Ja tinc 57 anys i amb aquesta perspectiva, meva i de la meva generació, és que em miro les anàlisis que els inefables periodistes esportius fan de l’actual Barça. Tots, sense excepció, parlen de l’ambició i de l’afany competitiu de jugadors i entrenador, de què no tenen sostre (curiosa expressió, que deu posar a cent als qui viuen a la intempèrie). Ja dic, des de l’edat i l’experiència acumulada en l’anàlisi d’estructures d’organització, voldria dir que no n’hi ha prou. Fa un temps, vaig tenir una conversa amb un antic company de carrera, exitós empresari informàtic, i vam caure a parlar del futur. Clar i net, em va dir que estava ple d’incerteses i tensions, però que mentre es divertís treballant no pensava deixar-ho. La diferència entre el Barça i altres equips està en què no competeixen, sinó que juguen, que es diverteixen i per això, com el meu amic, triomfen. El dia que no s’ho passin bé, perdran. De passada, des de la modèstia, que n’aprenguin empresaris que només miren el capdavall del compte de resultats.
