El vell dirigent socialista malda ara per renovar un PSC que, dit sense ironia, ha perdut el timó. El timó, la brúixola, la vela i l'oremus en el mar revoltat del Baix Llobregat. L'autor de la frase "progressista i d'esquerres" continua a la trinxera política des d'on dispara, cap cot, a tort i a dret.
Llegint el seu manifest diu coses molt assenyades, com ara aquesta: “concentrar les decisions en grups reduïts que decideixen l’orientació política, les prioritats, la confecció de les candidatures, és un arcaisme en clara obsolescència: tendeix a buidar les organitzacions, a afeblir la seva intel·ligència col·lectiva”. La intel·ligència col·lectiva és un concepte que defenso i comparteixo per la seva importància en qualsevol organització que tingui voluntat de pervivència, de transcendència.
En l'entrevista que esmento al començament però (la podeu escoltar a l'enllaç: l’oracle), podreu sentir el dirigent socialista queixar-se amargament de mitjans i contrincants, amb molt poca autocrítica i fins i tot amb una certa bel·ligerància. Mentre que en el seu document, més adreçat a una audiència interna, toca moltes de les febleses socialistes, quan és hora de verbalitzar-ho públicament oblida la seva objectivitat incisiva, que el fa creïble, per un discurs victimista i banal.
En definitiva, i salvant les distàncies del personatge, em va recordar Mourinho, instal·lat en la queixa i l’agressió al contrincant per distreure l’audiència dels seus fracassos.
