Fa uns dies vaig parlar sobre l’exposició pública que s’ha
fet sobre les conseqüències físiques que té el càncer de mama en les dones que
el pateixen. Cicatrius i amputacions en fotografies de gran format, en blanc i
negre, eren un dels exemples. Hi va haver gent que em va qualificar d’insensible
i desagradable per criticar la valentia d’aquestes dones. Avui he llegit a l’Ara
una entrevista sobre el càncer de pròstata, una varietat que només pateixen els
homes perquè les dones no en tenen. Per contra, els homes sí que poden patir
càncer de mama. Però la cosa no va per aquí, sinó pels efectes que té el tractament
d’aquest càncer, que són dos i afecten la qualitat de vida dels pacients: la
incontinència urinària (un 20%) i la impotència sexual (un 50%). No hi ha grans
ferides per mostrar, perquè la cirurgia ha evolucionat molt i permet intervencions
mínimes, però que hi són i que afecten fortament els homes que les pateixen.
Possiblement el fet que els homes no siguin exhibicionistes en aquests tema, i
que segons Salvador Esquena, cirurgià oncològic de la Fundació Puigvert, “els pacients ho amaguen, perquè els
avergonyeix, i els metges, en general, prefereixen parlar només de resultats
positius”, són la causa del silenci. En aquesta
entrevista, dos homes, Elías Valverde i Lluís Simó en parlen, sense dramatisme
ni llacets.
Explicaré una anècdota que vaig viure en primera persona,
directament, protagonitzada per gent de la família. Una parenta ens explicava
en el transcurs d’una visita, l’operació de pròstata que havia patit el seu
marit. Ell compungit i convalescent l’escoltava amb commiseració –com si l’operada
hagués estat ella– i preparant-se per la que es veia a venir. I, en efecte, no
va trigar a arribar. La seva esposa, davant d’una dotzena de parents va deixar
anar: “Ahora ya ni es hombre ni es ná”.
Jo aleshores era jove i em vaig sentir avergonyit, no pas per mi, sinó pel
marit que, desmuntat, no gosava aixecar els ulls de terra. Ara, que ja han
passat gairebé 40 anys d’aquella frase, he de dir que no he sentit mai ningú,
ni home ni dona, riure’s o fer escarni de cap dona que hagi patit càncer de
pit. A voltes, ens quedem en el que ens ensenyen amb imatges conscienciadores i
no ens fixem en aquells que viuen el seu mal en silenci i discreció, sigui per
vergonya o per no molestar.
