Llegeixo un reportatge sobre una publicació titulada “La Mia es fa
gran”. Està escrita per Mònica Peitx, pediatra especialitzada en Endocrinologia
i Nutrició, i il·lustrada per Cristina Losantos, llicenciada en Belles Arts per
la Universitat de Barcelona. En un moment del reportatge es diu que “la Mia rep
informació de la mare, la pediatra i de la mestra sobre la pubertat”. Miro
un resum del llibret i veig sis il·lustracions en les quals solament hi
apareixen dones. En tot el reportatge no hi apareix ni per casualitat un home.
Tinc un amic pediatre que ha mostrat, en tota la seva carrera, una especial
preocupació per l’edat púber i de ben segur se sentiria ofès per aquesta nul·la
presència del gènere masculí en la vida de la Mia. En la frase anterior és com
si en el món d’aquesta noia no existís un pare, un pediatre o un mestre que la
poguessin orientar. Deu ser perquè els homes som poc sensibles i tots aquells
tòpics que se solen usar per fer-nos fora del gineceu.
Quan les dones parlen de problemàtiques que les afecten
especialment a elles solen fer-ho sense ni un gram d’autocrítica, carregant tot
el pes de la culpa en el masclisme. Sembla com si elles no haguessin de fer
absolutament res per a millorar les coses, res que no sigui la discriminació
positiva o lleis que penalitzin solament els homes. És cert que nosaltres hem
de fer un esforç suplementari perquè el nostre rol dominant ha tingut les dones
en un segon terme ignominiós, però crec que si elles ens ajuden, facilitant que
participem en la seva vida i en els seus problemes d’una manera natural, les
coses poden ser més fàcils.
Jo em vaig queixar, en el seu moment, de la falta de models masculins en tota l’educació
infantil i primària del meu fill, i no em va escoltar ningú. Doncs bé, crec que
aquesta mancança fa que les noies no coneguin des de menudes el punt de vista
masculí, tan vàlid i necessari com el femení. Potser aquesta manca de referents
masculins és un problema en l’enteniment entre sexes? No us esvereu, dones,
només és una pregunta. Ja sé que m’arrisco a una monumental clatellada
femellista, però no vindrà d'una: no serà ni la primera ni la darrera.
