Český
Krumlov és una petita ciutat de Bohèmia a la República Txeca, situada en
un meandre del riu Moldava. És Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del
1992. Passejar pels seus carrers d’estructura medieval és tot un goig que vaig
poder experimentar l’any 2007, quan la vam visitar en un viatge en què vam recórrer
Alemanya, Eslovàquia, Hongria, Àustria, Suïssa i França. Cap d’aquests països
parla la mateixa llengua, i per exemple l’hongarès és francament indesxifrable
per nosaltres. Els països de l’antic est tenen a més una dificultat afegida: és
molt difícil de trobar-hi algú que parli anglès o francès; la segona llengua sol ser l’alemany
o el rus. Passejant doncs pels carrers d’aquesta ciutat vam topar amb un grup
de turistes espanyols, de Toledo concretament. Dues dones del grup sortien d’un
bar i vaig sentir que parlaven de xapes de cervesa: en feien col·lecció i havien
entrat a demanar-ne i no les havien entès. Es queixaven de que els cambrers les
havien engegades a dida i de que “además
fíjate: ni siquiera hablan castellano”. Evidentment, a Txèquia parlen txec.
L’anècdota em fa fer reflexionar sobre aquells que diuen que
les manies, algunes, es curen viatjant i vaig pensar que no, que viatjant es
curen moltes coses si un té la voluntat de curar-se. Si un hom viatja amb la
ment oberta i disposada a aprendre, la cultura flueix, i amb bona voluntat un
no es mor de gana intentant desxifrar una carta hongaresa. Però si es viatja
des de la mentalitat messetària que
pensa que qui no parla castellà no mereix viure, aleshores ja pots anar fent
quilòmetres, que només aconseguiràs augmentar el nombre de “los que no hablan castellano”. Una pena.
