No en diré el cognom, perquè aquells qui l’han de saber,
només de llegir Sebas, ja el sabran i
amb això ja n’hi ha prou. Penso que ell també ho voldria així. El recordaré pel
dia que el vaig conèixer, a ell i a la seva formidable companya Merche, un dia
de fa 35 anys. Explicaven els seus projectes joves i vitals, ell amb aquell
etern somrís als llavis i ella amb el seu accent de Burgos, que sonava exòtic i
fresc. Els anys ens van apropar i allunyar, segons l’atzar, però sempre que ens
retrobàvem semblava que feia quatre dies que no ens vèiem. Tant en l’afer de la
vida com en les delicades gestions professionals, en Sebas havia estat sempre, i per damunt de tot, un amic.
Penso, quan veig necrològiques, que si l’únic que es mereix
recordar d’una persona és el seu vessant professional és que no hi ha gran cosa
més. Malgrat que el meu amic fos un gran expert, mai l’he apreciat per això,
sinó per la seva enorme, immensa, humanitat: a l’expert se’l paga, a l’amic se
l’estima. El deix pagès, que no l’abandonà, i la fina sornegueria li donaven la
bonhomia i el feien ell. Senzillesa,
modèstia i discreció, arrodoneixen el Sebas
únic.
Avui, amb la Merche, els seus fills en Joan i l’Anna, el seu
germà Jaume, revivíem velles històries que ens uneixen amb el lligam inoblidable d’en Sebas. I amb tot el dolor per la
pèrdua, que fàcil resulta dir-li adéu! Perquè qui no és amo de res, de res no
li costa desprendre’s.
