dilluns, 21 de març de 2011

Malalts?

A la Vanguardia del dia 19 de març, a la Contra, hi ha una entrevista al Dr. Javier Peteiro. En ella, aquest home que fins ara no coneixia de res, fa una anàlisi de la professió mèdica i de la seva ètica en relació als pacients.
Caminamos hacia una medicina por protocolos y hacia una sociedad de enfermos, porque lo que antes era normal –ahora siguiendo el esquema de salud que auspició la OMS–, ha pasado a ser enfermedad. Según ese esquema, nadie está sano: un adolescente por ser adolescente, una persona mayor, por ser mayor; algo absurdo. Es decir, lo estamos medicalizando todo. Si no estamos enfermos, estamos en riesgo de estarlo, con lo cual hay que tratar ese riesgo, sea el colesterol, el azúcar, la tensión, el sol, o lo que sea.
Parla, entre moltes altres coses, del famosos protocols. Ja fa temps que predico, com si ho fes al desert, que els protocols són la justificació de les pífies dels mediocres. No importa si em trobo bé o no: si el protocol diu que tinc el colesterol alt, estic malalt, tan si m’agrada com si no. El mediocre es queda tranquil i jo amb la pastilleta (pagant). El protocol li estalvia pensar, activitat sempre incòmoda que malgasta temps, energia i amb resultats incerts. No solament això, sinó que automàticament passo a ser un candidat a malalties greus i un possible “cost social”. A partir d’aquí, se’m responsabilitza de mantenir-me “sà” i em creen una mala consciència perversa i falsa.
La medicina, segons Peteiro, està dirigida per “las grandes empresas diagnósticas de imagen”, per les farmacèutiques “...hay que medir el colesterol, y si está por debajo de una cifra –que cada vez ponen más baja–, hay que tomar un medicamento de por vida”; i també pel resultadisme de la investigació: “qué es hoy en día un científico?... Un profesional de la ciencia, lo que significa vivir de eso, es decir, publicar o patentar, ser un productor, no un buscador. No se premia la originalidad, los proyectos son memorias finales, pero sin los resultados”. És allò que agrada tan a periodistes diversos: anunciar tal o qual descobriment per dir, tot seguit, que serà aplicable d’aquí vint anys, una falta de respecte inadmissible per aquell que ja sap que no els viurà per curar-se.
Finalment: “Esencialmente, he visto el desprecio a la persona, al ser humano”. Definitiu i amb tota coherència amb el discurs precedent, resum d’un pensament coherent i ple de sentit comú. Ni el protocol, ni la diagnosi indiscriminada, ni la prevenció imposada, ni el resultadisme científic, mostren cap mena de pudor en oblidar, fins a humiliar, la persona i els seus sentiments, la seva circumstància.
Si un dia m’hagués d’atendre el Dr. Peteiro –en aquesta vida no se sap mai– estic segur que no seria tractat com el resultat d’un esquema elaborat per interessos mercantils a base de “si”-“no”, que darrera d’una diagnosi i un tractament hi hauria una persona que pensa.