A voltes un té la sensació de què hi ha personatges que viuen en una galàxia inconeguda, allà lluny als confins de l’univers, des d’on pontifiquen com si des del seu setial poguessin veure amb detall i claredat divina aquest petit i magnífic planeta que es diu Terra. El problema que tenen és la velocitat de la llum: com que són tan i tan lluny, el què ara realment veuen és el que va passar fa dos-cents anys, o més. El Sr. Herrera és un d’aquests personatges que encara viuen del vell concepte de la lluita de classes; encara no li ha arribat la realitat de què tots, mal ens pesi, anem al mateix vaixell. És així que s’oposa amb ganes a què es desgravin les aportacions que es fan a mútues de salut suposant que els qui ho fem som rics del cagar –perdoneu l’expressió–. Doncs no. Mentre que el Sr. Herrera va amb blackberry nosaltres anem amb un mòbil que amb prou feines envia missatges i, amb la diferència, ens paguem la mútua. No Joan, cadascú es gasta els diners en el que li sembla millor, que per això se’ls guanya treballant, i em sembla pervers que es tingui als qui ho fem en salut acusar-nos de rics fastigosos, i que si se’ns permet desgravar aquestes quantitats de la renda esdevinguem els culpables del dèficit de l’estat. Qui es pensa que es paga una mútua, Sr. Joan? Doncs l’ase dels cops que és la classe mitjana i és qui acaba pagant tots els plats trencats. Els qui tenen diners no necessiten mútua, ho hauria de saber, amic Joan. Em sembla bé que el Joan pensi que no s’han de desgravar les quotes mutuals, però em sembla d’una estultícia i una perversió supines acusar-nos de lladres del sistema públic. No parlem ja del col·lapse que per la sanitat pública significaria que desapareguessin les mútues, ni de les hores, dies i mesos que es perdrien si les llistes d’espera s’incrementessin amb tractaments, diagnòstics i operacions que ara es fan privadament. És així que tindríem més diners a les arques del govern?
Després ens diu que com que Barcelona està molt contaminada s’ha d’anar a 80 km/h, però que a Vic podem anar a 120 i així, seguint el seu estrany concepte d’igualtat, estarem tots bruts i ens morirem sosteniblement. No, si la idea és bona: tots a llepar! No dic que no calguin mesures a curt termini per tal de gaudir d’un aire més net, però si no van acompanyades d’altres projectes a llarg termini acabarem com el rosari de l’aurora. Perquè no es planteja el Sr. Herrera de traslladar la Generalitat a Lleida? Així descongestionaríem Barcelona i podríem anar tots a 120. Ah! Però això és impossible, perquè la gran metròpoli no es toca. D’on trauria els vots aleshores? I, més greu, on posaria el seu setial? Perquè, no ens enganyem, aquella galàxia no és tan llunyana: l’amic Joan Herrera no abandona mai l’eixample. No fos cas que li toqués l’aire del Collsacabra, per exemple, i se li refredés el clatell. Perquè a Cantonigròs, amic, no hi ha metro, i anar amb bici de l’Esquirol a Rupit és francament cansat.
enllàç: Catalunya Ràdio. El Secret. Entrevista a Joan Herrera.
