dijous, 15 de desembre de 2016

De les bondats d’estar malalt

Llegeixo a l’Ara un títol que atrau la meva atenció: “Ramon Llull: elogi de la malaltia mental”. És de l’Àngels Guiteras i tracta de la possible malaltia mental que hauria patit el pare del català (l’autora no sembla mostrar grans dubtes sobre aquesta possibilitat). Tot plegat m’ha portat a pensar com es pot teoritzar, a 900 anys de distància, que aquell home barbut podia estar malalt, i a més mental. De Llull ni tan sols se sap quin any va néixer –sembla que en algun dia indeterminat entre 1232 i 1233– ni tampoc en sabem gran cosa fins que va fer els 30 anys. Determinar, a través de la seva obra escrita, que “el doctor il·luminat, tal com se’l coneixia, era una persona que avui portaria l’etiqueta i l’estigma de malalt mental” és molt agosarat. Segons Guiteras, Llull va patir un “deliri psicòtic estructurat”, que el portà a escriure l’Ars, llibre contemplatiu. També va travessar una depressió, que sembla que es reflecteix a El desconhort, la qual cosa, i per una deducció que desconec i no explica, li fa afirmar que era una persona “amb trastorns bipolars o maníacs depressius”. En fi, no segueixo perquè el pobre home havia d’acabar en un manicomi, però va morir tranquil i havent testat i disposat el destí de la seva obra. Per no saber, tampoc sabem on va morir, si a Tunis, a Palma o en la travessia entre una i altra ciutat.
Però em sorprèn sobre tot que Guiteras el consideri “obsessiu compulsiu”,  tant per la obstinació en triomfar en els seus objectius i creences profundes com per l’ordre i l’estructuració de la seva obra. El que jo qualificaria de caràcter i rigor, ella ho considera una malaltia. En qualsevol cas, no podem mesurar quanta obsessió contenia el seu rigor sense haver-lo conegut personalment. O no és elemental conèixer el malalt per fer-ne un diagnòstic cert, acurat i rigorós?
L’altra qüestió que no entenc és el que es desprèn del títol de l’article. Elogiar la malaltia mental, o qualsevol altra, sempre m’ha semblat gratuït: ningú, ningú, vol, desitja o és feliç estant malalt. I estic segur que si algú se sent bé en la malaltia és que està tronat del terrat, aquest sí. La malaltia tampoc ens fa més forts, com a molt ens procura una experiència desagradable i indesitjable. Sí que crec en la resiliència, però no en la bondat, sigui quina sigui, del mal.

Per acabar, per a Guiteras, segons com llegeixis el seu article, sembla que només es pugui ser un geni estant mentalment malalt. A mi em sembla que hi ha persones, moltes, que tenen sensibilitats i visions del món que els inquieten i fins i tot els turmenten. Jo crec que el seu patiment els du, a alguns, a expressar aquesta visió alternativa i això els sana. Per contra, qui per raons diversos no són capaços d’exterioritzar-ho embogeixen. És a dir, primer un és un savi i després emmalalteix o esdevé un geni, però no mai al revés. O direm que Trump, com que és un  boig, pot arribar a savi?