Avui he llegit sobre dos temes que només admeten una
lectura: el canvi climàtic i l’acolliment de refugiats. Són axiomes
indiscutibles, inqüestionables, irrevisables. Respecte al primer, diré que el
Francesc Mauri va tractar de mentider, de pagat per interessos obscurs, un
científic que discrepa de l’apocalipsi climàtica que aquest home del temps ens
vol engaltar com un supositori. En Mauri, un home verd que dia sí dia també ens
mostra imatges inútils, però propagandístiques, de les estacions d’esquí que
malmeten energia i destrossen la muntanya. Si dubtes del canvi climàtic et
converteixes automàticament en un proscrit i en un, atenció, negacionista.
Perquè no m’ho acabo de creure? Doncs perquè la humanitat sempre ha intentat de
predir el futur des de temps immemorials, cosa força lloable, però que resulta
una tasca en la qual sempre la caga, sempre. Els únics profetes bons van ser
els de l’antic testament; i prou. Els profetes d’avui, la gent com el Molina o
el Mauri –i la resta d’acòlits que els riuen la gràcia– diuen que la ciència
els recolza i que les dades són irrefutables. Però quines dades? Les dades estadístiques
del passat, les que mostren una tendència i gràcies? Dades, moltes d’elles
recollides en temps antics amb aparells i mitjans antiquats gens homologables amb
els s’empren avui. Dades i dades que no són res més que això: passat. Quan
demanes explicacions o aclariments et miren malament, quan escrius els teus
dubtes i els fas públics t’aborriquen i et llencen a les tenebres dels
descreguts. Perquè al cap i a la resulta que en el canvi climàtic hi has de
creure. Ja té amígdales la cosa. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del
canvi climàtic. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui el
defensen.
Amb el tema dels refugiats, passa semblant: que déunostrusenyor t’agafi confessat si goses posar en dubte el “casa meva és casa teva”. Ets un
insolidari, no tens vergonya, no pots negar-te a ajudar, es moren de fred i
gana... La darrera astracanada dels progreplastes
ha estat el concert del sant Jordi, on un munt de patums es van trobar a cantar
una estona per exhibir la seva caritat esquerranosa, però caritat al cap i a la
fi. Perquè quan es tracta d’actuar es crida a l’Évole i se li fan llançar invectives
falses i maldestres contra la inacció dels polítics, que són l’ase dels cops d’aquesta
genteta. Jo, si m’haguessin donat la paraula en aquell aquelarre arnat només
hauria fet una pregunta: a veure, que aixequin la mà els qui estan disposats a
acollir un refugiat a casa seva i acompanyar-lo fins que es faci gran? M’agradaria
quants d’aquells micos baladrers haurien aixecat la mà. És més: si algun d’ells,
una mica menys pocavergonya, hagués alçat el braç, l’hauria apuntat ràpidament
a la llibreta per recordar-li-ho. D’un altre forat en surt un tal Ustrell,
periodista de CatRàdio (aspirant a Évole cataluf)
que amb els diners de tots se’n va a fer el paripé
per uns quants camps de refugiats i torna per refregar-nos a la cara tota la misèria
que ha vist, però que no ha tocat (Déu me’n guard!). Ja em perdonareu, però
fins els ous n’estic d’aquests pepitogrillos
de mitja bufetada. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del resultat d’acollir
a la brava. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui ho defensen.
Estic dolgut i emprenyat perquè vivim un temps en què dubtar
sobre segons quins temes et mereix l’escarni més merdós dels qui es creuen en
la superioritat moral de dictar-te el que pots i no pots discutir.
