dijous, 10 de novembre de 2016

Sobre el rigor informatiu

Em faig càrrec de que a vegades és difícil de contrastar fonts per tal de no errar en donar una notícia i que cal prendre riscos. És certament criticable quan es prefereix la immediatesa al rigor, però admeto que a voltes pot passar. Però la desconfiança que és capaç generar un error greu en l’emissió de notícies no em preocupa tant com les petites cagades que es colen dia sí dia també, a TV3 i CatRàdio, per exemple. Aquests dos mitjans són de referència al país i haurien de tenir una cura especial en mimar el rigor informatiu.
Són constants les petites errades que es repeteixen sense que ningú les corregeixi, aparentment. Així, ahir al TN nit, emès des de Nova York, el conductor del programa Toni Cruanyes, va repetir almenys dues vegades “Franqueses del Vallès”, quan el nom d’aquesta població és “les Franqueses del Vallès”. Em direu que sóc un tiquis-miquis, però jo no ho veig així. Si en les coses petites es cometen errors petits, què passa en les gran notícies? Si no som capaços de detectar menudeses, quina mena de rigor apliquem a temes transcendents? El paradigma dels errors són els espais del temps i Espai Terra: sembla ben bé que la colla pessigolla de Tomàs Molina i cia. tinguin butlla. Confondre un bedoll amb una alzina, una perdiu amb una “codorniu” (guatlla); que les càmeres no funcionin, que els mapes no corrin, són error reiteratius. No parlem de la imatge: en el món gràfic actual, sorprèn veure per pantalla una infografia tant nefasta i antiquada. Com vol el senyor Mauri que ens el creguem quan pontifica i ens renya sobre la contaminació, si veiem un núvol a la pantalla mentre ell parla de les Fonts del Llobregat? Com li farem cas si en el dia sense cotxes declara impertèrrit que ell ha anat a treballa en cotxe?
Tot això ve a compte d’un magnífic article de Ferran Sáez Mateu titulat Periodisme de pallassos diabòlics, on analitza “l’exercici rigorós del periodisme”. Us en recomano la lectura.