Quan una imatge, sigui comercial, política, esportiva, etc., no surt als mitjans, malament. Segons les regles actuals de la realitat, quan algú no surt a la tele és que no existeix. Quan surt massa però, es torna irritant. A mi és el què em passa amb qui apareix a la fotografia. D’una banda el símbol d’aquesta entitat bancària –que tot sigui dit de passada, i amb respecte, a mi em sembla una tifa– omnipresent a tots els mitjans. De l’altra, el seu amo, un personatge segurament intel·ligent i ric, però d’aspecte desagradable i agressiu. No m’agradaria gens tenir-lo per cap. Aquest homenet és el paradigma del banquer sense entranyes, de l’usurer infame, que es fot del pobre i que no té cap escrúpol per deixar escurat a qui menys té. Voldria recordar-li, com qui no vol, que la usura, durant segles, era pecat i delicte i els qui la practicaven eren condemnats a la foguera.
Dit això, alguns pretenen que un pamflet que es titula “Indignaos!” és el causant del moviment social que aquests dies es manifesta per places i carrers. En realitat és aquesta altra fotografia el motiu subliminal de la indignació: la submissió absoluta del poder polític, del poder elegit pel poble, al poder econòmic. El president del govern, malgrat presidir una taula enorme, no és més que un ninot a les ordres d’homes com el banquer. Maniobres com la desaparició de les caixes, deixen al descobert la impotència total de l’Estat davant les grans companyies privades a qui paguen els plats trencats: l’Estat es farà càrrec d’aquelles caixetes incapaces de refer-se, les sanejarà i d’aquí un parell o tres d’anys les vendrà als poderosos bancs per quatre rals. El sanejament, naturalment, a càrrec de l’erari públic: això és, de tots nosaltres. Ara, la gran empresa de telefonia del país està a punt de despatxar més de 8.000 empleats –un 25% de la plantilla– malgrat haver declarat més de 10.000 milions d’euros de benefici. I l’Estat tan panxo.
Molt aviat, els símbols com el la imatge, i quatre més, presidiran les nostres vides per tot arreu; quan tinguin beneficis se’ls repartiran entre ells; quan tinguin pèrdues, també les repartiran, però entre tots nosaltres com ja els ha permès i facilitat el Gobierno, i Govern, socialista i de progrés que hem tingut els darrers 7 anys.
Cal pensar que tots els serveis bàsics, absolutament tots, estan privatitzats: gas, electricitat, aigua, sanitat, crèdit, comunicacions, transport, carreteres... Com ens podem enfrontar els ciutadans als monstres econòmics sense el poder de l’Estat? Quina justícia serà capaç de jutjar-los? En pocs mesos ja hem pogut veure com les gasten: un xantatge permanent al sistema. Quan no hi ha connivència amb els polítics, hi ha submissió. Avui, per acabar-ho d’adobar, el Manel Fuentes ha descobert que les obres públiques es paguen amb diners manllevats a les pròpies concessionàries, o constructores. Un sistema que es converteix en una hipoteca vulgar i corrent que endeuta generacions senceres.
De tota manera, nosaltres no estem lliures de culpa. El consumisme dut a l’extrem que regna a la societat, a tots nivells, ens fa esclaus d’aquesta estructura malèvola i ens encadena irremeiablement al nostre desig de tenir. Si no l’aturem no ens en sortirem, i ens enfonsarem en la indignitat i la misèria, de la nostra pròpia baixesa. A vosaltres no ho sé, però a mi no em dona la gana!