Grinyols

La periodista Georgina Ferri entrevista la psicòloga Meritxell Naudeillo, psicòloga de cures pal·liatives. Només obrir el text escriu que: “amb només cinc anys ja va haver d’afrontar la mort d’una àvia d’un càncer de fetge. Amb nou anys, dues pèrdues més amb pocs dies de diferència: els altres avis. Als disset anys va perdre un amic per un accident de moto. La Meritxell s’ha hagut d’acostumar des de ben petita a acomiadar-se dels més estimats”. Sembla que van ser aquestes terribles experiències que la van dur a treballar en un “programa d’atenció integral a persones amb malalties avançades”. Grinyola, alguna cosa grinyola.

O jo estic fet d’uralita, o sóc un insensible: als 6 anys va morir el meu avi, als 8 la meva àvia, als 12 l’altra àvia, i els 18 el darrer avi i un company de COU en un accident a l’empresa del seu pare. Abans s’havia mort una meva germana que amb prou feines tenia un any. Als 23, va morir el meu germà Toni d’una leucèmia i als 35 el meu pare. Sé, per experiència, que el dolor és personal i intransferible, però posar els exemples que refereix Ferri no expliciten res extraordinari, res que no hàgim viscut molta gent. Trobo que és minimitzar la vocació de la Meritxell, que endevino que deu ser més profunda. En definitiva, una entrevista que si me l’haguessin fet a mi em doldria l’enfocament que s’hi dóna. Per fer-la emotiva, la periodista explota uns fets que no tenen res de resolutiu, ben al contrari empobreix l’entrevistat.

Quan a la por de morir dels nens, és relativa i depèn, en efecte, de com ho visquin els grans. Potser es tracta però de trobar respostes simples, més que no pas de dur-los al psicòleg. Per això els regalaré un conte a totes dues: una perquè no cal fer d’un pet set-mil esquerdes, i l’altra perquè potser la pot ajudar en la seva magnífica tasca d’acompanyant. Allà va.

Jo era petit, no devia tenir més de 7 o 8 anys, i el meu avi estellava llenya d’una pila que, a mi, em semblava enorme. Feia uns dies que la idea de la mort em rondava pel cap i, com un estirabot, li vaig preguntar:

–             Avi, jo em puc morir?

Ell va deixar la destral i traient-se la boina per eixugar-se la suor del front, va contestar:

–             Sí, i tant, tots ens podem morir–, va contestar-me.

–             Quan?–, li vaig preguntar.

Després d’uns segons mirant l’airecel va dir:

–             Doncs... això no ho sé. Però en qualsevol cas, no ens podem pas morir abans d’acabar la feina.

Es va posar la boina, va agafar la destral i va continuar estellant. Jo em vaig mirar de nou aquell munt de llenya, que a mi em semblava enorme, i mai més, mai més, he tingut por de morir-me.

I res més.