstància personal, les seves pertinences (materials o no). Vivim en una societat en què cal trobar culpables o responsables, no pas per saber i evitar futures desgràcies, sinó que massa vegades veig com aquesta recerca servirà per exculpar les autoritats o la consciència social. Amb imprudència o no, aquell home el que no volia és morir-se ofegat allà, sota un pont de riera.
A tots ens pot semblar fins i tot romàntica la història de la dona i l’olla, en canvi ens sembla “imprudent” la de l’home i el cotxe. L’una mereix admiració i l’altra condemna. És més una olla africana que un cotxe maresmenc?