dilluns, 17 d’octubre de 2016

Les teves imposicions, els meus drets

Fotografia Google
Azadeh Moaveni, és una iranianonord-americana que escriu a l’Ara un article – http://www.ara.cat/opinio/boicot-no-ajudara-iranianes_0_1669633063.html sota el títol de El teu boicot no ajudarà les iranianes. Tracta sobre el boicot de les jugadores occidentals a portar hijab durant el Campionat Mundial Femení d’escacs del 2017, que s’ha de celebrar a l’Iran. Resumint, ve a dir que en benefici de les jugadores iranianes és convenient que les estrangeres es posin el mocador al cap, per així complir amb la norma que les autoritat perses volen imposar a tothom. Diu Moaveni: “Algunes jugadores internacionals diuen que no es volen posar un mocador al cap. Però aquesta mena de protesta -gent de fora que es creu que en sap més- és exactament el contrari del que volen la majoria de dones iranianes, i simbolitza el més negatiu de dictar normes sobre la manera de vestir de les dones musulmanes”. A mi em sembla que no es tracta de saber-ho tot o no saber res, sinó de que els integristes musulmans sàpiguen que a occident les dones, i els homes tampoc, ens sotmetrem a normes que limiten la llibertat de les persones i que imposen fins la manera de vestir. No es pot demanar a ningú que renunciï a principis elementals aconseguits a base de molta lluita. Les dones d’aquí, no fa tants anys, encara duien la mantellina per poder entrar a l’església i tapar-se qualsevol tros de pell que pogués fer trempar el capellà.  Si per un campionat d’escacs les dones es vénen a la tirania d’un costum arcaic i castrador, mai aconseguirem que les autoritats de la moral pública musulmana reneguin de fer cobrir totes les dones. Per aquí no s’ha passar. Els governants iranians han d’aprendre que mentre obliguin les dones a dur el mocador, ningú no anirà a jugar un campionat d’escacs per més Mundial que sigui.
Em molesta prou que Moaveni ens tracti d’ignorants, com si ella fos una gran experta en la cosa. De fet ella va néixer el 1976 a Palo Alto, Califòrnia, i sembla que la seva única experiència oriental són dos anys de reportera per a Time a l’Iraq i un any més a l’Iran. Si amb això ens vol fer creure que en sap més que qualsevol col·lega occidental, no cola: tres anys no fan prou per conèixer una cultura. Ho demostra el seu al·legat final quan diu que “no hi ha dubte que l’obligatorietat del hijab és important, però correspon a les dones iranianes decidir el nivell de prioritat que se li ha d’assignar”. Doncs bé, també deu correspondre a les dones d’occident decidir que no els dona la gana de dur un vel que no volen. Des d’una posició humil i amb poca autoritat, aconsellaria als musulmans que deixin de queixar-se, que es posin a treballar per eradicar el tremendisme religiós dels seus líders i que es preguntin perquè alguns costums tronats generen rebuig en les societats on volen viure. De moment, lluny d’això, les comunitats de Mahoma s’allunyen cada vegada més dels seus veïns i els veuen com a infidels que cal convertir o matar.