dijous, 27 d’octubre de 2016

Armes de dona, segons Elena Moya

Diu Elena Moya que cal “dir, ben alt, les coses pel seu nom: més dones al poder significa un món millor”. Ho diu al seu article del dia 20/10/2016 al diari Ara. Després de recordar-nos la inutilitat dels homes per posar-se d’acord (?), basant-se en l’actual política espanyola com si fos un paradigma, ho contraposa dient que “molts estudis han demostrat que moltes dones es regeixen més pel sentit comú i el bé general que per la testosterona o el seu benefici individual”. Deixant a part que no dóna cap més detall de qui és el responsable dels “molts estudis”, i no en podem jutjar la credibilitat, el pitjor és el que ve després: ens posa l’exemple de cinc dones actuals, a saber [sic]: Janet Yellen, presidenta de la Reserva Federal dels Estats Units; Theresa May, presidenta del Regne Unit; Christine Lagarde, directora general del Fons Monetari Internacional (FMI); Angela Merkel, presidenta d’Alemanya; i Hillary Clinton, candidata demòcrata a la presidència dels Estats Units. Impressionant. Deixarem a part errors com el de qualificar na May com a “presidenta”, quan és Primera Ministra; o que el càrrec la Senyora Merkel és el de Cancellera.
Em quedo realment corprès de que una dona posi com a exemple de persones que faran el món millor, aquestes senyores que per a mi resulten poc recomanables per aquesta missió. Podria enumerar defectes, declaracions, currículum, posicions, que farien tremolar els fonaments del bé comú, però em quedaré només amb un dels denominadors comuns que les fa bessones: l’ambició. En això no es diferencien en res dels seus homòlegs masculins. Pot haver-hi una divergència en les formes que homes i dones exhibeixen per a assolir la seva ambició. D’aquí el títol de l’article d’Elena Moya: “Armes de dona”. Però al capdavall, l’ús de la testosterona no és res més que un accident biològic contra el qual els homes hi poden fer ben poca cosa. Tampoc elles es poden desfer de l’estrona.
En fi, que no em crec que les dones poderoses siguin diferents dels homes poderosos, per molts estudis nebulosos que s’hagin fet, perquè al cap i a la fi el seu objectiu final és el mateix, i les motivacions també. I si se’m vol convèncer, sisplau, no insulteu la meva intel·ligència posant com a exemple Christine Lagarde, un personatge certament sinistre i intrigant.