Segons ell mateix, i els seus propis jugadors, la tàctica era aguantar el zero a zero fins els darrers minuts de la segona part, que era quan s’havia d’atacar i rendir el rival, però en qualsevol cas el zero a zero ja els semblava un bon resultat. Ara donen tota la culpa del 0–2 a l’expulsió de Pepe. Si era groga o vermella no ho discutiré: al cap i a la fi és una interpretació de l’àrbitre i aquest es pot equivocar. El què no es pot admetre, professionalment parlant, és que un entrenador de la categoria del Sr. Mourinho, pagat amb escreix, protesti com una criatura, faci befa de l’àrbitre i es faci expulsar, deixant el seu equip en calçotets i sense líder davant d’un rival com el Barça. La seva obligació era mantenir la calma, reorganitzar l’equip (té tots els recursos que ha demanat) i seguir amb el seu objectiu inicial: acabar zero a zero. Això era possible: Messi encara no havia marcat i el plantejament es podia mantenir. Ras i curt: el Sr. Mourinho és un professional impresentable, que va donar per perdut el partit al minut 60 i va abandonar els seus jugadors a una sort incerta. Un equip com el Real Madrid tenia prou recursos com per aconseguir el què s’havia proposat.
Si jo fos el senyor Florentino Pérez Rodríguez –ex-funcionari de l’Estat i de l’Ajuntament de Madrid– avui mateix el fotria de potes al carrer per incompliment de contracte i sense dret a indemnització. La seva és una falta greu que atempta contra el propi club. Una altra cosa són els interessos d’aquest senyor i la seva inesgotable cartera.
Quan a les declaracions del senyor Mourinho al final del partit no em fan ni fred ni calor: em va semblar senzillament patètic. Com el Pep, cap comentari. Solament se m’escapa un somriure modest, inaudible, incert, davant l’estultícia d’un pobre home.
Per acabar, reprodueixo la traducció d’un article que el diari britànic The Sun publicava ahir, amb àcid humor anglès:
Albert Einstein o Frankenstein?
L’entrenador del Madrid, José Mourinho, va inspirar als seus jugadors
amb el filòsof Albert Einstein però, en el camp The Special One s’assemblava
més a Frankenstein. Encara que si parlem amb els termes del casament reial,
el Barça seria com Kate Middleton perquè és agradable a la vista, elegant i
sofisticat, mentre que el Madrid és més com Camilla Parker Bowles.
El millor que pots dir d'ell és... que es veuen molt bé a la ràdio.
THE SUN
