Fa uns dies, al Facebook, vaig rebre aquesta nota pel canal
privat: “Jaume, he esborrat els teus comentaris perquè em semblen poc
adequats i irrespectuosos, amb tocs fins i tot de xenofòbia”. No coneixia
al tal individu. Home, vaig pensar, poc adequats potser sí, xenòfob no. Li vaig
contestar dient-li que potser no em coneixia prou per donar-me aquest
qualificatiu, menys quan a casa hi ha temporades que sembla l’ONU. També li
vaig comentar que em semblava bé que esborrés del seu mur el que no li
agradava, però que una qüestió de gustos no li donava dret a jutjar-me emetent
un veredicte de xenòfob. En una ostentació digna del millor polític em contesta
que “no et deia pas que tu siguis xenòfob --tens raó que no et conec de
res--, sinó que allò que havies comentat era irrespectuós i tenia
"tocs" de xenofòbia”. La típica i estúltica resposta del “se m’ha
mal interpretat”. I acaba la seva resposta amb un “...dit això, per mi
l'afer està oblidat”. Ja té barra el paio: jo sóc l’ofès i és ell qui em
perdona. Ni un sol mot de disculpa.
De primer vaig pensar que es tractava d’un d’aquests amics
del FB que només se t’arrapen per fer el tafaner, però com que no em sonava
vaig anar al seu perfil i vaig poder comprovar que es tractava d’un escriptor famoset
que, sota el nom hi posa el títol de la novel·la que el va fer famós; deu ser
que si no li posa no el coneixen ni a casa. Tenint en compte que “no recordo
els comentaris perquè els vaig esborrar de seguida” i se’m feia difícil
explicar-li el perquè d’aquells comentaris, li vaig contestar:
“La teva resposta, benvolgut, mereixeria una tesi doctoral,
com a mínim, per la seva densitat. No ets capaç de recordar perquè jo ‘era
irrespectuós i tenia tocs de xenofòbia’, que és l’origen d’aquest
intercanvi; està bé. Dir-te, que jo sóc les meves paraules, jo sóc el què dic.
Jo no sóc un polític pocavergonya que es desdiu del que diu. Per tant, el que
puguis dir del que dic, m’ho dius a mi. I la veritat, a mi m’importa ben poc el
que t’agradi o no i que tinguis tot el dret d’esborrar-ho del teu mur,
evidentment. Al que no tens dret és a jutjar-me i a enviar-me un missatge
notificant-me la sentència. També he de dir i afirmar amb tota rotunditat que
quan m’equivoco ho reconec, i ho expresso amb tota la humilitat que tinc a qui
ha patit l’error.
En aquest sentit, quan dius ‘per mi l'afer està oblidat’
vol dir que em perdones, no? Però, què em perdones? Que sigui irrespectuós i
xenòfob? Mira, em pensava que era jo l’ofès per haver estat insultat sense
motiu. No em sembla ni just ni conseqüent. Parles del que és ‘normal’?
Home, la normalitat és una cosa molt discutible, tant que fa anys, potser fins
i tot segles, o tal vegada mil·lennis que ho discutim això.
I ja em perdonaràs, però donar la culpa al FB dels
malentesos no em sembla propi, sinó allò que el pare en deia excuses de mal
pagador. Quan afirmes que estic enfadat perquè hagis esborrat unes paraules
meves, t’equivoques: a mi em pots esborrar d’on vulguis, que no tinc pretensions
de perpetuar-me. El que ens ha dut realment a la discussió és que em tractessis
d’irrespectuós i xenòfob, no sé si s’entén o si ho he de repetir, encara. Quan
al valor del Facebook: qui no vol pols que no vagi a l’era. Tots som grans i ja
ens afaitem i sabem que les xarxes socials ens donen visibilitat, però també
ens posen a l’aparador. A tu et toca triar què t’estimes més: la visibilitat o
l’anonimat. Totes dues opcions són bones i comprensibles, però no es pot
repicar i anar a la processó.
‘Una persona pacífica, que abomina de la violéncia i que
sempre aposta per la conversa pausada’ com et defineixes, no m’hauria
preguntat el perquè d’aquells comentaris en lloc de condemnar-me sense
escoltar-me? Altres coses em provoquen preguntes (ja que et queixes del FB),
com per exemple si és cert, com diu el teu perfil, que ets “Manager a Bada
Bing” o si vas “estudiar a The Jam Factory” o si ets de “Paris,
Texas” o si vius a “Springfield, Ohio”. Perquè una cerca simple a
internet em diu que deus haver estudiat a restaurants de dubtosa qualitat. Dic
això amb ironia, perquè si vols aparèixer com una persona neta, sincera, aquest
no és el camí. I encara et diré més; aquesta “bloma” que dius que fas
amb el Bada-Bing, a mi em podia haver dut a pensar que eres fan d’aquell equip
de qui la Cadena Ser (per posar un exemple) va publicar amb data 11/01/2009
[sic]: “Cuando transcurría el minuto 20 de la segunda parte, y Rosario
Central ganaba al Bada Bing 3-1, y dos jugadores de Rosario hartos de tanto
insulto y tantas patadas amagaron con irse del campo. En ese momento, todo el
equipo de Bada Bing empiezan a agredirles mientras los de la grada se van a los
coches a por bates de beisbol. Les dan una paliza y acaban diez integrantes de
Rosario Central [···] en el hospital: [···] el más grave [···]
sufre una fisura en la costilla, la oreja derecha casi desprendida [···]
y le tienen que hacer pruebas en el oído porque podría haber perdido audición”.
A vegades ja veus: viure a la ficció de los Soprano, ens allunya de la realitat
de la xenofòbia.
Res més, benvolgut, a fer les maletes i cap a casa. I que hi
hagi salut!”
