 |
| Fotografia del diari ARA |
Reshma Banoo Qureshi, una
noia índia de 19 anys, ha sigut “fitxada” per la marca FTL per desfilar durant la
Setmana de la Moda de Nova York. Banoo va sobreviure a l’atac amb àcid d’un
cunyat. També he vist en diverses ocasions la model canadenca Winnie Harlow desfilar
per les passarel·les afectada per una malaltia de la pell que li provoca unes
vistoses (i curiosament simètriques) taques blanques per tot el cos. A mi no em
sembla ni bé ni malament, no vull jutjar res; senzillament, si qui sigui, i com
sigui, té ganes desfilar i algú li ofereix la possibilitat de fer-ho, doncs
endavant. El meu dubte raonable (2) apareix quan són les marques comercials,
els gurus de la moda, els qui promocionen aquests cassos. No sé fins a quin
punt hi ha una voluntat de “normalització” de persones especials, o bé una
barroera utilització de certes situacions per a donar visibilitat als seus
productes. També dubto de la voluntat de les persones que s’hi presten, perquè
em sembla que a voltes, darrera de preteses reivindicacions, en realitat s’hi
amaga la voracitat d’una avida dòlars galopant. Ni que sigui per alimentar
una fundació amb bones intencions.
I porto aquesta “normalització”
a la peça de roba, ridículament anomenada burkini, que dones musulmanes comencen
a lluir per les platges d’Europa. El bonisme, sobretot el feminista i el
femellista, s’ha abocat a una defensa de la llibertat de les dones a vestir-se
com els doni la gana, i qualifiquen de masclisme les crítiques que es fan sobre
aquesta moda. Observo també de fa temps com noies musulmanes molt joves, moltes
són nenes, que van amb el vel; amb texans ajustats i una camisa llarga que els
tapa el paner... i vel. A mi, el missatge que m’arriba és aquest: sóc jove i
guapa, però ep, que sóc musulmana! Un senyal emès amb connotacions d’advertència.
Una cosa i l’altra
tenen molts punts en comú que es faria llarg d’enumerar. Però n’hi ha un que és
el que em provoca dubtes: tan el burkini com l’estètica musulmana jove
comencen a fer olor de diner als dissenyadors i fabricants de moda i, de fet,
ja s’ha vist alguna desfilada amb aquesta estètica. Voldria suggerir a les
dones que s’ho pensin bé abans d’adoptar vels i burkinis, perquè no
estan defensant la llibertat de vestimenta, sinó els interessos de les grans cadenes
de roba que no fan altra cosa que pensar com s’ho faran perquè canviïn ben
sovint el seu armari, procurant-los així beneficis monumentals. Que no és
llibertat coi, que és la pasta!
Jo, com a bon profeta,
vaticino que no trigarem a veure alguna famosa amb burkini i aleshores
les dones hauran perdut la batalla.
