La mare, cada any, ens fa un caldo que té el gust de la felicitat. Ella i la meva germana comencen d'hora a preparar-lo perquè tot bulli amb paciència, que prengui el temps que faci falta. A mi em reserven l'acabat: tastar el punt de sal i coure la pasta. Tots ens ho passem bé: fem pilotes, tallem cols, posem la botifarra negra, controlem les patates que no es desfacin, colem el líquid final i, sobretot, ens ho mengem: quin plaer!
Primer un bon plat de galets (sempre fem curt), la barreja justa de caldo i pasta, on els sabors de la carn, les verdures, les patates, es mesclen en un formidable concert a moltes veus, en el que cap desafina. Vint-i-tres boques amb gustos diferents unànimament d'acord: aprovat per aclamació!
Després la carn d'olla. Aquí tothom fa la seva mescla particular; del porc a la pastanaga, de la col a la botifarra negra, passant per la pilota i les patates, cadascú configura les proporcions que li semblen millor i clava la forquilla al resultat volgut.
Queda gana just per un tall de torrons, o quatre neules i una mica de xocolata negra ben amarga abans del cafè.
Un any rere l'altre, quan acabem el dinar, em ve un pensament d'aquells de pinyó fix: i que fàcil que és ser feliç, ni que sigui el moment just de dur-nos la cullera a la boca!
Bon profit!
