Sant Ferriol i la bota

La història de sant Ferriol és dispersa, diversa i els catalans n’hem tret una de pròpia. Originalment, sembla que fou tribú romà a Vienne, prop de la ciutat de Lió. Convertit al cristianisme, el governador Crispí l’empresonà i torturà. Ferriol es va escapar, però va ser detingut quan travessava el Ger i li van tallar la testa allà mateix. Pels catalans però, en Ferriol era un lladregot que campava per la Garrotxa alleugerint les bosses dels viatgers. A en Ferriol li agradava el vi i, a la taverna, competia amb els seus sequaços per veure qui aguantava dret després d’empassar-se quantitats ingents de suc de raïm, convenientment premsat, fermentat, trascolat i reposat. L’home però era bon cristià i confessava els seus crims a un capellà, qui finalment el va convèncer perquè deixés la mala vida que duia. Els seus companys, sentint-se traïts, li van clavar un cop d’aixada al cap i el van enterrar al celler de la taverna, sota un carretell de vi. Malgrat que el taverner n’obria l’aixeta cada dia, d’aquella bota sempre en rajava vi. Encuriosit, l’home va remoure la bota i va veure astorat que del terra en sortia un dit que en fregava la fusta: era el d’en Ferriol, que s’havia quedat dret i eixerit eixint de la terra per complaure trincons i buidaampolles. D’aleshores ençà, quan una cosa no s’acaba mai, diem que “sembla la bóta de sant Ferriol”, dit amb el to d’ironia que correspon. Esmentar, sense ironia, que sant Ferriol és patró dels lladres i que en honor seu, el 18 de setembre feien festa i no robaven a ningú.

Avui, per la ràdio, he sentit per enèsima vegada la mala pensada de CiU d’eliminar definitivament l’impost de successions. Crítica que ve de membres del gloriós tripartit, qui després de polir-se sense embuts pressupostos espuris, ara clamen contra les mesures, més o menys encertades, per corregir els excessos de vuit anys de govern “d’esquerres i progressista” (Obiols dixit). Sembla que la caixa de la Generalitat no era precisament la bóta del sant garrotxí. Discuteixen si el Govern deixarà d’ingressar entre 50 i 150 milions d’euros. A mi, una xifra o l’altra, em sembla la xocolata del lloro, però a més aquesta quantitat afigura que és la solució a tots els problemes de pressupost, i s’estira i s’arronsa com la veta dels calçotets. Ara serveix per no haver de retallar la sanitat, ara per no escapçar la despesa en educació, ara per fer contenta la faràndula, després per seguir investigant i així “na fent”. Si la caixa catalana no ho era, l’impost sí que sembla la bóta de sant Ferriol: solució per a pitofs, gats i barralers. Si tot el problema del pressupost del país són 150 milions d’euros, jo mateix em veig amb cor d’arreglar-ho sense gaires empentes: ja està bé!

Capitost de la banda de baladrers, l’amic Herrera no es cansa de dir que la supressió només beneficia els rics, quan ja sap que aquests no paguen ni cinc a través de societats patrimonials i altres adminicles més o menys sofisticats. Seguint amb la parèmia, sembla que aquest impost és la terra a l’Havana del fracassat tripartit. Mentrestant, entonem, amb il·lusió!, els goigs del sant, a veure si ens regala una bóta.

Gloriós Màrius Serra!

Us convido a llegir aquest deliciós article d'un mag de la paraula. Ho podeu fer clicant sobre la imatge

de l'esquerra per fer-la gran, o bé accedit a l'enllaç Mar o muntanya?. Sibil·lina i cruel crítica a patums, papanates, publicistes i genteta xupiguai.

Com que avui ve a Torelló, l'escoltaré amb atenció i, entre nosaltres, un xic de devoció.

L’estadística, el temps i el canvi climàtic

Durant tot el passat mes de maig, els nostres experts meteoròlegs ens han repicat les orelles amb la mitjana de temperatures del mes: no sé quant més altes que la mitjana dels darrers no sé quants anys. Efectivament, deu ser així. Durant els primers dies de juny, però, resulta que batem rècords (sempre n’hem de batre un o altre) de temperatures baixes. Si els valors darrers s’haguessin produït dos dies abans, la mitjana de rècord de maig ja no ho seria i ens trobaríem dintre de la normalitat. Ergo, treure conclusions de dades estadístiques de períodes curts per a fenòmens aleatoris, no sembla massa científic.
Dit això, em pregunto: si una diferència de dos dies pot fer variar formidablement una mitjana, què signifiquen 10, 30, 50 o 100 anys en els processos planetaris? La prevalent periodística sobre la tecnològica fa que cada vegada més es necessitin notícies i resultats immediats, bandejant la prudència i qualsevol principi científic. A voltes em sembla estar en una apocalipsi permanent. No anem pa bé.

 
 
 
 
 
 
Vinyeta: El Canigó :: Canvi Climàtic - Pau Ricart Masip
Publicat a La Vanguardia el 06.06.2011

Titulars i fidelitat












A La Vanguardia del dijous 2 de juny, Josep Corbella entrevista Elisabeth Cardis, epidemiòloga especialista en radiacions de telèfons mòbils. El títol de l’article diu així (sic): “Els nens són més sensibles a les radiacions que els adults”. Dues de les preguntes que li fa el periodista, i les respostes, són (sic):



Fer servir un dispositiu
de mans lliures n’elimina
el risc?
Permeti que puntualitzi: el
possible risc. No sabem si
hi ha risc o no. El que sabem
és que pot haver-n’hi.


Més endavant...


És més important prendre
aquesta precaució en
nens que en adults?
És probable que els efectes
de les radiacions dels mòbils,
si es confirma que comporten
un risc, siguin més
greus en nens que en
adults.


Per tant, afirmar, com diu el titular, que els mòbils són més sensibles és enganyós i no respon a les paraules de l’epidemiòloga i falsegen la seva opinió. Literalment, la senyora Cardis, no diu enlloc el què s’afirma a l’encapçalament.
No és la primera vegada que això es produeix (ja me n’he queixat més d’una vegada). Hi ha molta gent que fa un repàs als titulars, i a vegades no té temps de llegir l’article, deixant en el lector una idea totalment tergiversada.

De la fauna i altres espècies

Ahir, l’amic Tomàs Molina ens va obsequiar amb un altre acudit, aquesta vegada doble, comentant una fotografia. La imatge és la que es veu a dalt. Encara que no té gaire qualitat, qualsevol observador d’aus (no cal ser expert) veuria immediatament que les aus que hi apareixen són perdius. Es tracta d’una llocada vigilada de prop per la femella. Tan els colors, com les ratlles del ventre i el bec vermell no es poden confondre. Però l’inefable Tomàs, amb aquell somriure una mica tonto (perdoneu), ens diu que són codornius! Al Diccionari de l’IEC, si es busca codorniu, el resultat és: "No s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca". Ras i curt, codorniu no existeix. El subconscient castellà va trair en Tomàs i va catalanitzar directament el nom de la pobre bestiola, que en realitat es diu guatlla.

De tota manera l’ocell de la imatge continua essent el què és: una magnífica perdiu. Com es pot veure a la segona imatge, les dues aus són absolutament diferents. Ai, la cultureta!

 

Els homes que no saben riure amb l'humor femení (títol larssonià)

La pallassa Pepa Plana, en una entrevista que li fa Jesús Sancho deixa anar la perla següent (sic):

-¿Y cómo afronta la situación un payaso que está encima del escenario y ve que el público no ríe?
- Al público lo tienes que seducir, que entre en tu juego y en tu código. A veces no te entiende. Hay un tipo de código. Yo soy mujer y emito en femenino mis códigos por lo que me doy cuenta de que un tipo de público masculino no ha aprendido a reír con el humor femenino. De entrada le cuesta mucho porque piensa que se ríe de mí y no conmigo. Poco a poco vas rompiendo estos tabúes. En cambio, la mujer de la misma edad se entrega instantáneamente porque te entiende en el momento. Aunque no hago espectáculos de humor en femenino sino para todos.

O sigui que, per una banda, per fer riure cal seduir el públic, la qual cosa suposa un esforç pel pallasso. Ara bé, quan el qui no riu és "un tipo de público masculino", aleshores la culpa és d'aquests espectadors que "no ha aprendido a reír con el humor femenino". Les dones, en canvi si no riuen, no passa res: continuen essent bones espectadores. Començo estar una mica tip de dues coses: les femellistes que sempre s'han de reivindicar i del costum, estès a tots els nivells periodístics, de separar per sexes tot allò que és separable.
La reivindicació permanent de la condició de dona pressuposa, gairebé sempre, una superioritat de lo femení sobre lo masculí, ja d'entrada, i emet un missatge subliminal que diu: compte tu, home, no diguis res que jo, dona, pugui interpretar com una manifestació masclista perquè t'exposes a l'escarni públic. Hi ha anuncis que recomanen un producte que té com a prescriptor, per exemple: Fulana de Tal, mestra i mare. Com si la condició de mare pressuposés ser bona mare i un títol comparable al de mestra. Ser mare solament pressuposa haver parit, però res més; el que se'n desprèn, per infusió (tendresa, protecció, amor, etc.) s'ha de demostrar. Per tant: el "yo soy mujer y emito en femenino mis códigos" no significa que els codis són emesos com cal; i que siguin femenins no garanteix que siguin graciosos. I, permeti'm dubtar, senyora Planas, de què "la mujer de la misma edad se entrega instantáneamente porque te entiende en el momento"; n'hi deu haver de totes.
La periodista Sílvia Coppulo és la mestressa en separar els homes de les dones: hi té una fixació especial i persistent. De manera que li agradaria que, aquestes fabuloses enquestes amb gran valor sociològic, que es fan en 5 o 10 minuts per antena i a través de xarxes socials o SMS, estiguessin separades per sexes. Es queixa de què la senyora Carme Chacon hagi estat bandejada per ser dona. Permeti'm: he, he, he, he. Miri senyora Coppulo: la senyora Chacon és una política amb totes les conseqüències, que ha jugat les seves cartes i ha perdut. El seu discurset ploramiques i enverinat és d'un maquiavelisme expert, digne del baró socialista més bregat. No es preocupi: tornarà, guanyarà i, espero, continuarà sent dona.
Finalment, i per si de cas, la senyora Plana acaba dient: "Aunque no hago espectáculos de humor en femenino sino para todos". Així sia.
Encara que sigui molt suat... perdoneu, però algú ho havia de dir!

La crisi en quatre vinyetes

Una explicació clara, senzilla, simple, de l'origen i les conseqüències de la crisi econòmica que ens toca patir.

Abidal

En un gest inèdit, d'una humanitat formidable, els capitans del Barça Xavi i Puyol, van cedir el braçalet de capità a la gran persona que és Eric Abidal. Aquest home, magnífic atleta, va recollir la quarta copa de la Champions que guanya l'equip.
I és negre, un maleït negre! No sé si el Sr. Anglada, el de PxC, és culé o no, però se li deuen remoure les entranyes en veure un immigrant aixecant el premi als campions de campions. És un immigrant, un negrot potiner i brut que ens fot la feina.
Apa, que li aprofiti.

Massa bonic!

Sap greu pels periodistes esportius de TV3, però les coses són com són. Al Telenotícies migdia d'ahir, 29 de maig, van fer un molt bon reportatge del formidable partit del Barça a Wembley. Es van recollir molt bé les reaccions del públic i les jugades dels gols es van mostrar des dels millors angles.
Després, el presentador, Àlex Castells, va comentar els principals titulars de la premsa estrangera, entre ells la portada del diari esportiu francès L'Équipe, on s'hi podia llegir: "Trop beau". El bon Castells ho va traduir per "Massa bo"! Cras error! La cultureta ens falla... o ens sobra Google.
Beau és literalment bell, bonic, i no pas bo. Per tant, una traducció literal podria ser "Massa bonic" -jo ho deixaria en "Bellíssim"-, que dona al titular tot un altre sentit fent referència a la bellesa indiscutible del joc blaugrana.
Com ja deia fa uns dies, el periodisme esportiu a casa nostra necessita millorar.

El Garcia, els immigrants i la violència que predica

Vaig conèixer l’existència del senyor Xavier Garcia Albiol per l’agressió (la podeu veure, si voleu, a l’enllaç adjunt) a un militant socialista que protestava per la presència del senyor Acebes a Badalona; fins aleshores no en sabia ni un borrall. Ara, aquest pacífic i empàtic ciutadà, serà alcalde de la ciutat dels seus amors, la vol neta de tots aquells que no li agraden i ha fet unes declaracions on diu (sic):

“Si jo sóc alcalde de Badalona, a les persones que creïn problemes de convivència se'ls retallaran els ajuts socials perquè marxin”, ha explicat Albiol. “S'ha de fer un esforç perquè no estiguin entre nosaltres”, ha insistit. Després, ha negat que l'origen sigui la causa d'aquest rebuig: “No assenyalem ningú per ser immigrant”. Tot i així, més tard ha insistit en la idea inicial: “No volem a qui ve a delinquir i a crear problemes”.

Em preocupa especialment l’expressió “perquè marxin”. Pregunto jo: on hauran de marxar? A la ciutat del costat, a trenta quilòmetres, a cent, al seu país? De quins mecanismes disposa el senyor Garcia per fer fora la gent del municipi? No es dona compte que passa la patata a l’alcalde d’una altra població? I si també és del PP? Estarà content de fer-li el favor?

No aprovo el bonisme multiculti de certs polítics que ens volen fer creure que la immigració és un bé de Déu i que solament ens deixa beneficis. S’haurien de preguntar, precisament, perquè el Garcia i l’Anglada tenen èxit amb aquests discursos i enfrontar la immigració amb la part més fosca que comporta.

Ara bé, no donem la culpa solament als polítics de l’ascensió de gent d’aquesta ideologia: em costa molt d’entendre que la gent es cregui que el senyor Garcia podrà complir aquestes paraules. L’alcalde pot fer moltes coses, però el seu poder és limitat, per sort.

També podeu llegir les declaracions a l'Ara.

Sobre els amos del món

Quan una imatge, sigui comercial, política, esportiva, etc., no surt als mitjans, malament. Segons les regles actuals de la realitat, quan algú no surt a la tele és que no existeix. Quan surt massa però, es torna irritant. A mi és el què em passa amb qui apareix a la fotografia. D’una banda el símbol d’aquesta entitat bancària –que tot sigui dit de passada, i amb respecte, a mi em sembla una tifa– omnipresent a tots els mitjans. De l’altra, el seu amo, un personatge segurament intel·ligent i ric, però d’aspecte desagradable i agressiu. No m’agradaria gens tenir-lo per cap. Aquest homenet és el paradigma del banquer sense entranyes, de l’usurer infame, que es fot del pobre i que no té cap escrúpol per deixar escurat a qui menys té. Voldria recordar-li, com qui no vol, que la usura, durant segles, era pecat i delicte i els qui la practicaven eren condemnats a la foguera.

Dit això, alguns pretenen que un pamflet que es titula “Indignaos!” és el causant del moviment social que aquests dies es manifesta per places i carrers. En realitat és aquesta altra fotografia el motiu subliminal de la indignació: la submissió absoluta del poder polític, del poder elegit pel poble, al poder econòmic. El president del govern, malgrat presidir una taula enorme, no és més que un ninot a les ordres d’homes com el banquer. Maniobres com la desaparició de les caixes, deixen al descobert la impotència total de l’Estat davant les grans companyies privades a qui paguen els plats trencats: l’Estat es farà càrrec d’aquelles caixetes incapaces de refer-se, les sanejarà i d’aquí un parell o tres d’anys les vendrà als poderosos bancs per quatre rals. El sanejament, naturalment, a càrrec de l’erari públic: això és, de tots nosaltres. Ara, la gran empresa de telefonia del país està a punt de despatxar més de 8.000 empleats –un 25% de la plantilla– malgrat haver declarat més de 10.000 milions d’euros de benefici. I l’Estat tan panxo.
Molt aviat, els símbols com el la imatge, i quatre més, presidiran les nostres vides per tot arreu; quan tinguin beneficis se’ls repartiran entre ells; quan tinguin pèrdues, també les repartiran, però entre tots nosaltres com ja els ha permès i facilitat el Gobierno, i Govern, socialista i de progrés que hem tingut els darrers 7 anys.
Cal pensar que tots els serveis bàsics, absolutament tots, estan privatitzats: gas, electricitat, aigua, sanitat, crèdit, comunicacions, transport, carreteres... Com ens podem enfrontar els ciutadans als monstres econòmics sense el poder de l’Estat? Quina justícia serà capaç de jutjar-los? En pocs mesos ja hem pogut veure com les gasten: un xantatge permanent al sistema. Quan no hi ha connivència amb els polítics, hi ha submissió. Avui, per acabar-ho d’adobar, el Manel Fuentes ha descobert que les obres públiques es paguen amb diners manllevats a les pròpies concessionàries, o constructores. Un sistema que es converteix en una hipoteca vulgar i corrent que endeuta generacions senceres.
De tota manera, nosaltres no estem lliures de culpa. El consumisme dut a l’extrem que regna a la societat, a tots nivells, ens fa esclaus d’aquesta estructura malèvola i ens encadena irremeiablement al nostre desig de tenir. Si no l’aturem no ens en sortirem, i ens enfonsarem en la indignitat i la misèria, de la nostra pròpia baixesa. A vosaltres no ho sé, però a mi no em dona la gana!

Llorca, el terratrèmol i la fotografia

El defensor del lector de La Vanguardia justifica a l’edició del diumenge 22 de maig la publicació de la fotografia de la portada del diari del dia 12 de maig. En aquesta imatge es pot veure, entre altres coses, el cadàver d’un home, víctima del terratrèmol. Després de diverses consideracions d’ètica periodística i de referències al llibre d’estil de la publicació, conclou amb aquesta frase:


Albert Aymamí, redactor en cap de Fotografia, explica per què va proposar la polèmica imatge, servida per l'agència Efe, per portada: “Resumeix -diu- tota la tragèdia: hi ha el dolor, però també el consol de l'abraçada; es veu la destrucció i es constata la mort, sense que s’identifiqui el cadàver”.

No puc estar d’acord amb la part que diu “sense que s’identifiqui el cadàver”. Segurament, tota vegada que no es veu la cara de l’home, el Sr. Aymamí suposa que ja no és identificable, però això no és cert. I posaré un exemple que moltes persones poden experimentar. L’aplicació Google stree view, desenfoca les cares dels vianants que hi apareixen. Per a persones properes, però, no és gens difícil d’identificar-los. El cas de Torelló, on resideixo, n’és un exemple per a mi, doncs puc identificar-ne perfectament una dotzena.
De la mateixa manera, m’atreviria a dir que més d’un habitant de Llorca ha reconegut el cadàver de la imatge. Fet i fet és pels veïns, familiars i amics que la fotografia tindrà una crueltat més evident; precisament els qui més en patiran la pèrdua.
El problema està en què no es té en compte la minoria. Molts milers de lectors no sabran mai qui és l’home que jau mort entre la runa i la seva visió no els afectarà massa. En canvi una dotzena de persones l’hauran reconegut perfectament i se sentiran fortament tocades. No és just per a elles, per pocs que siguin.
Sobretot ho trobo lamentable pel mort: el dret a la privacitat ja no compta pel difunt? Demanaria menys art (representació del dolor, el consol, l’abraçada, la tragèdia...) i més sensibilitat pels éssers humans, ja siguin un o un milió.


P.D. No tenir la versió PDF de l’edició catalana de La Vanguardia és un problema. La podrem tenir en un futur?

La palla

Palla seca o palla humida

Ahir, al programa "Espai terra", l'amic Tomàs Molina ens va fer una demostració de documentació i coneixement del món agrícola.
En una fotografia enviada per un seguidor del programa es mostraven bales ensitjades. L'amic Molina va comentar que el plàstic serveix per a preservar la palla de la pluja; cras error! A la part dreta de la fotografia, podeu veure una bala de palla ensitjada. El procés consisteix en segar el farratge verd, quan encara conserva tota l'aigua, i embolicar-lo amb un plàstic especial per tal de què fermenti durant uns tres mesos. Aleshores s'utilitza com a aliment pels animals. Per tant, el plàstic no serveix per protegir el farratge, sinó per provocar-ne la fermentació.
A l'esquerra podem veure una fotografia de l'any 1952, feta a Taradell. En ella s'hi veu un paller, la forma d'emmagatzemar la palla usada des de temps immemorial. Era tot un art, fer pallers, i una feina dura i bruta: la pols que es generava a l'era es ficava fins el darrer racó del cos. La palla quedava a la intempèrie i es conservava en perfectes condicions d'un any a l'altre. Sense plàstic.
Amic Molina, val la pena documentar-se, doncs així s'evita fer el paperina. No és la primera vegada que això succeeix: flors o plantes, animals i llocs que perden el seu nom a causa de la ignorància olímpica dels presentadors. Un programa que es diu "Espai terra" es mereix una mica més de cura en aquests aspectes.
Ah! I menys helicòpter, que contamina!

Valls 0 - Soler 0

Divendres, els ínclits Xavier Valls i Bernat Soler, periodistes esportius de TV3, van amargar als culés, amb l'oportunitat que els caracteritza, la celebració de la victòria a la Lliga del Barça. Sempre atents a l'actualitat, campetxanos i trempats, van dedicar una bona part de la retransmissió de la rua al tema Busquets. Amb erudició i dedicació van especular fins a l'esgotament sobre les possibles sancions que li poden caure al jugador per un suposat insult (si li haguessin dit "mico" al Sergio, tot s'hauria magnificat tant?). Crec sincerament, que no era ni el lloc ni el moment: la festa no es mereixia que aquests dos senyors hi tiressin aigua fins ofegar-la.
És curiós constatar la fixació que tenen pel Real Madrid. Em sembla més que exagerat el temps que dediquen, cada vegada que surten per la tele, a l'equip rival per excel·lència: qualsevol dia contaré els minuts i, n'estic segur, el Barça en tindrà menys. Un senyor com Mourinho només mereix el silenci i el menyspreu, i una institució amb mal perdre l'oblit més absolut.
Els espectadors de "la nostra" ens mereixem un periodisme esportiu de més qualitat intel·lectual, menys tonteria, més intel·ligent, més senyor.

Senyora Vintró

Ahir, al programa de Catalunya ràdio El Secret, es va tractar el tema “La mort de Bin Laden és un acte de guerra o una execució?” L’enllaç us durà a aquesta secció. Hi havia diversos convidats, i qui va intervenir primer va ser la senyora Eulàlia Vintró Castells qualificant, sense dubtes, l’acte d’una (sic) “execució extrajudicial” i va exposar-ne els motius. A mi em van semblar simplistes i superficials, paraules políticament correctes. Per això vaig enviar al programa l’e-mail que reprodueixo aquí sota (sic):

La senyora Vintró fa una anàlisi molt superficial i subjectiva del complex tema que es tracta.
Seria molt llarg rebatre-la aquí.
No estic d’acord en imposar res a ningú, ni tan sols la democràcia. A cops de creu no es converteix ningú.
Però voldria recordar-li que els EEUU van intervenir a Europa en les dues guerres mundials: sense aquestes intervencions, avui potser Europa no seria el què és.
També li voldria dir que reflexionés en les conseqüències d’haver pretès jutjar el Sr. Bin-Laden. Quants atemptats? Quantes amenaces? Quantes víctimes innocents? Què pensaria aleshores la Sra. Vintró?
Com tants d’altres, concedeixo el benefici del dubte als EEUU i voldria destacar que són els únics capaços d’actuar. Serà per interessos propis, econòmics, unilaterals, però actuen. Una qualitat que no podem adjudicar a Europa.

El missatge es va llegir íntegre per antena, citant el meu nom i cognom, i la senyora Coppulo, la conductora del programa, va oferir a la senyora Vintró, per al·lusions, la possibilitat de contestar-me, afegint que els oients, referint-se a mi, “aquí afinen”. La senyora Vintró contesta que “la persona em fa dir una cosa que jo no he dit” i que en tot cas l’he mal interpretada. Em diu “que invento l’argument per atacar” i que no “se sent obligada a contestar”. Malgrat que reprodueixo aquí per escrit solament una part de les paraules de la senyora Vintró, repeteixo, es poden escoltar en la seva totalitat en l’enllaç que he inclòs al començament. No voldria que ningú pensés que m’invento res.
Primer de tot: res més lluny de mi que obligar a ningú a fer res, ni tan sols a contestar, només faltaria! He repassat el meu escrit diverses vegades i no trobo enlloc on jo digui “la senyora Vintró ha dit” i possiblement sigui ella, amb tots els respectes, la qui em mal interpreti. A vegades no expresso tan bé com ella el què vull dir. L’únic paràgraf que entenc que pot creure que li faig dir és: “No estic d’acord en imposar res a ningú, ni tan sols la democràcia. A cops de creu no es converteix ningú”. Aquesta expressió que, repeteixo, en cap cas vull posar en boca de la senyora Vintró, vol donar-li la raó a ella precisament, quan es refereix als intents dels occidentals d’imposar democràcies impossibles, ni que sigui a patacades.
Potser la senyora Vintró es va ofendre, cosa que lamento, per recordar-li que els EEUU van ajudar-nos a salvar Europa del nazisme (segur que ja ho sabia); o potser es va enfadar per convidar-la a reflexionar. És veritat, segurament té raó i a la seva edat i amb la seva experiència, jo no tinc cap mena d’autoritat per demanar-li aquestes foteses. De ben segur que ella ja hi ha pensat en tot això.
Li demano disculpes i lamento no merèixer la seva atenció. Em comprometo a millorar, malgrat la meva edat i la meva experiència.


Resposta de la Senyora Vintró
Bon dia, Sr. Molsosa: Des del programa El Secret han tingut l'amabilitat d'enviar-me el seu missatge i la seva adreça electrònica, la qual cosa em permet posar-me en contacte amb vosté i dir-li que em sap greu la doble incomprensió que es va produir. Crec, efectivament, que o no em vaig explicar bé o no vaig ser ben entesa per vosté i probablement tampoc jo vaig entendre la lectura ràpida del seu correu per antena. Les noves tecnologies i la immediatesa tenen també els seus inconvenients.
És obvi que una intervenció de pocs minuts no permet abordar una qüestió tan complexa com la que s'havia plantejat amb el rigor i profunditat requerides, però així és el gènere periodístic i hom pot acceptar-lo o no, però és difícil demanar-li complexitat i profunditat com a una tesi doctoral o un treball, article, assaig acadèmic. No he vist, ni com a participant en debats del gènere ni com a oient, que es pugui assolir aquest nivell. Normalment, pel que fa a mi, intento donar una resposta clara, argumentada mínimament, correcta en l'ús del llenguatge i comprensible per a l'audiència previsible. És evident que es tracta d'una resposta personal, suposo que per això m'inviten a mi i no a una altra persona; tampoc crec que el fet de ser personal sigui un aspecte negatiu.
He reflexionat sobre les conseqüències de detenir Bin Laden, seria massa pueril no fer-ho, però sempre he cregut que la grandesa de la justícia i de la democràcia consistien precisament en enfrontar-se a la llei de la selva i a no actuar de la mateixa manera que aquelles persones a les quals aquesta democràcia i aquesta justícia volen sotmetre a la llei.
Remontar-nos a la segona guerra mundial o a tantes i tantes situacions de guerra en el nostre món, ens portaria molt lluny i no sé si trobaríem punts de coincidència. En tot cas, coincideixo amb la seva apreciació de la incapacitat europea per actuar i menys encara per fer-ho ràpid, tot i que no sempre he estat d'acord amb les presses i la forma unilateral d'actuar, al menys fins Obama, dels EEUU.
Aquesta constatació, però, no em porta a negar Europa sinó a voler més Europa, de la mateixa manera que davant de l'unilateralisme opto per les NNUU i per una millora del seu funcionament que hauria de tendir a un sistema de govern mundial. Govern que, al meu entendre, necessitem vist que l'economia sí està globalitzada.
Bé, la conversa podria ser infinita, però ho deixaré aquí, amb la voluntat que s'hagin desfet algunes de les interpretacions equivocades del passat dimarts.


Ben cordialment

Eulàlia Vintró

Joaquim Nadal: el mag de la dialèctica

Als dos enllaços que hi ha al peu d'aquest escrit hi ha dues entrevistes que Manel Fuentes va fer el passat 1 d'abril i avui, 10 de maig, al senyor Joaquim Nadal, Cap de l'Oposició i militant del PSC. Si en teniu ganes, les podeu escoltar. Són molt aclaridores i una lliçó magistral d'excel·lència retòrica, de com s'argumenta allò del "fora de context", "el què volia dir era que...", "són ells que no han complert amb...", "...i ells més", etc. Ja vaig escriure en aquest blog sobre la primera entrevista, i ja aleshores manifestava la decepció que una persona seriosa i honesta com el senyor Nadal em va provocar. Ara ja no sé què dir, ja no tinc no motius de crítica: es pot tenir més barra? Em sembla que el senyor Nadal est fot de la meva intel·ligència passant-se per l'arc de triomf qualsevol rastre de coherència que pogués quedar-li.
No sóc capaç d'entendre la deriva del PSC. Pensa potser que governarà Catalunya des de Madrid? Començo a creure que és aquest el seu plantejament: col·locar la Carmen Chacon a la presidència del Gobierno és ara el seu objectiu, comprovat que a Catalunya tenen difícil que els caiguin ni les engrunes. Gran favor a l'insigne Hereu, que malda per conservar l'alcaldia del Cap i Casal. Potser encara són a la vella i tronada idea del federalisme del gran Obiols? A Santillana del Mar ja li va marcar un gol com una catedral al President Maragall, pel què fa a aquesta idea.
Un simple votant com jo no s'atreviria a donar un consell a cap patum política si no fos tan evident que és de sentit comú. Ni tan sols en diré consell: suggeriment. Vaig tenir un gran professor de filosofia, Antonio Marzal, que deia que "l'home és l'únic animal que, quan cau a l'aigua, fa tot el possible per ofegar-se". Doncs bé, el PSC fa tot el possible per no guanyar mai unes eleccions. I els fets testifiquen que, mal els pesi, encara no han fet, i al pas que van tampoc ho faran. Per tant: nedeu, home, nedeu. Si no, us ho ben asseguro, us ofegareu!
Per acabar, el paperot del Joaquim Nadal no li envejo, però crec que personalment hauria de ser més honest i coherent amb ell mateix.

http://www.catradio.cat/audio/522505/Declaracions-del-cap-de-loposicio-Joaquim-Nadal-a-El-mati-de-Catalunya-Radio
http://www.catradio.cat/audio/533371/Joaquim-Nadal-president-del-grup-parlamentari-del-PSC

Mourinho

Fa dies, potser mesos, que buscava una excusa per escriure sobre el senyor José Mário dos Santos Mourinho Félix, però no ho volia fer des de l’estómac, sinó des del cap. Ell s’ho mereix. Després del partit del dimecres al Bernabeu ja he vist que és un autèntic inútil. M’explicaré.

Segons ell mateix, i els seus propis jugadors, la tàctica era aguantar el zero a zero fins els darrers minuts de la segona part, que era quan s’havia d’atacar i rendir el rival, però en qualsevol cas el zero a zero ja els semblava un bon resultat. Ara donen tota la culpa del 0–2 a l’expulsió de Pepe. Si era groga o vermella no ho discutiré: al cap i a la fi és una interpretació de l’àrbitre i aquest es pot equivocar. El què no es pot admetre, professionalment parlant, és que un entrenador de la categoria del Sr. Mourinho, pagat amb escreix, protesti com una criatura, faci befa de l’àrbitre i es faci expulsar, deixant el seu equip en calçotets i sense líder davant d’un rival com el Barça. La seva obligació era mantenir la calma, reorganitzar l’equip (té tots els recursos que ha demanat) i seguir amb el seu objectiu inicial: acabar zero a zero. Això era possible: Messi encara no havia marcat i el plantejament es podia mantenir. Ras i curt: el Sr. Mourinho és un professional impresentable, que va donar per perdut el partit al minut 60 i va abandonar els seus jugadors a una sort incerta. Un equip com el Real Madrid tenia prou recursos com per aconseguir el què s’havia proposat.
Si jo fos el senyor Florentino Pérez Rodríguez –ex-funcionari de l’Estat i de l’Ajuntament de Madrid– avui mateix el fotria de potes al carrer per incompliment de contracte i sense dret a indemnització. La seva és una falta greu que atempta contra el propi club. Una altra cosa són els interessos d’aquest senyor i la seva inesgotable cartera.
Quan a les declaracions del senyor Mourinho al final del partit no em fan ni fred ni calor: em va semblar senzillament patètic. Com el Pep, cap comentari. Solament se m’escapa un somriure modest, inaudible, incert, davant l’estultícia d’un pobre home.
Per acabar, reprodueixo la traducció d’un article que el diari britànic The Sun publicava ahir, amb àcid humor anglès:

Albert Einstein o Frankenstein?
L’entrenador del Madrid, José Mourinho, va inspirar als seus jugadors
amb el filòsof Albert Einstein però, en el camp The Special One s’assemblava
més a Frankenstein. Encara que si parlem amb els termes del casament reial,
el Barça seria com Kate Middleton perquè és agradable a la vista, elegant i
sofisticat, mentre que el Madrid és més com Camilla Parker Bowles.
El millor que pots dir d'ell és... que es veuen molt bé a la ràdio.
THE SUN

La multa

Avui m'han posat una multa per aparcar en un espai de càrrega i descàrrega, la que podeu veure aquí al damunt. No vaig protestar a l'agent que l'escribia: les lleis estan fetes per complir-les i buscar-hi excuses és infantil. Em van donar la còpia, que vaig guardar, i me'n vaig anar.
A 50 m però, l'agent 1045 havia aparcat el seu cotxe-patrulla a la parada de taxis: el que podeu veure a la fotografia.
Podria rondinar i donar una dotzena de raons per mirar de justificar la meva mala acció, però ni ho vaig fer aleshores ni ho faré ara. Crec doncs igualment lògic i evident que l'agent 1045 també es mereixeria una multa, que hauria de pagar sense rondinar: la llei és per a tothom. L'única excusa que acceptaria per aquest mal ús de l'espai públic seria una urgència, però em sembla que no és al cas.
He aportat aquestes dades al Cap de la Policia Local de Torelló i al Senyor Alcalde. A veure si algú reacciona.

Ara tasto una altra cosa

He decidit canviar la foto del meu perfil. No voldria aparèixer, d'aquí uns anys, com si hagués envellit de cop. Aquesta fotografia me la va fer el meu fill l'Ignasi el dia de Nadal, a casa d'en Joan i la Montserrat.
La mare, cada any, ens fa un caldo que té el gust de la felicitat. Ella i la meva germana comencen d'hora a preparar-lo perquè tot bulli amb paciència, que prengui el temps que faci falta. A mi em reserven l'acabat: tastar el punt de sal i coure la pasta. Tots ens ho passem bé: fem pilotes, tallem cols, posem la botifarra negra, controlem les patates que no es desfacin, colem el líquid final i, sobretot, ens ho mengem: quin plaer!
Primer un bon plat de galets (sempre fem curt), la barreja justa de caldo i pasta, on els sabors de la carn, les verdures, les patates, es mesclen en un formidable concert a moltes veus, en el que cap desafina. Vint-i-tres boques amb gustos diferents unànimament d'acord: aprovat per aclamació!
Després la carn d'olla. Aquí tothom fa la seva mescla particular; del porc a la pastanaga, de la col a la botifarra negra, passant per la pilota i les patates, cadascú configura les proporcions que li semblen millor i clava la forquilla al resultat volgut.
Queda gana just per un tall de torrons, o quatre neules i una mica de xocolata negra ben amarga abans del cafè.
Un any rere l'altre, quan acabem el dinar, em ve un pensament d'aquells de pinyó fix: i que fàcil que és ser feliç, ni que sigui el moment just de dur-nos la cullera a la boca!

Bon profit!

El periodisme esportiu a TV3

Ja fa temps que penso que els periodistes esportius de TV3 i Catalunya Ràdio no m’agraden, però no sabia com expressar aquest sentiment. A ran de la lacònica entrevista del Jordi Grau al Pep Guardiola al final del partit contra l’UD Almeria, van sorgir una pila de comentaris. Per casualitat, al diari digital crònica.cat, vaig trobar l'opinió d’un lector que ho explica molt bé:

Xavi (Barcelona) - 07/04/2011 - 18:02 h
En general el nivell dels periodistes d'esports de TV3 és molt baix... molt. Fa molt temps que semblen una colla d'adolescents amb les hormones a flor de pell sospirant pel Pep i el Leo... i això ens fa ràbia fins i tot als culés. Com que ningú els ha parat els peus, cada cop se senten “més col·legues” de l’staff del barça... i com que son “taaaant col·legues” han traspassat la frontera del forofisme... Que si al·lusions constants al Madrid, cançonetes absurdes i sense gràcia fotent-se dels rivals, etc... Són els Ronceros a la catalana... i a mi, personalment, em fan una ràbia que no puc amb ells. No aporten res a les retransmissions. No hi ha millors periodistes?

És exactament així. El Xavier Valls té una fixació freudiana amb el Mourinho; el Víctor Patsi, cresta de gall, té el do de l’oportunitat a la planta dels peus; el Jordi Grau, bé deixem-ho córrer perquè és el crack de les mitges frases; el Pitxi sembla tenir enveja del triomf del Pep (potser pel seu propi fracàs); i, finalment el gran Soler, a qui ningú escolta des de que per TV3 ens deixen sentir el Puyal, que a vegades sembla un “merengue” reconvertit (és l’únic periodista que usa l’expressió CR9). Ras i curt, una colla de mediocres.

Pels qui lluiten

Aquesta fotografia té un doble missatge. Va ser feta a Taradell, el 1952 o el 1953.
D'una banda cal observar la misèria que traspua.
De l'altra, la va fer el meu pare. Aleshores treballava a la fàbrica, a can Costa i Font, 10 hores al torn del matí. A les tardes, es dedicava a fer de fotògraf per arrodonir una mica l'economia familiar.









A La Vanguardia d’ahir, 8/04/2011, llegeixo la carta de la senyora Carmen Sebastià, metgessa d’un hospital públic. Copio literalment (sic): “Així evitaran que alguns malats morin a les llistes d’espera”. Voldria explicar-vos una petita història, de ben segur una de tantes que corren pel país. Fa quatre anys, un grup de professionals, uns joves altres no tant, vam decidir crear un producte de cap i de nou. Tota vegada que tots teníem la nostra feina, no ens quedava altre remei que treure hores d’on fos si volíem tirar endavant i posar-hi diners de la butxaca, la nostra. Quan finalment vam aconseguir un prototip que funcionava amb garanties, encara vam invertir més hores i més diners en una instal•lació pilot. Quan ja ens semblava que tot estava a punt per fer el salt, ens va caure al damunt la crisi; ara tot s’ha alentit i el nostre invent ha d’esperar: els possibles clients tenen un horitzó massa incert per invertir.
Amb totes aquestes, vull dir que ja tinc 57 anys i un fill de 21 que estudia enginyeria i que sóc autònom. Si jo no em rendeixo, en aquestes circumstàncies, com gosa algú dir-me que em faci d’una mútua perquè així no em moriré en una llista d’espera? No sé quina estranya circumstància du a determinades persones a afirmar una cosa com aquesta, però sí que estic segur que no hi tenen cap dret. Com jo, com molts, en lloc de plorar com bledes, hem d’enfrontar les renúncies que calguin, fer per la gent allò que sigui necessari i tirar endavant tot un país. Jo no he cobrat un duro pel meu esforç, però tinc la seguretat em mi, en els meus companys, de què hem de continuar posant temps i esforç per tirar endavant el projecte: ja sortirà l’oportunitat, però no podem esperar-la bo i asseguts lamentant-nos pel què encara no hem perdut.
Sóc fill de pares que, per tirar endavant la família, van fer més hores que el rellotge (a casa érem cinc germans i solament treballava el pare), que se’n van fer la salut (el pare va morir amb seixanta anys de malaltia professional) i que mai es van queixar. Ara, tots, tot el món, ens havíem acostumat a viure bé, i quan ens diuen que no podem continuar així agafem una rabieta, com un infant de bolquers. La resposta d’alguns no és una resposta adulta, sinó la del malcriat que, a més de no saber renunciar quan cal, adverteix als altres que es preparin perquè “es moriran”. Lamentable.
Potser ja n’hi ha prou de donar la culpa als polítics, potser lamentar-nos no és el camí, i entendre que ens cal actuar amb sentit comú i maduresa. Desconec l’edat d’aquests col•lectius queixosos: si són joves, permetin-me dir-los que és desconcertant que persones amb una carrera i amb feina ploriquegin i es lamentin sense ni tan sols albirar una llumeta d’esperança; i si són grans: perdonin, però han aprés ben poca cosa de la vida.
Ni jo ni ningú tenim la clau de girar el taller. Però tinc una certesa: si els meus pares van treba-llar per donar-me una vida millor que la seva, jo tinc la mateixa responsabilitat amb els qui vindran després de mi. I encara una altra: ens cal renunciar a privilegis que ens semblaven drets. Crec fermament que solament aquesta renúncia volguda, madura, il·lusionada, conscient, el desprendre’ns d’un egoisme desmesurat, que ens durà a bon port. Si em moro sense haver vist el Perito Moreno, o el Fuji, estic segur que el món seguirà girant, no passarà absolutament res. En canvi hauré evitat endur-me un tros de gel de la glacera i embrutar una mica més la neu de la muntanya japonesa.
És injusta la seva postura i em dolen a l’ànima les seves paraules. Jo, però, tiraré endavant el meu projecte i em desprendré del pessimisme invalidant, injustificat i covard d’alguns.

Joaquim Nadal: el mag de les finances

El periodista Manel Fuentes ha entrevistat avui a l’ex-conseller Nadal sobre la retallada del 20%. Apassionant. Vegem-ho. La norma comptable més elemental diu que els deutes s’han de comptabilitzar a l’acte, i els ingressos quan siguin segurs. Qualsevol auditor pot confirmar aquest principi. El Sr. Nadal confon els pressupostos amb la comptabilitat. En els primers es pot consignar el què es vulgui, sempre que sigui possible i raonable, mentre que en la segona només es poden anotar fets certs. Els diners que haurien de venir de Madrid no són precisament d’una fiabilitat irrefutable.
El Sr. Mas-Colell fa bé de no voler comptabilitzar la partida que es discuteix.
Ha estat sorprenent la vehemència del Sr. Nadal en defensar que d’aquí al 31 de desembre l’amic i president Zapatero ens pagarà el què ens deu. I notable la confiança que posa en un personatge que, per si en alguna cosa s’ha distingit, és en l’especialitat de marcar-se “apoyarés” com ja ha popularitzat el Polònia. Però la qüestió no és tan política com tècnica i posa al descobert com n’és de fàcil manipular les xifres. Si comptabilitzem l’ingrés promès aquest any i no es produeix, hem ajornat el problema fins el proper exercici i ens quedem tan panxos. El Sr. Nadal, en l’entrevista que li ha fet en Manel Fuentes, s’ha fet un tip de repetir que no s’han de confondre les coses i ell és el primer que ho fa barrejant el balanç amb el pressupost, com deia al principi. Si ara comptabilitzéssim aquest famós ingrés i, finalment, no es produís, aleshores l’amic Nadal qualificaria el Govern d’imprevisió. No, no s’hi val. Cal ser rigorós.
M’angunieja però encara més, el desconeixement que demostra un ex-conseller amb experiència pel maneig dels instruments financers. M’esborrona que digui que l’exercici es comença manllevant diners, pels quals paguem uns interessos d’usura, suposant que ja ens els pagaran. Així ens va! Després de trenta anys d’exercici de les finances, he après que viure dels aires del cel és enganyar-se i començar a cavar la pròpia sepultura.
Per acabar, asseverar que basa la comptabilització de la partida en la confiança per després passar la responsabilitat de l’objectiu al Govern em sembla francament pervers.
M’ha decepcionat, Sr. Nadal. Sembla que el PSOE té la mà més llarga que en Franco, que des de Madrid tocava els collons a tota Espanya.

Malalts?

A la Vanguardia del dia 19 de març, a la Contra, hi ha una entrevista al Dr. Javier Peteiro. En ella, aquest home que fins ara no coneixia de res, fa una anàlisi de la professió mèdica i de la seva ètica en relació als pacients.
“Caminamos hacia una medicina por protocolos y hacia una sociedad de enfermos, porque lo que antes era normal –ahora siguiendo el esquema de salud que auspició la OMS–, ha pasado a ser enfermedad. Según ese esquema, nadie está sano: un adolescente por ser adolescente, una persona mayor, por ser mayor; algo absurdo. Es decir, lo estamos medicalizando todo. Si no estamos enfermos, estamos en riesgo de estarlo, con lo cual hay que tratar ese riesgo, sea el colesterol, el azúcar, la tensión, el sol, o lo que sea.”
Parla, entre moltes altres coses, del famosos protocols. Ja fa temps que predico, com si ho fes al desert, que els protocols són la justificació de les pífies dels mediocres. No importa si em trobo bé o no: si el protocol diu que tinc el colesterol alt, estic malalt, tan si m’agrada com si no. El mediocre es queda tranquil i jo amb la pastilleta (pagant). El protocol li estalvia pensar, activitat sempre incòmoda que malgasta temps, energia i amb resultats incerts. No solament això, sinó que automàticament passo a ser un candidat a malalties greus i un possible “cost social”. A partir d’aquí, se’m responsabilitza de mantenir-me “sà” i em creen una mala consciència perversa i falsa.
La medicina, segons Peteiro, està dirigida per “las grandes empresas diagnósticas de imagen”, per les farmacèutiques “...hay que medir el colesterol, y si está por debajo de una cifra –que cada vez ponen más baja–, hay que tomar un medicamento de por vida”; i també pel resultadisme de la investigació: “qué es hoy en día un científico?... Un profesional de la ciencia, lo que significa vivir de eso, es decir, publicar o patentar, ser un productor, no un buscador. No se premia la originalidad, los proyectos son memorias finales, pero sin los resultados”. És allò que agrada tan a periodistes diversos: anunciar tal o qual descobriment per dir, tot seguit, que serà aplicable d’aquí vint anys, una falta de respecte inadmissible per aquell que ja sap que no els viurà per curar-se.
Finalment: “Esencialmente, he visto el desprecio a la persona, al ser humano”. Definitiu i amb tota coherència amb el discurs precedent, resum d’un pensament coherent i ple de sentit comú. Ni el protocol, ni la diagnosi indiscriminada, ni la prevenció imposada, ni el resultadisme científic, mostren cap mena de pudor en oblidar, fins a humiliar, la persona i els seus sentiments, la seva circumstància.
Si un dia m’hagués d’atendre el Dr. Peteiro –en aquesta vida no se sap mai– estic segur que no seria tractat com el resultat d’un esquema elaborat per interessos mercantils a base de “si”-“no”, que darrera d’una diagnosi i un tractament hi hauria una persona que pensa.

Mininuc

Ja està, ja tenim la radioactivitat aquí. Ara tot són presses a presentar diagrames que, de tan vistos ja no ens fan ni fred ni calor: així, per obra i gràcia de la infografia, ens sabem de memòria com funciona una central nuclear. Tant que gairebé ja em veig amb cor de muntar-ne una al meu jardí i autoabastir-me d’una vegada. El cert és que hi he estat pensant i que el que en principi sembla una broma –un d’aquells estirabots que em passen pel cap massa sovint– no ho és tant. Si cadascú es munta, imaginem, un reactoret a casa seva, amb tots els permisos, inspeccions, impostos i demés, potser fóra possible engegar a fer punyetes les maleïdes elèctriques. Aquests oligopolis, que pacten tarifes sota la catifa del govern, se n’anirien al carall en quatre dies proporcionant-nos una satisfacció addicional de nivell còsmico-orgàsmic.
Cadascú s’hauria de fer càrrec del manteniment del reactoret, mantenir-lo en condicions i adoptar les mesures que l’Administració, sempre tant amatent a la nostra seguretat i benestar, aniria dictant. Tots els llocs de treball que es perdrien pel tancament massiu d’endeses i cia., serien substituïts, amb escreix, pels creats per empreses d’instal·lació i manteniment de reactorets. A més, en cas de desastre, el risc estaria diversificat i mai seria tant bèstia com el que ara correm. Ja m’imagino parlant amb el veí del nou tipus d’urani que tal o qual companyia ha tret al mercat i que dura uns quants milers d’anys més, o del sistema de reaprofitament del vapor d’aigua generat que algú s’ha empescat; de si l’ajut per a la renovació del sistema de refrigeració del nucli és suficient, etc. Apassionant.
Imagineu-vos si ho veig clar que fins i tot m’he empescat el nom del sistema: Mininuc (de mini i nuclear; original, fàcil de pronunciar i de retenir). Ja corro a enregistrar-lo. Avui mateix em poso a dibuixar un logo adient.

P.D. Si no desengreixem una mica el tema de l’espetec nuclear japonès, estem perduts.

Gadafi versus Teresa de Calcuta

En la seva columna del 03/03/11 a La Vanguardia la Sra. Pilar Rahola qualifica el dictador Gadafi així (sic): “Esta especie de santa Teresa de Calcuta con jaima...”. Llegeixo sempre amb interès les opinions de la Sra. Rahola. A voltes hi estic d’acord i a voltes no, però crec que si més no és valenta i incita a la reflexió. Així, comparteixo plenament la defensa que fa del poble israelià. Però en llegir la frase a la qual faig referència, no puc evitar de pensar que és una falta de respecte cap a la Mare Teresa de Calcuta. Em sembla que comparar-la, ni que sigui metafòricament, amb el sapastre del Gadafi no fa cap bé a ningú i posa una dona formidable a l’alçada d’un dictador megalòman, sanguinari i indigne. Com que crec que les paraules tenen un valor important, demanaria als qui tenen l’ofici d’escriure de tenir cura del llenguatge: no s’hi val a banalitzar ni el bé ni el mal en benefici d’una frase pretesament brillant.

enllaç: Ja, ja, ja, ja, ja, ja... , de Pilar Rahola

Raimon Obiols, el futur del PSC

El passat dia 28 de febrer vaig escoltar l'entrevista que el Xavier Graset feia a Raimon Obiols en el seu programa L'Oracle, a Catalunya Radio.
El vell dirigent socialista malda ara per renovar un PSC que, dit sense ironia, ha perdut el timó. El timó, la brúixola, la vela i l'oremus en el mar revoltat del Baix Llobregat. L'autor de la frase "progressista i d'esquerres" continua a la trinxera política des d'on dispara, cap cot, a tort i a dret.
Llegint el seu manifest diu coses molt assenyades, com ara aquesta: “concentrar les decisions en grups reduïts que decideixen l’orientació política, les prioritats, la confecció de les candidatures, és un arcaisme en clara obsolescència: tendeix a buidar les organitzacions, a afeblir la seva intel·ligència col·lectiva”. La intel·ligència col·lectiva és un concepte que defenso i comparteixo per la seva importància en qualsevol organització que tingui voluntat de pervivència, de transcendència.
En l'entrevista que esmento al començament però (la podeu escoltar a l'enllaç: l’oracle), podreu sentir el dirigent socialista queixar-se amargament de mitjans i contrincants, amb molt poca autocrítica i fins i tot amb una certa bel·ligerància. Mentre que en el seu document, més adreçat a una audiència interna, toca moltes de les febleses socialistes, quan és hora de verbalitzar-ho públicament oblida la seva objectivitat incisiva, que el fa creïble, per un discurs victimista i banal.
En definitiva, i salvant les distàncies del personatge, em va recordar Mourinho, instal·lat en la queixa i l’agressió al contrincant per distreure l’audiència dels seus fracassos.

Jugar o competir

Ja tinc 57 anys i amb aquesta perspectiva, meva i de la meva generació, és que em miro les anàlisis que els inefables periodistes esportius fan de l’actual Barça. Tots, sense excepció, parlen de l’ambició i de l’afany competitiu de jugadors i entrenador, de què no tenen sostre (curiosa expressió, que deu posar a cent als qui viuen a la intempèrie). Ja dic, des de l’edat i l’experiència acumulada en l’anàlisi d’estructures d’organització, voldria dir que no n’hi ha prou. Fa un temps, vaig tenir una conversa amb un antic company de carrera, exitós empresari informàtic, i vam caure a parlar del futur. Clar i net, em va dir que estava ple d’incerteses i tensions, però que mentre es divertís treballant no pensava deixar-ho. La diferència entre el Barça i altres equips està en què no competeixen, sinó que juguen, que es diverteixen i per això, com el meu amic, triomfen. El dia que no s’ho passin bé, perdran. De passada, des de la modèstia, que n’aprenguin empresaris que només miren el capdavall del compte de resultats.

Prou!

Després de què el tècnic del Girona, Raül Agné, engegués a pastar fang els simpàtics periodistes d'Osca a causa de voler contestar en català una pregunta feta en aquesta llengua, el club S.D. Huesca es va disculpar... Però no pas amb la digníssima postura del Raül, sinó amb els "medios locales"! La pobríssima actitud del club recolzant quatre arreplegats que es diuen periodistes, és absolutament condemnable, injusta i impròpia d'un país on el català també és llengua oficial. I pels tòtils d'Osca que no ho sàpiguen, el Raül és fill de Mequinensa, província de Saragossa, Aragó, Espanya.
Les demostracions de bel·ligerància a tot el què soni a català són, des de fa temps, inacceptables i cal que els nostres polítics prenguin la batuta en la defensa dels nostres drets polítics i que ens condueixin, sense embuts ni subterfugis cap a la independència definitiva del ròssec espanyol. Un dia rere l'altre només rebem que bufetades i encara els hem de pagar el beure.
Dons que es fotin! Que es quedin amb els toros i el castellano, amb la transición i la constitución; amb la una, la grande i la libre; que es fiquin on els càpiguen en Fraga, en Felipe, en Guerra i, sobretot, el pepa de l'Aznar, que des de que no du bigoti encara és més lleig.

Ja n'estic tip! Senyors polítics: demaneu al poble català els sacrificis que calguin per la independència; podeu estar segurs que els acceptarem i demostrarem als curts de gambals, a l'estultícia general espanyola, que en sabem molt més que ells i que no els necessitem per una merda; que som més treballadors i que ho sabem fer bé i que l'amor per la nostra terra ens fa invencibles.

Perdoneu, però m'he quedat descansat!

Visca Catalunya independent!

De garses i senglars

Ja fa uns mesos vaig visitar un pagès de Sucs, propietari d’una finca de fruiters. Passejàvem pel mig dels arbres mentre m’explicava les característiques de cada varietat, quan vaig veure una garsa dins d’una gàbia. Al costat, una altra gàbia buida. Encuriosit, vaig preguntar a l’home el perquè de la presència d’aquell animal i dels artefactes. Amb un mig somriure em va explicar que aquestes aus es mengen la fruita amb una aplicació digna d’una dieta sana; que s’havien queixat a l’autoritat competent i que la decisió havia estat: capturar les garses i lliurar-les als agents forestals. Aquests les recullen i se les enduen a 250 km i les alliberen de nou. Però el nombre d’ocells no disminuïa i el pagès va anellar algun dels animals capturats i va descobrir, horror!, que retornaven en poc temps al seu lloc d’origen. Evidentment, el mètode ha resultat inútil, les queixes s’ha repetit però... ni cas: les garses continuen amb el seu règim de fruita fresca.

Des de fa uns dies, ràdios, televisions i diaris es fan ressò del problema que signifiquen els senglars que s’han multiplicat per Collserola. Tota vegada que afecta a la capital del país, polítics, naturalistes i ecologistes s’han afanyat a buscar-hi solucions, com més imaginatives millor. És clar, a Sucs són quatre gats i a Barcelona hi ha molts vots per acontentar. Per això algun espavilat ha proposat de caçar-los... amb arcs i fletxes i de nits! Gloriosa solució.

De les garses de Sucs ningú no en parla, en canvi els senglars de can fanga s’han convertit en “el” problema nacional. Atenció a la solució final: segur que serà imaginativa, verda i ecosostinoble... la papanateria habitual.

Formidable Monzó

L’article que escriu el Quim Monzó a La Vanguardia del dia 28 de gener, no té pèrdua. La crítica sibil·lina a la cuina metafòrica de Ferran Adrià és una mostra paradigmàtica de la ironia literària. Malgrat la finor del text, la crítica a la tonteria culinària que domina una part de la societat, és ferotge.

Abundant en l’esperit monzonià diria que quan elevem a la categoria de deïtats intocables uns certs personatges, no es fa altra cosa que posar-los al nivell de patums del papanatisme per obra i desgràcia dels poc més de mil cretins que escriuen i pontifiquen, sense solta ni volta, per diaris, ràdios i revistetes.

Si això continua així –copio impúdicament el mestre- it will be la rehostia, really.

Enllaç: un, dos, tres, al escondite inglés.

Arri, Joan, que les vaques tenen fam!

A casa em van dir que l’entrevista a Joan Herrera, que li va fer Sílvia Coppulo al programa “El secret” de Catalunya Ràdio era digna de ser escoltada. Com que els mitjans moderns permeten deixar acta indemne del que es diu, em connecto al web de l’emissora i m’empasso sencera la xerrada. Realment espatarrant.

A voltes un té la sensació de què hi ha personatges que viuen en una galàxia inconeguda, allà lluny als confins de l’univers, des d’on pontifiquen com si des del seu setial poguessin veure amb detall i claredat divina aquest petit i magnífic planeta que es diu Terra. El problema que tenen és la velocitat de la llum: com que són tan i tan lluny, el què ara realment veuen és el que va passar fa dos-cents anys, o més. El Sr. Herrera és un d’aquests personatges que encara viuen del vell concepte de la lluita de classes; encara no li ha arribat la realitat de què tots, mal ens pesi, anem al mateix vaixell. És així que s’oposa amb ganes a què es desgravin les aportacions que es fan a mútues de salut suposant que els qui ho fem som rics del cagar –perdoneu l’expressió–. Doncs no. Mentre que el Sr. Herrera va amb blackberry nosaltres anem amb un mòbil que amb prou feines envia missatges i, amb la diferència, ens paguem la mútua. No Joan, cadascú es gasta els diners en el que li sembla millor, que per això se’ls guanya treballant, i em sembla pervers que es tingui als qui ho fem en salut acusar-nos de rics fastigosos, i que si se’ns permet desgravar aquestes quantitats de la renda esdevinguem els culpables del dèficit de l’estat. Qui es pensa que es paga una mútua, Sr. Joan? Doncs l’ase dels cops que és la classe mitjana i és qui acaba pagant tots els plats trencats. Els qui tenen diners no necessiten mútua, ho hauria de saber, amic Joan. Em sembla bé que el Joan pensi que no s’han de desgravar les quotes mutuals, però em sembla d’una estultícia i una perversió supines acusar-nos de lladres del sistema públic. No parlem ja del col·lapse que per la sanitat pública significaria que desapareguessin les mútues, ni de les hores, dies i mesos que es perdrien si les llistes d’espera s’incrementessin amb tractaments, diagnòstics i operacions que ara es fan privadament. És així que tindríem més diners a les arques del govern?

Després ens diu que com que Barcelona està molt contaminada s’ha d’anar a 80 km/h, però que a Vic podem anar a 120 i així, seguint el seu estrany concepte d’igualtat, estarem tots bruts i ens morirem sosteniblement. No, si la idea és bona: tots a llepar! No dic que no calguin mesures a curt termini per tal de gaudir d’un aire més net, però si no van acompanyades d’altres projectes a llarg termini acabarem com el rosari de l’aurora. Perquè no es planteja el Sr. Herrera de traslladar la Generalitat a Lleida? Així descongestionaríem Barcelona i podríem anar tots a 120. Ah! Però això és impossible, perquè la gran metròpoli no es toca. D’on trauria els vots aleshores? I, més greu, on posaria el seu setial? Perquè, no ens enganyem, aquella galàxia no és tan llunyana: l’amic Joan Herrera no abandona mai l’eixample. No fos cas que li toqués l’aire del Collsacabra, per exemple, i se li refredés el clatell. Perquè a Cantonigròs, amic, no hi ha metro, i anar amb bici de l’Esquirol a Rupit és francament cansat.

enllàç: Catalunya Ràdio. El Secret. Entrevista a Joan Herrera.