Com tots els Nadals, des que em vaig casar i el pare es va morir
(ja fa 29 anys), la mare ve a passar uns dies a casa, a Torelló. Com que jo
tinc vacances li puc dedicar temps i fem, sobretot, llargues xerrades. Xerra
ella, més que no pas jo. Sol explicar-me el que la preocupa en aquell moment,
no pas per queixar-se sinó més aviat per descarregar la ment, per alliberar-la,
per fer una mica de neteja quan s’acosta el cap d’any. Si no té res especial,
com ha estat aquest any, la seva infantesa i la seva joventut omplen molts
minuts d’aquestes converses. Recorda els qui ja no hi són, però sense recança
ni tristesa: els dos fills i el marit que va enterrar, el “meu company” com li
sol dir quan se sent especialment tendra. La seva senzillesa, la simplicitat a
l’hora d’afrontar grans temes vitals sempre em sorprèn i m’admira.
Quan va començar la guerra civil, la mare tenia 8 anys i en té un
record infantil però molt vívid, més que res, records tristos, de gana, dolor i
mort. I ha estat ella qui m’ha aportat llum que explica perquè Franco i el
franquisme van ser odiats a Catalunya en poc temps. Explica la mare que després
de tres anys de por i mort, quan els “nacionals” van començar a guanyar
terreny, van fer una campanya de propaganda en la qual explicaven a la bona
gent que, acabada la guerra, la justícia i la pau serien mestresses del país.
Tips de tanta guerra, tothom pensava solament en acabar-ho, d’una manera o d’una
altra. I així va ser: van guanyar les dretes, però el seu missatge de pau va
resultar fals. Diu la mare: “tothom pensava que amb en Franco la mort s’aturaria
i deixaríem de tenir por, que podríem treballar en pau i refer-nos de la
misèria. Però quan vam veure que, a l’endemà mateix d’”alliberar-nos”, retornàvem
les detencions i els afusellaments, ens va caure l’ànima als peus: en Franco
matava tant o més que els “rojos” i la nostra sort no havia canviat
gens. I menys pels catalans, que sempre ens havien tingut mania”.
Quan el general Juan Yagüe Blanco va entrar a Barcelona, desenes de
milers de persones van sortir al carrer per donar-li la benvinguda. És una
imatge que ens han refregat pels morros una i mil vegades als catalans per
dir-nos com n’érem de franquistes, per avergonyir-nos per les nostres
contradiccions. Contradiccions? Ara sé que no. Els catalans vam lloar Franco el
dia 26 de gener de 1939, i el dia 27 vam començar a odiar-lo.
