dimecres, 16 de març del 2011

Mininuc

Ja està, ja tenim la radioactivitat aquí. Ara tot són presses a presentar diagrames que, de tan vistos ja no ens fan ni fred ni calor: així, per obra i gràcia de la infografia, ens sabem de memòria com funciona una central nuclear. Tant que gairebé ja em veig amb cor de muntar-ne una al meu jardí i autoabastir-me d’una vegada. El cert és que hi he estat pensant i que el que en principi sembla una broma –un d’aquells estirabots que em passen pel cap massa sovint– no ho és tant. Si cadascú es munta, imaginem, un reactoret a casa seva, amb tots els permisos, inspeccions, impostos i demés, potser fóra possible engegar a fer punyetes les maleïdes elèctriques. Aquests oligopolis, que pacten tarifes sota la catifa del govern, se n’anirien al carall en quatre dies proporcionant-nos una satisfacció addicional de nivell còsmico-orgàsmic.
Cadascú s’hauria de fer càrrec del manteniment del reactoret, mantenir-lo en condicions i adoptar les mesures que l’Administració, sempre tant amatent a la nostra seguretat i benestar, aniria dictant. Tots els llocs de treball que es perdrien pel tancament massiu d’endeses i cia., serien substituïts, amb escreix, pels creats per empreses d’instal·lació i manteniment de reactorets. A més, en cas de desastre, el risc estaria diversificat i mai seria tant bèstia com el que ara correm. Ja m’imagino parlant amb el veí del nou tipus d’urani que tal o qual companyia ha tret al mercat i que dura uns quants milers d’anys més, o del sistema de reaprofitament del vapor d’aigua generat que algú s’ha empescat; de si l’ajut per a la renovació del sistema de refrigeració del nucli és suficient, etc. Apassionant.
Imagineu-vos si ho veig clar que fins i tot m’he empescat el nom del sistema: Mininuc (de mini i nuclear; original, fàcil de pronunciar i de retenir). Ja corro a enregistrar-lo. Avui mateix em poso a dibuixar un logo adient.

P.D. Si no desengreixem una mica el tema de l’espetec nuclear japonès, estem perduts.