dijous, 26 de maig de 2011

Sobre els amos del món

Quan una imatge, sigui comercial, política, esportiva, etc., no surt als mitjans, malament. Segons les regles actuals de la realitat, quan algú no surt a la tele és que no existeix. Quan surt massa però, es torna irritant. A mi és el què em passa amb qui apareix a la fotografia. D’una banda el símbol d’aquesta entitat bancària –que tot sigui dit de passada, i amb respecte, a mi em sembla una tifa– omnipresent a tots els mitjans. De l’altra, el seu amo, un personatge segurament intel·ligent i ric, però d’aspecte desagradable i agressiu. No m’agradaria gens tenir-lo per cap. Aquest homenet és el paradigma del banquer sense entranyes, de l’usurer infame, que es fot del pobre i que no té cap escrúpol per deixar escurat a qui menys té. Voldria recordar-li, com qui no vol, que la usura, durant segles, era pecat i delicte i els qui la practicaven eren condemnats a la foguera.
Dit això, alguns pretenen que un pamflet que es titula “Indignaos!” és el causant del moviment social que aquests dies es manifesta per places i carrers. En realitat és aquesta altra fotografia el motiu subliminal de la indignació: la submissió absoluta del poder polític, del poder elegit pel poble, al poder econòmic. El president del govern, malgrat presidir una taula enorme, no és més que un ninot a les ordres d’homes com el banquer. Maniobres com la desaparició de les caixes, deixen al descobert la impotència total de l’Estat davant les grans companyies privades a qui paguen els plats trencats: l’Estat es farà càrrec d’aquelles caixetes incapaces de refer-se, les sanejarà i d’aquí un parell o tres d’anys les vendrà als poderosos bancs per quatre rals. El sanejament, naturalment, a càrrec de l’erari públic: això és, de tots nosaltres. Ara, la gran empresa de telefonia del país està a punt de despatxar més de 8.000 empleats –un 25% de la plantilla– malgrat haver declarat més de 10.000 milions d’euros de benefici. I l’Estat tan panxo.
Molt aviat, els símbols com el la imatge, i quatre més, presidiran les nostres vides per tot arreu; quan tinguin beneficis se’ls repartiran entre ells; quan tinguin pèrdues, també les repartiran, però entre tots nosaltres com ja els ha permès i facilitat el Gobierno, i Govern, socialista i de progrés que hem tingut els darrers 7 anys.
Cal pensar que tots els serveis bàsics, absolutament tots, estan privatitzats: gas, electricitat, aigua, sanitat, crèdit, comunicacions, transport, carreteres... Com ens podem enfrontar els ciutadans als monstres econòmics sense el poder de l’Estat? Quina justícia serà capaç de jutjar-los? En pocs mesos ja hem pogut veure com les gasten: un xantatge permanent al sistema. Quan no hi ha connivència amb els polítics, hi ha submissió. Avui, per acabar-ho d’adobar, el Manel Fuentes ha descobert que les obres públiques es paguen amb diners manllevats a les pròpies concessionàries, o constructores. Un sistema que es converteix en una hipoteca vulgar i corrent que endeuta generacions senceres.
De tota manera, nosaltres no estem lliures de culpa. El consumisme dut a l’extrem que regna a la societat, a tots nivells, ens fa esclaus d’aquesta estructura malèvola i ens encadena irremeiablement al nostre desig de tenir. Si no l’aturem no ens en sortirem, i ens enfonsarem en la indignitat i la misèria, de la nostra pròpia baixesa. A vosaltres no ho sé, però a mi no em dona la gana!