El Sr. Mas-Colell fa bé de no voler comptabilitzar la partida que es discuteix.
Ha estat sorprenent la vehemència del Sr. Nadal en defensar que d’aquí al 31 de desembre l’amic i president Zapatero ens pagarà el què ens deu. I notable la confiança que posa en un personatge que, per si en alguna cosa s’ha distingit, és en l’especialitat de marcar-se “apoyarés” com ja ha popularitzat el Polònia. Però la qüestió no és tan política com tècnica i posa al descobert com n’és de fàcil manipular les xifres. Si comptabilitzem l’ingrés promès aquest any i no es produeix, hem ajornat el problema fins el proper exercici i ens quedem tan panxos. El Sr. Nadal, en l’entrevista que li ha fet en Manel Fuentes, s’ha fet un tip de repetir que no s’han de confondre les coses i ell és el primer que ho fa barrejant el balanç amb el pressupost, com deia al principi. Si ara comptabilitzéssim aquest famós ingrés i, finalment, no es produís, aleshores l’amic Nadal qualificaria el Govern d’imprevisió. No, no s’hi val. Cal ser rigorós.
M’angunieja però encara més, el desconeixement que demostra un ex-conseller amb experiència pel maneig dels instruments financers. M’esborrona que digui que l’exercici es comença manllevant diners, pels quals paguem uns interessos d’usura, suposant que ja ens els pagaran. Així ens va! Després de trenta anys d’exercici de les finances, he après que viure dels aires del cel és enganyar-se i començar a cavar la pròpia sepultura.
Per acabar, asseverar que basa la comptabilització de la partida en la confiança per després passar la responsabilitat de l’objectiu al Govern em sembla francament pervers.
M’ha decepcionat, Sr. Nadal. Sembla que el PSOE té la mà més llarga que en Franco, que des de Madrid tocava els collons a tota Espanya.
