dissabte, 31 de desembre de 2016

La guerra de la mare

Com tots els Nadals, des que em vaig casar i el pare es va morir (ja fa 29 anys), la mare ve a passar uns dies a casa, a Torelló. Com que jo tinc vacances li puc dedicar temps i fem, sobretot, llargues xerrades. Xerra ella, més que no pas jo. Sol explicar-me el que la preocupa en aquell moment, no pas per queixar-se sinó més aviat per descarregar la ment, per alliberar-la, per fer una mica de neteja quan s’acosta el cap d’any. Si no té res especial, com ha estat aquest any, la seva infantesa i la seva joventut omplen molts minuts d’aquestes converses. Recorda els qui ja no hi són, però sense recança ni tristesa: els dos fills i el marit que va enterrar, el “meu company” com li sol dir quan se sent especialment tendra. La seva senzillesa, la simplicitat a l’hora d’afrontar grans temes vitals sempre em sorprèn i m’admira.
Quan va començar la guerra civil, la mare tenia 8 anys i en té un record infantil però molt vívid, més que res, records tristos, de gana, dolor i mort. I ha estat ella qui m’ha aportat llum que explica perquè Franco i el franquisme van ser odiats a Catalunya en poc temps. Explica la mare que després de tres anys de por i mort, quan els “nacionals” van començar a guanyar terreny, van fer una campanya de propaganda en la qual explicaven a la bona gent que, acabada la guerra, la justícia i la pau serien mestresses del país. Tips de tanta guerra, tothom pensava solament en acabar-ho, d’una manera o d’una altra. I així va ser: van guanyar les dretes, però el seu missatge de pau va resultar fals. Diu la mare: “tothom pensava que amb en Franco la mort s’aturaria i deixaríem de tenir por, que podríem treballar en pau i refer-nos de la misèria. Però quan vam veure que, a l’endemà mateix d’”alliberar-nos”, retornàvem les detencions i els afusellaments, ens va caure l’ànima als peus: en Franco matava tant o més que els “rojos” i la nostra sort no havia canviat gens. I menys pels catalans, que sempre ens havien tingut mania”.

Quan el general Juan Yagüe Blanco va entrar a Barcelona, desenes de milers de persones van sortir al carrer per donar-li la benvinguda. És una imatge que ens han refregat pels morros una i mil vegades als catalans per dir-nos com n’érem de franquistes, per avergonyir-nos per les nostres contradiccions. Contradiccions? Ara sé que no. Els catalans vam lloar Franco el dia 26 de gener de 1939, i el dia 27 vam començar a odiar-lo.